Jo sóc processista (Reflexions a l'entorn de l'article d'Eduard Voltas "Apunts processistes d'estiu")

Us haig de dir que no sóc un “seguidor” de l’Eduard Voltas, titllat per alguns de “guru” d’ER (la C desapareix intencionadament), de periodista "amorrat a la menjadora", manipulador, "la minyona d'ER"... Malgrat tot, el seu darrer article “Apunts processistes d’estiu (2019)” crec que posa el dit a la nafra en molts aspectes que caldria, si més no, reflexionar i debatre en el si de l’independentisme.

Abans que m’ho comenceu a dir per twitter, haig de confessar que sóc processista. Per què? Per deformació professional (filòleg) que em diu que “procés” és “la manera de descabdellar-se una acció progressiva”. O, en termes més específics, “concatenació d'accions que segueix un sistema i que condueixen a un resultat determinat”. És cert que en tot procés hi ha una deriva contínua i progressiva transformació dels que l’integren; i que aquesta pot ser de signe positiu i ascendent o, també, de signe negatiu i descendent. No cal que us digui que el meu processisme està ancorat al signe positiu.

Una prèvia abans de posar les meves reflexions negre sobre blanc... El 2017 es va fer evident el fracàs del model de desconnexió (de la llei a la llei) que s’havia dissenyat per assolir la independència. Era un model basat en la manera com Estònia, Letònia i Lituània es van emancipar de Moscú.  El fracàs es va produir perquè no es va sospesar suficientment la diferència entre aquestes repúbliques bàltiques i Catalunya. Els països bàltics eren repúbliques que tenien totes les estructures i poders d’un Estat (legislatiu, judicial i executiu). Quan els parlaments estonià, letó i lituà van proclamar la independència, van poder exercir el domini del territori i van poder esperar durant pocs mesos el reconeixement diplomàtic internacional.

Voltas parla d’eixamplar la base...  Tots volem eixamplar la base. Ara bé, aquest eixamplament no pot ser en si mateix un objectiu. L’eixamplament ha de ser una conseqüència directa de fer bé les coses. La meva coincidència amb Voltas es troba en la frase en què argumenta que cal continuar acreditant majories democràtiques. Em direu...”Encara més?” Doncs, fins que no assolim el marc ideal en què puguem esdevenir independents caldrà continuar fent-ho sempre que sigui necessari. No n’hi ha, ni n’hi haurà, prou amb això, segur. Caldrà una estratègia unilateral basada en la suma de la desobediència civil i la legitimitat democràtica. Legitimitat que ja tenim, però que hem de continuar refermant en totes les eleccions que es puguin produir. 

Segon punt important de l’article d’en Voltas i que ell anomena “(Des)Control de territori”. Em sembla un punt clau, perquè no hi haurà independència sense control del país i Voltes posa el dit a la nafra. Coincideixo amb ell en el fet que sembla que molts de nosaltres confonguem control del país(controlar fronteres, aeroports, infraestructures bàsiques i continuar fent-les funcionar) amb descontrol, que vindria a ser el mateix, però impedint que aquestes infraestructures funcionin, I no cal dir que el principal element de control és els cos dels Mossos d’Esquadra. Si, exacte... els mateixos que ja tenien preparada la detenció del president Puigdemont i tot el seu govern l’1 d’octubre.

Tercer punt de la discòrdia: el referèndum acordat. Sóc conscient que, parlant de referèndum acordat, em pot caure al damunt tota la força verbal (i escrita) d’alguns independentistes. Em direu: “El referèndum ja el vam fer l’1 d’octubre”. I, malgrat tenir la vostra gran part de raó, crec sincerament que la independència consolidada només arribarà  després d’un referèndum acordat amb l’Estat i que només serà possible en el marc internacional. I, totalment d’acord amb aquest paràgraf de l’article d’en Voltas: “De la mateixa manera que no em sé imaginar una independència que no vingui d’un referèndum acordat, no em sé imaginar una referèndum acordat que no vingui d’una estratègia de desobediència civil sistemàtica i massiva que, si vol ser realista, ha d’assumir els costos d’una repressió molt més dura que no la patida fins ara.”

Aquesta és la clau de la qüestió. Em remeto a uns articles publicats el desembre de l’any passat, el primer dels quals es titulava “Desobediència civil i Acord de Pau (1)”. Fent referència a uns articles del company Josep Pinyol, historiador i analista en prospectiva política, escrivia:

Davant l’evidència del fracàs de la transició de la llei a la llei prevista a la Llei de Transitorietat Jurídica, Pinyol creu que el camí només pot ser el d’adaptar la realitat catalana a l’exemple de l’Índia i de Mahatma Gandhi. Un camí més llarg i dur: la desobediència civil fins a forçar unes negociacions amb l’Estat espanyol que culminin amb un Acord de Pau. 

Quart punt de l’article. Més discòrdia encara, sobretot per aquesta frase: “L’única desobediència políticament útil és la civil, i això vol dir un esquema en què els polítics no s’arrisquen personalment i en canvi els ciutadans sí.” En l’especial i particular món de twitter plouen punyals...

