Debat Constituent: LA LLENGUA QUE VOLEM

El dilluns 8 de novembre, vaig participar, conjuntament amb la Gabriela Serra, en l'acte del Debat Constituent organitzat per la Coordinadora d'Enteses del Baix Llobregat conjuntament.

Aquest és el text de la meva intervenció:

Bon vespre a tothom.

El Debat Constituent ens planteja tres preguntes sobre la llengua.

La resposta a cadascuna de les preguntes és important, però el veritablement important no són les preguntes en si, sinó el debat que d’una vegada per totes caldria engegar. Un debat amb tot el respecte possible, però que ha de ser un debat sense pors ni prejudicis, un debat en què tots plegats hem de parlar clar.

Les preguntes segur que són insuficients, però em serveixen per intentar crear debat a l’entorn de la llengua catalana i de l’estatus del català, del castellà i de les altres llengües que conviuen amb nosaltres, en una possible i desitjada Catalunya independent.

Tot plegat no és tan senzill com oficialitat o cooficialitat o el domini de les llengües en acabar l’escolarització. Els viaranys i els matisos són molts i complexos.

Parlem una mica de xifres, sempre fredes, i intentem veure com hem arribat a la situació actual

Des de fa més de quaranta anys el català i el castellà són oficials a Catalunya... i a la Vall d’Aran. La Llei de Política Lingüística es va aprovar fa més de 38 anys, que és també quan comença la immersió lingüística. A partir del curs 1992-1993 l'escola en català es va convertir en el model d'ensenyament a tot Catalunya.

Dit això... Fixem-nos ara en l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població que es fa cada cinc anys. La darrera correspon a dades del 2018.

Resumint molt... I amb xifres arrodonides... Un 73% de la població sap parlar català i un 95% l’entén. Malgrat aquest ampli coneixement a nivell oral, el català només és la llengua habitual d’ús en un 36% i només un 23% inicia una conversa en català.

El percentatge de català com a llengua inicial al Baix Llobregat... al Nord és del 23% i al Sud no arriba al 14%. 

Més xifres...

Només el 6% dels nouvinguts durant aquests primers 20 anys del segle XXI manifesta tenir el català com a llengua de relació interpersonal.

I pel que fa als catalanoparlants només el 12% mantenim la llengua en converses bilingües.

La conclusió és força clara... La llengua no marcada, la llengua que els habitants d’un país fan servir per defecte i que es prioritza en les comunicacions interpersonals, a Catalunya és el castellà.

Hi ha molts factors que ens han conduït fins a aquesta situació que podem qualificar ja com “d’emergència lingüística”. L’arribada massiva de gent durant el franquisme, quan no disposàvem de cap tipus de mitjà ni tan sols perquè aprenguessin la llengua.

Del 2006 al 2016 Catalunya va rebre més d’un milió i mig de persones vingudes de fora de l’Estat espanyol. Persones de 187 nacionalitats i que parlen fins a 300 llengües diferents arriben al territori català.

La immersió lingüística que va tenir uns inicis esperançadors i, en molts casos, espectaculars, ha anat reculant amb els anys. La immersió a la Primària funciona prou bé. A partir, però de Secundària (12-16 anys) ja s’ha reconegut oficialment el fracàs, només un 47% dels mestres reconeix fer la classe en català. La resta és en castellà.

I si parlem de la universitat, la situació s’agreuja, ja sigui pel professor, ja sigui per l’alumne de sempre, sigui o no Erasmus, que demana la classe en castellà.  

Els catalanoparlants, ja ho he dit abans, només un 12% mantenim el català en converses bilingües. Perquè la resta no ho fa? Aquí hem de parlar de l’anomenat bilingüisme i que nosaltres en diem política del bilingüisme social.

Cal diferenciar entre el bilingüisme individual (o trilingüisme o el que vulgueu) coneixement de dues, tres o més llengües i l’anomenat bilingüisme social, que simplement no existeix i que serveix per encobrir la realitat: la subordinació lingüística de la llengua més dèbil vers la més forta.

És la vehiculació d’una idea política: que Catalunya és un país que insòlitament és naturalment i normalment bilingüe i ens arriben a ficar al cap la idea que tant el castellà com el català són llengües normalment naturals de Catalunya.

La ideologia polític a del bilingüisme amaga la realitat: que en una mateixa societat puguin funcionar de manera estable dues llengües, totes dues amb els mateixos drets, amb el mateix estatuts general. Una pretesa coexistència que amaga la substitució d’una llengua per una altra.[1]

Un fragment de l’article del filòleg, traductor i escriptor Pau Vidal: “La situació de bilingüisme a la catalana ha consolidat la creença d’àmplies capes de la societat catalana que el bilingüisme és un salconduit per viure en castellà sense cap esforç d’aproximació a la llengua del país. Aquesta política del bilingüisme social vol dir que tu sàpigues dues llengües perquè jo pugui continuar vivint tranquil·lament en la meva.”[2]

Pel que fa al debat sobre l’estatuts de la llengua catalana –i de l’aranesa i de la castellana- en un Estat independent, ha estat defugit de manera sistemàtica i habitual, sobretot pels diferents partits polítics independentistes.

