En acabar aquest article, me n’adono que m’ha quedat molt
llarg. He abocat a raig el que tinc a dins i em sento incapaç de retallar-lo.
Ho escrivia Vicent
Partal en la seva editorial del divendres: “Demà serà un dia perillós” i ho va
ser... i van passar-hi coses. Crec que ahir vam poder presenciar dues maneres
diferents d’avançar cap a la independència i de fer front a les provocacions
del feixisme espanyol. Alguns potser pensareu que l’una és excloent de l’altre
o, potser, altre direu que poden arribar a ser complementàries.
El primer gran error comès en el dia ahir és institucional. És el de permetre una manifestació que feia apologia de l’odi i de la violència; que cercava, una vegada més, humiliar-nos i vexar-nos; que únicament tenia un objectiu, provocar la gent i aconseguir, d’una vegada per totes, el que ja fa tems que sabem que busquen: un esclat de violència, de major o menor escala, per part de l’independentisme. Si la manifestació, en nom d’una llibertat d’expressió mal entesa, no es podia prohibir, sí que es podria haver enviat ben lluny de la plaça Sant Jaume i aïllar-la. Cap de les dues alternatives es va produir.
Les dues maneres de fer front a aquesta gran provocació es van produir, la primera, a la mateixa plaça Sant Jaume: concentració pacífica, ambient distès (malgrat que la tensió, producte de la pròpia indignació, anava per dins). La segona, el grup de manifestants que van optar per intentar l’enfrontament directe amb els provocadors. Aquest, penso que és el segon error del dia.
Davant de l’intent dels manifestants de tirar Via Laietana amunt, la resposta policial no podia ser altra que la que es va produir: establir un cordó per evitar que les dues manifestacions xoquessin frontalment. Era lògic i desitjable. Fins aquí tot dintre de la “normalitat”. Tot s’embolica quan, els diversos intents dels manifestants per trencar el cordó policial, acaben amb les càrregues i l’enfrontament amb els mossos. Hi ha un aspecte important i és el que comparteixo amb l’Eduard Voltas quan diu que “la intenció d’arribar fins als fatxes, al crit de “a por ellos”, NO és no-violència.”
Dit això, l’actuació d’alguns dels agents és del tot preocupant. Dintre del cos dels Mossos d’Esquadra hi ha de tot i, dins de l’ABM (Àrea de Brigada Mòbil, o antiavalots) encara més. Això vol dir que també hi ha agents procedents de la policia espanyola o de la Guàrdia Civil, agents, probablement (i essent benevolent) que no senten cap mena de simpatia o empatia pel moviment independentista. Només així es pot entendre l’actuació d’alguns agents en les càrregues.
El tercer gran error del dia, i crec que el principal, són les reaccions personals que es produeixen dins de l’independentisme. Per raons d’edat, he viscut, de vegades des de dins mateix, de vegades de molt a prop, les diferents vicissituds del moviment independentista des de finals dels 70 fins ara. He assistit a batalles interiors de gran cruesa; he hagut de veure com amics i companys de lluita deixaven de parlar-se i es titllaven els uns als altres de “traïdors”; he presenciat en ple Fossar de les Moreres una batalla campal entre independentistes. Massa sovint he escoltat la paraula “traïdor” i “botifler” en boca d’independentistes contra independentistes. Ahir, hi vam tornar.
Quan, des de twitter, es qüestiona si era necessari buscar l’enfrontament amb la manifestació feixista, no puc admetre una resposta com la de “vosaltres sempre uns rendiu”. Qui són aquests “vosaltres”? Particularment, sempre m’he esforçat a mantenir que dins de l’independentisme no hi pot haver-hi un “nosaltres” i un “vosaltres”.
En un missatge rebut del CDR Cambrils, entenc que dirigit al Conseller d’interior, al President de la Generalitat, al Govern i a l’Ajuntament de Barcelona es diu:“ Ho pagareu: la història us dirà traïdors.”
Un altre... “A la plaça Sant Jaume l’únic que hi havia eren molts friquis amb llacets i fent bufandes de punt.”
I similars a aquests, els que vulgueu...
Les meves reflexions...
La meva opció personal és la de la plaça Sant Jaume. Segurament dec ser un friqui amb llacet (no faig bufandes perquè no ser fer mitja, sinó, potser en faria).