Ho he escrit altres vegades... La Generalitat només és (i pot ser) autonòmica. Només es pot limitar (i si ho fa ja seria molt) a fer funcionar el país, a governar-lo de manera que intenti donar resposta a les prioritats socials i a la construcció d’un espai dominant per aconseguir un referèndum com a instrument de solució (més com operació de denúncia de l’immobilisme del PSOE i de l’Estat espanyol que com opció amb possibilitats d’èxit).

Sobre el cinquè punt de l’article: unitat, em quedo amb aquesta frase que comparteixo íntegrament: “Segurament si la societat civil fos capaç de tenir una agenda pròpia i potent al carrer, els partits s’ho pensarien molt abans de desmarcar-se’n”.

Segurament em repetiré, però tinc molt clar que ens trobem en la segona etapa del procés d'independència. En aquesta fase, hi ha tres elements bàsics i que fan que coincideix en bona part amb l’article d’en Voltes.

Una altra prèvia... Els nostres presos mereixen tot el respecte, solidaritat i suport que els puguem donar. Ara bé, el procés d'independència no es pot dirigir des de la presó. Dit això, veiem quins són els tres elements clau:

1.) L'espai lliure de Brussel•les amb un impuls definitiu al Consell per la República com a instrument cabdal, d’una banda, en l’àmbit internacional i, de l’altra, com a element bàsic per anar creant les eines de l’estat que volem crear i com a òrgan màxim de direcció col•legiada d’aquesta segona etapa del procés.

El Consell de la República ha de ser l’autèntica direcció política del procés de la qual sempre n’ha estat mancat.  És on s’ha d’elaborar l’estratègia compartida entre partits i entitats i aprovada per l’Assemblea de Representants del CxRep que  haurà estat escollida democràticament.

Finalment, és també en el marc del Consell per la República que caldrà construir el suport polític i econòmic per als presos i exiliats. Un suport per a ells i les seves famílies i també per al procés d’internacionalització de la causa judicial, que serà un altre dels cavalls de batalla en aquesta segona fase del procés.

2.) La Generalitat, que no pot ser altra cosa que autonòmica, cal preservar-la del 155 o succedanis i ha de poder governar el dia a dia. S’ha de limitar només a governar? (que ja seria molt). No. Caldrà que el Govern, com està fent, estiri la corda al màxim amb l'Estat... sense arribar a trencar-la. Aprovar lleis encara que després siguin declarades inconstitucionals. Mantenir un pols constant amb l’Estat. Destapar una i altra vegada les “vergonyes” d’aquest Estat.

El Parlament haurà de proposar les noves lleis que podran servir en el  nou Estat, però que també poden ser vàlides per a la Generalitat autonòmica. Lleis que comencin a dibuixar entre la població com pot ser el nou país que volem construir com, per exemple, una nova Llei electoral, una Llei que simplifiqui l’administració o una Llei de protecció dels drets bàsics com són la salut, l’educació o l’habitatge.

Els parlamentaris a Madrid només han de tenir com a objectiu debilitar el Govern de torn i l’Estat espanyol.

3.) Finalment, la societat civil, la força de la gent, que és la que ha d’acabar decantant la balança per aconseguir la independència. La meva opinió és que mitjançant un referèndum o un acord de pau amb l'Estat espanyol, imposat per la comunitat internacional, forçada per la legitimitat democràtica i la desobediència civil.

Pel que fa a la desobediència civil cal tornar als articles de Josep Pinyol:

“La desobediència civil ha de tenir un caràcter de masses per ser efectiva en la lluita per la independència i, en els països amb eleccions, ha d’anar acompanyada de la legitimitat democràtica guanyada a les urnes. Els desordres públics fets per persones que eviten ser identificades per eludir l’acció de la justícia no poden ser considerats desobediència civil. [...] La indignació i la ràbia d’un moment no poden determinar la via de la desobediència...”

“Les campanyes de desobediència civil han de ser compartides per les organitzacions cíviques i les formacions polítiques, en especial quan s’ha d’aplegar la insubmissió amb la legitimitat democràtica de les institucions. Les accions insubmises que no formen part d’un pla general i que no estan molt justificades, causen molt de patiment sense generar avenços vers l’exercici dels drets inalienables conculcats. La desobediència civil no es pot confondre amb una insurrecció de baixa intensitat perquè requereixen una actitud d’empatia fins i tot amb els opressors, creure’ls susceptibles de ser commoguts pel patiment que infligeixen.

Aquest és ,segur, un camí més llarg i, sobretot, més dur perquè...

“La desobediència civil és una cursa de llarg recorregut que no pot obtenir resultats immediats sinó que erosiona el contrincant poderós a base d’acumular patiment a la part feble.

I aquí és on es podrà saber si som febles o som forts. La desobediència civil comporta més repressió, més detinguts, més empresonaments. Tothom n’ha de ser conscient, polítics, dirigents i l’avantguarda civil que haurà de suportar el vessant més dur de la repressió. Demostrarem que som forts i guanyarem la independència si ens sentim i som capaços de tirar endavant aquesta estratègia de desobediència civil. Serem febles i haurem d’esperar temps millors si no ens sentim amb forces per combatre l’Estat d’aquesta manera.