Hi ha dues notícies que m’han fet recordar Paco Candel i d’un llibre
que sempre l’acompanyarà: Els altres catalans. La primera, els atacs (de nou)
contra la llengua i la immersió lingüística. L’altre l’intent volgut i
premeditat de dividir la societat catalana amb l’invent de Tabàrnia i que molt
bé ha explicat Joan Ramon Resina en un
article que us recomano llegiu titulat: Tabàrnia.
Els altres catalans va publicar-se el 1964 i va causar un gran impacte. L’obra, un estudi sociològic, ens feia veure la realitat quotidiana d’una immigració que arribava a Catalunya procedent de les zones econòmicament més pobres de l’Estat espanyol. La majoria es van instal·lar en barris suburbials i vivien completament aïllats de la població catalana. Poc a poc van anar esdevenint persones que no són d’aquí, ni se’ls considera, ni se’n consideren, però el problema és que ja no són, tampoc, d’allà. Vivien una situació ambigua, d’indefinició; vivien desconnectats de la comunitat catalana i, per tant, desconnectats de la llengua, de les tradicions, de la cultura... Vivien, també, molts d’ells, en situacions de marginalitat econòmica i social.
L’autor de Els altres catalans prenia partit per la integració d’aquesta massa social vinguda d’altres terres de la península. Per a ell només hi havia una solució possible: la convivència i l’acceptació mútua. La comunitat catalana havia d’acceptar els nouvinguts com a integrants en ple dret d’igualtat. Els nouvinguts havien d’integrar-se plenament en la societat catalana, i no només en l’aspecte econòmic, sinó també en el cultural, social i polític. Malgrat que l’autor personalment no considerava ni important ni transcendental el tema de la llengua, si que va expressar rotundament la seva opinió en frases com que “els nous catalans han de contribuir en la construcció del futur de la societat catalana, no combatre-la o desfigurar-la.” Demanava respecte mutu i afegia que “les dues realitats estaven condemnades a entendre’s”.
El llibre va esdevenir un autèntic manual per a tots aquells que ens preocupàvem per la cohesió de la societat catalana. En el seu moment, potser, no vam acabar de fer del tot bé els deures, forçats també per la situació sociopolítica que es vivia en aquell època. Els continguts de fons del llibre, malgrat que les situacions i els personatges han canviat, crec que encara poden ser aplicables al moment actual que ens toca viure. ¿Serem capaços de bastir una futura societat catalana cohesionada i socialment i nacional més justa? ¿Seran capaços els “vells i nous altres catalans” d’entendre que han de col·laborar plenament en la construcció d’aquesta societat sense combatre-la o desfigurar-la?
Avui, en Paco Candel, ja no hi és. Malgrat la seva obra periodística i narrativa posterior (més de 50 llibres) sempre serà l’autor de Els altres catalans. Va morir als 82 anys en un país al qual el van obligar a emigrar i que ell va acabar fent seu. Als inventors de Tabàrnia i als que es creuen aquest invent grotesc, els recomano només una frase de Candel, rotunda i clara:
Els altres catalans va publicar-se el 1964 i va causar un gran impacte. L’obra, un estudi sociològic, ens feia veure la realitat quotidiana d’una immigració que arribava a Catalunya procedent de les zones econòmicament més pobres de l’Estat espanyol. La majoria es van instal·lar en barris suburbials i vivien completament aïllats de la població catalana. Poc a poc van anar esdevenint persones que no són d’aquí, ni se’ls considera, ni se’n consideren, però el problema és que ja no són, tampoc, d’allà. Vivien una situació ambigua, d’indefinició; vivien desconnectats de la comunitat catalana i, per tant, desconnectats de la llengua, de les tradicions, de la cultura... Vivien, també, molts d’ells, en situacions de marginalitat econòmica i social.
L’autor de Els altres catalans prenia partit per la integració d’aquesta massa social vinguda d’altres terres de la península. Per a ell només hi havia una solució possible: la convivència i l’acceptació mútua. La comunitat catalana havia d’acceptar els nouvinguts com a integrants en ple dret d’igualtat. Els nouvinguts havien d’integrar-se plenament en la societat catalana, i no només en l’aspecte econòmic, sinó també en el cultural, social i polític. Malgrat que l’autor personalment no considerava ni important ni transcendental el tema de la llengua, si que va expressar rotundament la seva opinió en frases com que “els nous catalans han de contribuir en la construcció del futur de la societat catalana, no combatre-la o desfigurar-la.” Demanava respecte mutu i afegia que “les dues realitats estaven condemnades a entendre’s”.
El llibre va esdevenir un autèntic manual per a tots aquells que ens preocupàvem per la cohesió de la societat catalana. En el seu moment, potser, no vam acabar de fer del tot bé els deures, forçats també per la situació sociopolítica que es vivia en aquell època. Els continguts de fons del llibre, malgrat que les situacions i els personatges han canviat, crec que encara poden ser aplicables al moment actual que ens toca viure. ¿Serem capaços de bastir una futura societat catalana cohesionada i socialment i nacional més justa? ¿Seran capaços els “vells i nous altres catalans” d’entendre que han de col·laborar plenament en la construcció d’aquesta societat sense combatre-la o desfigurar-la?
Avui, en Paco Candel, ja no hi és. Malgrat la seva obra periodística i narrativa posterior (més de 50 llibres) sempre serà l’autor de Els altres catalans. Va morir als 82 anys en un país al qual el van obligar a emigrar i que ell va acabar fent seu. Als inventors de Tabàrnia i als que es creuen aquest invent grotesc, els recomano només una frase de Candel, rotunda i clara:
“Si ets aquí, ets català;
excepte que et fiquis al cap que no et dóna la gana de ser-ho.”
excepte que et fiquis al cap que no et dóna la gana de ser-ho.”