La primera reflexió que cal fer és si cal que en el text constitucional de la nova República catalana figuri el terme “oficial” per referir-se al català. Hi ha opinions força diverses entre professionals de la llengua. I anant més enllà... si a més de l’aranès, el castellà també hauria de ser oficial en una Catalunya independent.

Ni la independència, ni la categoria d’oficialitat, encara que fos única, és cap garantia de la normalització del català com a llengua comuna, com a llengua franca del seu territori.. En tenim força, d’exemples de països que, malgrat especificar clarament quina és la llengua oficial del país, això no ha servit ni per millorar-ne l’estatuts ni tampoc per normalitzar-ne l’ús quotidià i habitual.  Podríem parlar del cas irlandès, tan conegut... Però en tenim un de més pròxim, que és Andorra. Altres exemples poden ser Letònia o Estònia, en què vint anys després de la independència el rus continua sent força freqüent en les relacions socials, i això que ni és oficial ni és d’aprenentatge obligatori.

Alguns professionals proposen deixar de banda el terme oficial i aplicar-hi altres conceptes com el de llengua nacional, llengua pròpia, llengua comuna, o un redactat molt simple com el de “La llengua de Catalunya és el català”.

Dues màximes molt concretes i reals. La primera: La independència no és garantia de salvar la llengua, però continuar sota l’Estat espanyol sí que significa el lent, però progressiu arraconament de la llengua catalana.

La segona: Si volem tornar el català a la plena normalitat com a llengua franca del territori d’on és la llengua pròpia, el castellà no pot ser mai llengua oficial en una Catalunya independent.

En aquest sentit, us recomano la lectura d’un excel·lent i documentat treball de la professora de Dret Constitucional de la UB, Eva Pons, titulat “L’oficialitat lingüística. Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques.”[3] En aquest intens estudi de més de 160 pàgines, segur que us adonareu molt clarament perquè el castellà no pot ser llengua oficial a la República catalana.

A partir d’aquí podem obrir un ampli ventall d’idees i propostes. N’exposo alguna.

Vaig més enllà de la futura Constitució Republicana que es podria limitar a dir una cosa com “El català és la llengua de Catalunya o de la República Catalana”. És en les lleis que se’n derivin, per exemple, un Estatut de la Llengua Catalana, on podrien figurar els Drets lingüístics fonamentals. Per exemple: “Tothom té el dret i el deure de conèixer el català oral i escrit”. ”Tothom té el dret d’expressar-se en català, oral i escrit en qualsevol, lloc, mitjà, àmbit...” “Tothom té el dret de ser atès en català...”[4]

Pel que fa a l’estatus que hauria de tenir el castellà i altres llengües si cal en la futura República, em remeto a un article de 2016 titulat “Oficialitat de dues velocitats”[i], una proposta (poden haver-n’hi més) signada per Mercè Lorente, doctora en Filologia catalana, membre honorària de l’IEC i professora de la UPF. Dolors Requena, Filòloga, professora d’Institut. Josep M. Virgili, catedràtic d’Institut i Lluís de Yzaguire, Doctor en Filologia i director del Laboratori de Tecnologies Lingüístiques de la UPF.[5]

“Es fa pràcticament impossible encabir en un mateix marc jurídic el manteniment actual de l’statu quo lingüístic la creació d’un país nou lingüísticament normal.”

“La solució podria estar en una oficialitat de dues velocitats. Resumeixo...els ciutadans que han tingut el dret d’emprar la seva llengua materna com a llengua oficial abans de la independència (sense haver tingut oportunitat d’aprendre el català) no perdran aquest dret, d’acord amb un conjunt de mesures transitòries (i de les exempcions que calgui) que garanteixin la compatibilització dels drets individuals d’aquests ciutadans amb els drets individuals i col·lectius de tots els altres ciutadans i que tothom tindrà l’oportunitat d’aprendre el català.”

La paraula ara la teniu vosaltres, que sou els que de veritat compteu. Sens dubte, el camí serà complicat i no exempt de grans dificultats. La lluita per la llengua, però, forma part també de la lluita per la independència i per una societat més justa, més democràtica i més lliure.

I, sobretot, no esperem a la independència per lluitar contra aquesta emergència lingüística que tenim al damunt. Posem-nos-hi ara mateix.

Gràcies...

---

[1]   Veieu “Llengua i República. El manifest Koiné argumentat” pàg. 54, 57, 124  i altres

[2]    Vidal, Pau. “El bilingüisme és un salconduit per viure només en castellà” Publicat  a El País dins l ‘article “El català a cop de manifestos”.

[3] Pons, Eva https://llengua.gencat.cat/web/.content/documents/publicacions/btpl/arxius/14_Oficialitat_linguistica.pdf

[4] Veieu “Llengua i República. El manifest Koiné argumentat” pàg. 97, 98

[5]   Diversos autors. “Oficialitat de dues velocitats” L’Unilateral, 15 de juliol de 2016

---