El moviment independentista, bàsicament des del 2009, ha crescut de manera exponencial i vertiginosa perquè els i les friquis amb llacet van decidir d’afegir-s’hi, treballar-hi i mobilitzar-se constantment. La gent que ens ha dut fins on som, tant pel positiu com pel negatiu, estan representats, bàsicament i de manera molt majoritària, en la gent de la plaça de Sant Jaume.
El moviment independentista està format, també bàsicament i en la seva majoria, per la classe mitjana del país. Gent que està disposada a moltes coses, que és capaç de mobilitzar-se de manera no violenta (i ho ha demostrat!), que està determinada a aconseguir la independència, però que sempre refusarà determinades maneres d’actuar.
Que l’única manera d’aconseguir la independència és a través de la unitat d’acció entre la societat civil, partits polítics, govern i institucions. Pensar que una sola d’aquestes potes aconseguirà l’objectiu i voler encaminar tota l’acció i l’estratègia en aquest sentit significarà, una vegada més, la derrota.
Crear una mentalitat col·lectiva que pensi que hi ha un “nosaltres” (els lluitadors, els conseqüents, els disposats a tot... els “autèntics” independentistes...) enfront d’un “vosaltres” (els que sempre us rendiu, els friquis que porteu llacets, les àvies que feu bufandes, els independentistes “barretinaires”...) és obrir el camí en el temps als crits de “traïdors” i “botiflers”.
Tenim un autèntic problema amb els partits (des de fa anys) i amb el Govern. Hi ha confusió i manca absoluta de direcció política que, al cap i a la fi, acaba provocant situacions com les d’ahir a Via Laietana. D’aquí a situar-los com a enemics a abatre, hi ha tot un món i esdevé un error tàctic majúscul. I poso en el mateix nivell el fet de considerar el cos de Mossos d’Esquadra també com el nostre enemic.
Espero que el que ahir es va viure sigui, només com alguns diuen, un marcar la ratlla. Si acaba sent això, benvingut serà. Fins ara, en les convocatòries independentistes, no s’havia produït mai. Si acaba derivant en una nova manera d’actuar, majoritària, de l’independentisme, crec que, col·lectivament, no ens beneficiarà en res, sinó que ens anirà a la contra.
Hi ha una frase d’en Vicent Partal, crec que del 2015, que considero clau i que sovint m’esforço a recordar:
El primer gran error comès en el dia ahir és institucional. És el de permetre una manifestació que feia apologia de l’odi i de la violència; que cercava, una vegada més, humiliar-nos i vexar-nos; que únicament tenia un objectiu, provocar la gent i aconseguir, d’una vegada per totes, el que ja fa tems que sabem que busquen: un esclat de violència, de major o menor escala, per part de l’independentisme. Si la manifestació, en nom d’una llibertat d’expressió mal entesa, no es podia prohibir, sí que es podria haver enviat ben lluny de la plaça Sant Jaume i aïllar-la. Cap de les dues alternatives es va produir.
Les dues maneres de fer front a aquesta gran provocació es van produir, la primera, a la mateixa plaça Sant Jaume: concentració pacífica, ambient distès (malgrat que la tensió, producte de la pròpia indignació, anava per dins). La segona, el grup de manifestants que van optar per intentar l’enfrontament directe amb els provocadors. Aquest, penso que és el segon error del dia.
Davant de l’intent dels manifestants de tirar Via Laietana amunt, la resposta policial no podia ser altra que la que es va produir: establir un cordó per evitar que les dues manifestacions xoquessin frontalment. Era lògic i desitjable. Fins aquí tot dintre de la “normalitat”. Tot s’embolica quan, els diversos intents dels manifestants per trencar el cordó policial, acaben amb les càrregues i l’enfrontament amb els mossos. Hi ha un aspecte important i és el que comparteixo amb l’Eduard Voltas quan diu que “la intenció d’arribar fins als fatxes, al crit de “a por ellos”, NO és no-violència.”
Dit això, l’actuació d’alguns dels agents és del tot preocupant. Dintre del cos dels Mossos d’Esquadra hi ha de tot i, dins de l’ABM (Àrea de Brigada Mòbil, o antiavalots) encara més. Això vol dir que també hi ha agents procedents de la policia espanyola o de la Guàrdia Civil, agents, probablement (i essent benevolent) que no senten cap mena de simpatia o empatia pel moviment independentista. Només així es pot entendre l’actuació d’alguns agents en les càrregues.
