El debat no és nou ni tampoc està resolt. Cal
diferenciar entre l’obra artística i les idees, la moral, el comportament de
l’autor?
El timbal de llauna, deixa de ser una bona obra literària perquè l’autor, Günter Grass, va confessar que havia estat membre del cos de combat de les SS nazis? Hem de deixar de llegir Ezra Pound o T.S. Elliot perquè eren antisemites? Madame Bovary no és digne de lectura perquè Flaubert era un pederasta? Mario Vargas Llosa ha de ser un escriptor “prohibit” perquè és nacionalista espanyol i anticatalà?
Us explico una petita història...
Fa molts, molt, però que molts anys.... Sant
Adrià del Besós... El pati d’una escola... Hi havia un recital –mig prohibit,
mig tolerat- de gent molt jove que cantava en català. Òndia, en català!
No sé encara com (només
teníem 16 anys) vam aconseguir els diners per a dues entrades, encara que,
sense ni un duro, vam haver de tornar a peu fins a Barcelona. Recordo aquell
pati que ara (si més no fa uns quants anys) és un camp de futbol. Un entarimat de fusta
situat en un lateral i unes quantes cadires plegables que ens havíem de
col·locar nosaltres mateixos. Damunt de l’entarimat una cadira solitària, també
plegable i, davant per davant, un vell micro. Als laterals de l’improvisat
escenari uns altaveus rudimentaris que amb prou feines si aconseguien fer-nos
arribar la veu del cantant.. Només un noi jove i unes 50 persones de públic.
Recordo el recital, no
només amb l’enyorança pròpia dels anys (els transcorreguts i els propis), sinó
també amb emoció. La mateixa emoció que vam sentir llavors en escoltar aquelles
cançons cantades en català. Aquelles lletres amb què ens identificàvem, que ens
feien vibrar i despertar la nostra sensibilitat, que ens feien viure i reviure
nous anhels i sentiments.
Des de llavors, en Serrat
va formar part de les nostres vides. El seguíem (quan podíem), cantàvem les
cançons, compràvem i escoltàvem els discos. El vam defensar “a morir” quan els
fets d’Eurovisión i, també, cert, ens vam sentir una mica traïts quan va
començar a cantar en castellà. Tot i així, discos com Mediterráneo, els poemes
de Machado, i algun altre esporàdic, han format part de la nostra
vida.
Doncs sí... m’agrada el
Serrat... el “primer” Serrat, el que cantava en català, el que musicava poemes
de Machado, de Salvat Papasseit... el Mediterráneo...
És cert que costa de
separar aquest Serrat del “posterior”... Del Serrat d'unes cançons que ja no ens arribaven de la mateixa manera. Sobretot, manllevant en Partal, del
Serrat “socialista del cantó de Ciudadanos”. Del Serrat que es manifestava
públicament en contra del referèndum de l’1 d’octubre. Del Serrat que va
afirmar que la independència de Catalunya seria perjudicial en àrees com la
salut, la sanitat i que ens farien fora de la UE. Del Serrat que va dir que el
procés, a Catalunya, creava una situació de gran fractura social que costaria
molt de temps de recuperar.
Del Serrat que el dia del
seu comiat dels escenaris, a Barcelona, a Catalunya, es va atrevir a dir “...sí, mejor,
en castellano que nos entenderemos todos”, i que va acabar el seu comiat a casa seva en la
llengua imposada.
Comparteixo (com acostuma
a passar) l’editorial d’avui d’en Partal. No repetiré, doncs, les seves reflexions.
La covardia s’encomana, cert... i cal centrar-nos més en les nostres actituds,
en quiina és la resposta, individual i col·lectiva davant de la humiliació, del
supremacisme i de la provocació dels que ens volen sotmesos i assimilats.
Serrat respon fil per
randa a un perfil determinat de ciutadà català, nascut al país i que parla
català. Correspon a la molt bona definició d’en Partal “És el cantant dels
socialistes, i més recentment de l’ala Ciutadans dels socialistes.”
Possiblement, al Palau
Sant Jordi va haver-hi molta covardia... Però també vam poder veure una bona
mostra de l’èxit de la política del bilingüisme, del bilingüisme social imposat
per l’Estat espanyol (“Para que se consiga el efecto sin que se note el
cuidado...”). “Bilingüisme social”... l’etiqueta ideològica que vol donar l’aparença
de normalitat a una situació totalment anormal. La població s’acaba convencent
que la coexistència de dues llengües en un mateix territori és un fet natural
i, com diuen a Llengua i República “ i això comporta una situació de
convivència pacífica, enriquidora i democràticament
ordenada.
La política del
bilingüisme ha tingut molt més èxit que la repressió pura i dura. El
bilingüisme social ha aconseguit emboirar o amagar del tot la realitat, que no
és altra que el conflicte lingüístic existent al país. Un conflicte que converteix
cada vegada més el català en la llengua subordinada i ens condueix , si no som
capaços d’aturar-ho, a la substitució lingüística.
Una recent enquesta de la
Plataforma per la Llengua ens oferia unes xifres esgarrifoses:
Un 50,9% de les persones
que diuen tenir el català com a llengua habitual creuen que canviar al castellà
quan algú els parla en aquesta llengua no implica cap amenaça per al català.
El percentatge és més
escandalós si prenem com a base la totalitat de la població del Principat (tant
si té el català com a llengua habitual com si no la té) , el percentatge s’eleva
fins al 70,4%.
Al Sant Jordi va haver-hi
molta covardia, cert... i també aplaudiments... i, molt més greu encara, gent que
no va trobar res d’estrany ni reprovable en l’actitud del cantant.
