Sí que es pot?

Article publicat a Tribuna.cat

Barcelona en comú s’ha abstingut a l’hora de votar l’adhesió a l’AMI de l’Ajuntament de Barcelona.  No censuraré l’actitud i la decisió que han pres com a organització. Són ben lliures d’actuar com millor creguin i amb l’estratègia política que considerin més adequada. Em limitaré a manifestar el meu desacord total amb els arguments que Jaume Asens va fer servir per justificar l’abstenció del grup.

Fins on jo sé, hi ha regidors independentistes a les files de Barcelona en comú. Fins on jo sé Jaume Asens mateix és independentista. Com s’entén, doncs, l’abstenció en bloc del grup? Argumenten que hp fan en om de la pròpia pluralitat que representen. És a dir, que la diversitat d’opinió dins del grup municipal es resol inhibint-se a l’hora de votar i adoptant aquell sistema que tant hem criticat de la “disciplina de partit”.

Abstenir-se no vol dir ser neutrals. Abstenir-se és una posició política com qualsevol altra i, des de Barcelona en comú, eren ben conscients que la seva abstenció significava la victòria del no. Com també són ben conscients que la seva abstenció és, per damunt de tot, electoralista.

Més sorprenent encara són els arguments utilitzats a favor de l’abstenció i contra l’AMI. Les paraules d’en Jaume Asens (ignoro si són de collita pròpia) són per emmarcar i poden ocupar un lloc d’honor al costat d’alguns discursos de determinada esquerra, aquella que fa servir la demagògia i el populisme que tant diuen menysprear.

Barcelona en comú ha fet la seva pròpia interpretació de què és i què representa l’AMI i ens ha situat l’organització allà en els inicis del catalanisme polític a principis del segle XX, fins i tot una mica més enrere. 

A través de l’AMI, per a Barcelona en comú, emanen els valors propis de la Catalunya del romanticisme, de la Catalunya clerical, de la Renaixença (amb Jacint Verdaguer al capdavant) dels polítics de la Lliga, de Torras i Bages, etc. La Catalunya conservadora i carrinclona que, pel que es veu, representen més de 750 ajuntaments adherits a l’associació com, per posar un exemple, Castelldefels, Martorell, Molins de Rei o Berga.

Particularment, em sento orgullós de ser hereu d’aquesta Catalunya que Barcelona en comú sembla menysprear. Com també em sento orgullós dels valors republicans que em va traslladar el meu pare i de tot el que representen.

Em sento orgullós de tots els que han lluitat per la llibertat:  des dels Angelets de la terra, ja durant el segle XVII, fins a l’independentisme modern, tot passant per la gent que es manifestava  a les barricades liberals democràtiques del segle XIX amb els crits d’«independència» i  dels diversos intents de proclamació, a Catalunya, d’un Estat propi (des del 1835, però especialment el 1873 amb Baldomer Lostau, el 1932 amb Francesc Macià i el 1934 amb Lluís Companys). També d’en Salvador Seguí, aquell que deia: “a nosaltres, els treballadors, la independència de la nostra terra no ens fa por”; d’en Francesc Layret, de l’Assemblea de Catalunya... i de tants altres.

Crec fermament que la independència és un valor abstracte. La independència no té ideologia (o en té moltes). No és de dretes, ni de centre, ni d’esquerres. No és clerical, però tampoc és antireligiosa. No és patrimoni d’en Verdaguer, però tampoc d’en Salvat Papasseit.

La independència, crec que ho sabeu molt bé, és únicament una eina per intentar canviar la societat. Segurament la millor eina de què disposem. I només la farem possible a través de la força de la gent, disposant d’una gran majoria social.

I la independència, que comportarà la construcció d’un nou país, serà possible el 27-S. I ho serà perquè hem sabut construir aquesta gran majoria social, àmpliament transversal, d’ideologies i valors diferents que hi donarà suport a través del seu vot.