Martí Vilanova, l'heroi oblidat (2. Prats de Motlló, el judici. Paral·lelismes actuals "Perdent, guanyarem")

 

Continuació de la intervenció a la taula rodona en homenatge a Martí Vilanova, el 9 d'octubre a Figueres.

Finalment, van ser 18 persones, Martí Vilanova entre elles, que el 1927 van afrontar el judici a París. Henri Torrès, un dels 12 advocats que van assistir els acusats, va fer-ne una defensa totalment política. No van negar mai els fets, sinó que els van justificar. Van defensar les raons polítiques de la sublevació i també van justificar la lluita per la independència de Catalunya. L’advocat, a més d’elogiar la figura de Macià va fer una emocionada defensa dels catalans emfatitzant que des de l’11 de setembre de 1714 mantenien una relació traumàtica amb Espanya. 

Defensa de Macià: “Els conjurats catalans representen la pervivència de l’esperit rebel de la Catalunya oprimida. Històricament, Catalunya ha resistit sempre violentament a ésser governada i fins a l’adveniment de la dictadura militar de Primo de Rivera, passant per l’odiós regnat de Felip V, botxí de les darreres llibertats catalanes, hom no troba més que pàgines de revolta, de violència i de sang en la nostra història amb Espanya.  [...]va exposar que l’acció es devia al desig d’assolir una “República Catalana Independent [...] que anàvem a implantar per la violència, ja que és aquest l’únic mitjà pel qual Espanya pot entrar en raó”.

Entre els testimonis, l’exdiputat Enrique Ortega i Gaset, germà de José, que va afirmar: “No participo de les mateixes idees polítiques que el senyor Macià. Ni sóc català ni sóc separatista. Però, dins d’una Espanya lliure volem una Catalunya lliure, que no estigui lligada per la força a la resta de la península. Volem una Catalunya que pugui regir els seus destins”.

El judici va acabar esdevenint un èxit inqüestionable per a la causa catalanista i republicana. Es va fer realitat la frase que Macià va dir als seus homes arran de la detenció: “Perdent, guanyarem”.

Homes com Macià, Martí Vilanova... fets com el de Prats de Motlló ens fan pensar, ens obliguen a reflexionar... a aprendre a extreure el millor dels fracassos o de les preteses derrotes. Immediatament el primer que em ve al cap és la situació actual que viu l’independentisme i, més concretament als fets de l’1 d’octubre fins ara.

L’1 i el 3 d’octubre el poble català va ser protagonista d’unes accions extraordinàries. Com el 1926 van fer Martí Vilanova i els seus companys de lluita vam demostrar de què érem capaços. El mateix que els herois de Prats de Motlló, no vam preguntar la ideologia política de la persona que teníem al costat. En teníem prou en saber que era allí, defensant la democràcia i l’autodeterminació. No va ser una invasió armada, però va ser un gran acte d’empodarament ciutadà com mai fins ara s’havia fet. Nosaltres, la gent, els Martí Vilanova del segle XXI vam portar i protegir les urnes. Vam protegir els col·legis el dia abans i durant la nit. Vam participar en les meses electorals. Vam defensar els col·legis i vam patir les salvatges càrregues policials durant tot el dia. El 3 d’octubre els carrers van ser nostres, tot esperant la declaració d’independència. L’1 i el 3 d’octubre va ser una gran victòria i marca un abans i un després en el procés d’independència.  

L’Estat espanyol va restar durant aquells tres dies contra les cordes. Vam fer trontollar els pilars de l’Estat. Des de llavors, la imatge internacional de l’Estat ha quedat més que tacada. Europa ha vist com Espanya era incapaç d’afrontar problemes democràtics de manera democràtica i la judicialització política i la repressió provoca cada vegada més, el refús europeu. 

Alguns han volgut qualificar el que va passar després com una derrota i un fracàs. El fet de no haver pogut fer efectiva la independència es pot considerar una derrota i un fracàs. Ara bé, els fets de Prats de Motlló ens recorden que “Perdent, guanyarem”. De la mateixa manera que l’intent frustrat de Macià i de Martí Vilanova va acabar esdevenint una victòria, sobretot internacional, per als que van participar-hi i per a l’independentisme en general, també l’Estat espanyol ha acabat convertint la independència fallida en un potent revulsiu intern, però també, i sobretot, extern. La quàdruple repressió espanyola, política, judicial, econòmica i mediàtica no ha significat, només, la presó o l’exili per als principals dirigents polítics i socials, sinó que s’ha estès a totes les capes de la societat, gent gran, gent jove, activistes, cantants, càrrecs electes, la mesa del Parlament fins a arribar a la xifra de més de 4.000 represaliats, molts d’ells amb causes encara pendents.

El moviment independentista, malgrat la confusió i el primer desencís, no ha deixat de continuar la lluita, tal com va fer en Martí Vilanova després de Prats de Motlló i que, malauradament, va interrompre una mort excessivament, massa prematura el 1930, a l’edat de 34 anys. 

La presó d’uns i l’exili dels altres han acabat provocant un fort impacte internacional. Les contínues victòries jurídiques del president Puigdemont, de la Clara Ponsatí, d’en Toni Comín i d’en Lluís Puig han provocat que la imatge pseudodemocràtica de l’Estat espanyol estiui cada vegada més qüestionada internacionalment.

Prats de Motlló, Macià, Martí Vilanova... i l’octubre de 2017, el president Puigdemont, el vicepresident Junqueras, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart i tots els represaliats són, ambdós episodis, una baula més de la llarga lluita per la independència i estretament units per la frase “Perdent, Guanyarem”.

M’agradaria acabar amb un paràgraf de l’article “La prematura mort de Martí Vilanova” que va escriure el periodista i escriptor Emili Casademont i Comas, l’any 2007 al Diari de Girona.

 “Martí Vilanova, el mestre del jove agitador polític Salvador Dalí, és un dels grans oblidats d´aquells temps. Cal lamentar, per exemple, que cap dels dos carrers que van ser dedicats a Vilanova, l´un a Barcelona i l´altre a Figueres, i que així romangueren al llarg de vuit anys, després de la mort de Franco no li han estat retornats.

Ara, però, la seva família -constituïda pel seu nét i les seves nétes- vol reparar l´oblit d´un figuerenc que, a finals dels anys 20 i començament dels 30, vivia a Aulnay-sous-Bois, on tenia una botiga d´electricitat i anava cada dos per tres a París per assistir als cursos de tota mena d´estudis socials que s´hi feien. Un figuerenc que, en paraules de Fontbernat -escrites en el seu llibre abans esmentat-, «era segurament l´home més ben preparat per a revenir a Catalunya i orientar les masses proletàries sovint addictes a falsos redemptors. 

El fet d´armes de Prats de Molló li havia donat experiència justa i suficient. Martí Vilanova era un convençut de les doctrines de Karl Marx i les meditava per a poder-les exterioritzar un dia davant les masses catalanes, amb aquella violència i convicció que eren les seves qualitats de ciutadà». La Parca, que el visità molt jove -als 34 anys, insisteixo-, li impedí que ho fes. La mort de Martí Vilanova fou, sens dubte, massa prematura...”

Honor i glòria a Martí Vilanova i companys!

Visca Catalunya lliure i republicana!