Barbàrie contra barbàrie?

Els que teniu la paciència i la bona voluntat de llegir-me de tant en tant, ja sabeu que moltes vegades poso negre sobre blanc perquè em serveix per reflexionar i per ordenar idees. El resultat pot ser de vegades compartit i altres refusat. No sóc dels que em preocupo per això. No és que no m’importin les opinions que altres puguin tenir sobre mi, sinó que tinc molt més en compte expressar-me amb el màxim de claredat i honradesa. Sempre ho intento.

Avui llegeixo un comunicat dels CDR en què “asseguren que el caos continuarà i afirmen que: independència o barbàrie”. Gens original, perquè el desembre de 2018 Vicent Partal publicava un editorial amb aquest mateix títol "Independència o barbàrie". Que tampoc era del tot original perquès estava inspirada en l’expressió “Socialisme o barbàrie” que va fer servir per primera vegada Rosa Luxemburg el 1916 i que entre 1948 i 1965 va inspirar un grup marxista francès amb el mateix nom.  

En tot cas, l'expressió em convida a escriure...

Sóc un amant de la paraula, de les paraules. Un cor batega dins de les paraules. . Les paraules poden ser una gran força alliberadora, poderosa. Les paraules tenen vida pròpia.

El gran mestre de mestres, Ramon Llull, ens va deixar en ple segle XIII una frase històrica:  La paraula és l’arma més poderosa. Llull era un home que estimava les paraules perquè segons ell tenien poder, el poder de fer canviar de parer, de pensament i d'acció als homes de qualsevol religió.

Tot aquest preàmbul em serveix per manifestar que no comparteixo la frase de l'editorial de fa un any del Partal i la d'ara dels CDR. De la mateixa manera que, per exemple, no comparteixo la “bandera negra”. La coneguda bandera negra, algunes vegades amb una calavera pintada o amb el conegut lema de "Lliures o morts" i que és molt similar a altres banderes com la de Primera Guerra d'Independència grega (llibertat o mort) i la nord-americana (Join or die... Uneix-te o mor). 

Jo, ingenu revolucionari del somriure i amant de la paraula, em quedo amb la versió que en feien els estudiants del segle XIX d'una famosa frase d’Horaci: "Dulce et decorum est pro patria mori, sed dulcius pro patria vivere, et dulcissimum pro patria bibere. Ergo, bibamus pro salute patriae" que, traduïda al català, seria, més o menys:

“Dolç i honorable és morir per la pàtria, però encara és molt més dolç viure per ella i, més encara beure per ella. Per tant, brindem a la salut de la nostra pàtria.”

Abans de res, sóc plenament conscient que ja vivim en una barbàrie que no és altre que la que ens imposa l'Estat espanyol. la de l’Estat opressor. Una barbàrie que només ens ha portat repressió i violència. Des de fa segles. 

Dit això, anem al significat de les paraules... Barbàrie pot tenir diversos significats, també segons l’època històrica en què es fes servir. 

Més modernament, un acte de barbàrie es defineix com un acte de crueltat extrema, un acte d’inhumanitat. La barbàrie és pròpia de la gent bàrbar (que també pot tenir diferents accepcions). El bàrbar és el que es troba en un estat intermedi entre el salvatgisme i la civilització. El bàrbar és incivil i extremament cruel. El bàrbar és el que fa barbaritats, que té com a sinònims: bestieses, disbarats, insensateses, ximpleries. 

Em nego, doncs a assumir que la independència només pugui ser possible a través de la barbàrie... o, com en la bandera negra, a través de la mort dels que la defensem. 

Em preocupen les frases com “independència o mort” o “independència o barbàrie” Porto més de 40 anys lluitant per la independència i, a risc de ser titllat de llirista, covard, botifler o traïdor, o de rebre un bombardeig de la xarxa, això de la barbàrie, el caos o la mort no ho porto gens bé. Per bé o per malament, vinc dels temps de "la lluita continua" i del "llibertat patriotes catalans". Pertanyo a la “revolució dels somriures” (malgrat ser conscient que no és suficient i que cal avançar en la legitimitat democràtica i la desobediència civil), estimo la paraula i, -ingenu de mi!- crec en el que deia Ramon Llull “la paraula és l’arma més poderosa”. 

Em nego a respondre a la barbàrie amb més barbàrie. Acabo amb un parell de frases, conscient, també, que me'n podeu fer arribar moltes altres en sentit contrari. 

Carles Ruiz Zafón, en el seu llibre “L’ombra del vent”, escrivia:   

És com la marea, sap? –deia- La barbàrie, dic. Se’n va i hom creu que ja està salvat, però sempre torna, sempre torna.... i ens ofega. 

O la frase de Dennis Diderot: 

Del fanatisme a la barbàries només hi ha un pas