El tercer gran error del dia, i crec que el principal, són les reaccions personals que es produeixen dins de l’independentisme. Per raons d’edat, he viscut, de vegades des de dins mateix, de vegades de molt a prop, les diferents vicissituds del moviment independentista des de finals dels 70 fins ara. He assistit a batalles interiors de gran cruesa; he hagut de veure com amics i companys de lluita deixaven de parlar-se i es titllaven els uns als altres de “traïdors”; he presenciat en ple Fossar de les Moreres una batalla campal entre independentistes. Massa sovint he escoltat la paraula “traïdor” i “botifler” en boca d’independentistes contra independentistes. Ahir, hi vam tornar.
Quan, des de twitter, es qüestiona si era necessari buscar l’enfrontament amb la manifestació feixista, no puc admetre una resposta com la de “vosaltres sempre uns rendiu”. Qui són aquests “vosaltres”? Particularment, sempre m’he esforçat a mantenir que dins de l’independentisme no hi pot haver-hi un “nosaltres” i un “vosaltres”.
En un missatge rebut del CDR Cambrils, entenc que dirigit al Conseller d’interior, al President de la Generalitat, al Govern i a l’Ajuntament de Barcelona es diu:“ Ho pagareu: la història us dirà traïdors.”
Un altre... “A la plaça Sant Jaume l’únic que hi havia eren molts friquis amb llacets i fent bufandes de punt.”
I similars a aquests, els que vulgueu...
Les meves reflexions...
La meva opció personal és la de la plaça Sant Jaume. Segurament dec ser un friqui amb llacet (no faig bufandes perquè no ser fer mitja, sinó, potser en faria).
El moviment independentista, bàsicament des del 2009, ha crescut de manera exponencial i vertiginosa perquè els i les friquis amb llacet van decidir d’afegir-s’hi, treballar-hi i mobilitzar-se constantment. La gent que ens ha dut fins on som, tant pel positiu com pel negatiu, estan representats, bàsicament i de manera molt majoritària, en la gent de la plaça de Sant Jaume.
El moviment independentista està format, també bàsicament i en la seva majoria, per la classe mitjana del país. Gent que està disposada a moltes coses, que és capaç de mobilitzar-se de manera no violenta (i ho ha demostrat!), que està determinada a aconseguir la independència, però que sempre refusarà determinades maneres d’actuar.
Que l’única manera d’aconseguir la independència és a través de la unitat d’acció entre la societat civil, partits polítics, govern i institucions. Pensar que una sola d’aquestes potes aconseguirà l’objectiu i voler encaminar tota l’acció i l’estratègia en aquest sentit significarà, una vegada més, la derrota.
Crear una mentalitat col·lectiva que pensi que hi ha un “nosaltres” (els lluitadors, els conseqüents, els disposats a tot... els “autèntics” independentistes...) enfront d’un “vosaltres” (els que sempre us rendiu, els friquis que porteu llacets, les àvies que feu bufandes, els independentistes “barretinaires”...) és obrir el camí en el temps als crits de “traïdors” i “botiflers”.
Tenim un autèntic problema amb els partits (des de fa anys) i amb el Govern. Hi ha confusió i manca absoluta de direcció política que, al cap i a la fi, acaba provocant situacions com les d’ahir a Via Laietana. D’aquí a situar-los com a enemics a abatre, hi ha tot un món i esdevé un error tàctic majúscul. I poso en el mateix nivell el fet de considerar el cos de Mossos d’Esquadra també com el nostre enemic.
Espero que el que ahir es va viure sigui, només com alguns diuen, un marcar la ratlla. Si acaba sent això, benvingut serà. Fins ara, en les convocatòries independentistes, no s’havia produït mai. Si acaba derivant en una nova manera d’actuar, majoritària, de l’independentisme, crec que, col·lectivament, no ens beneficiarà en res, sinó que ens anirà a la contra.
Hi ha una frase d’en Vicent Partal, crec que del 2015, que considero clau i que sovint m’esforço a recordar:
“Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres podem
perdre.”
