Parlar català davant del poder també és un acte polític

Us imagineu una notícia que digués: «Un ciutadà francès ha declarat avui en francès a París davant del tribunal de la seva regió»? La rellegiríem pensant que ens hem perdut alguna cosa. No pas perquè sigui sorprenent, sinó perquè seria ridículament banal. Tan banal que només podria aparèixer en un diari d’humor absurd… o en un país que ha perdut tota noció de la normalitat.

Perquè aquí, al nostre “país piruleta” —definició tan encertada com dolorosa, Furest dixit—, la normalitat és una raresa i la dignitat lingüística és rebuda amb aplaudiments. Parlar català davant d’un tribunal, d’un jutge o d’una autoritat de l’Estat no és un dret exercit amb naturalitat, com hauria de ser, sinó un acte que mereix reconeixement públic, editorials i elogis. No perquè sigui excepcional en si mateix, sinó perquè ho és en el context d’una anomalia estructural que fa dècades que arrosseguem.

I el més incòmode de tot plegat és que aquesta celebració està plenament justificada. Gestos com els de Joan Laporta són encara avui profundament anormals (i necessaris!). Anormals perquè trenquen una inèrcia feta de renúncies, de traduccions preventives i de submissió educada. En un país normal, ningú no seria notícia per parlar la seva llengua. Aquí, fer-ho continua sent un acte que incomoda, que molesta i que obliga l’altre a recordar que el conflicte existeix.

La paradoxa arriba al seu punt més grotesc quan recordem com, en el judici més important de les seves vides, els nostres representants polítics —jutjats per haver posat urnes— van optar majoritàriament per declarar en la llengua de l’Estat que els havia detingut, empresonat i jutjat. La llengua del poder, la llengua del tribunal, la llengua d’una condemna escrita abans d’escoltar-los. Tot molt pragmàtic, tot molt assenyat, tot molt comprensible. I, tanmateix, devastador.

Perquè en aquell gest hi havia molt més que una decisió pràctica: hi havia la renúncia a convertir la llengua en part del conflicte polític que, de fet, ja ho era. La llengua, com sempre, havia de molestar el mínim possible. No fos cas que algú se sentís incòmode. No fos cas que el jutge hagués de posar-se uns auriculars. No fos cas que el sistema hagués de reconèixer, ni que fos durant uns minuts, que no és neutral.

Mentrestant, l’enemic —amb la seva habitual cortesia institucional— et demana que, si us plau, parlis en castellà. No és per imposar res, és per facilitar. Per entendre’ns tots. És l’educació exquisida de qui mai no ha hagut de canviar de llengua per ser escoltat. La pedagogia amable del domini, que et convida a adaptar-te mentre et recorda qui mana.

Aplaudim Laporta perquè fa el que hauria de ser automàtic. Escrivim editorials (Partal) perquè algú ha estat capaç de no traduir-se a si mateix. Ens sembla valent algú que simplement no ha demanat permís. Potser el problema no és que ho celebrem, sinó que encara ho necessitem. El dia que parlar català davant del poder no sigui notícia, ni heroisme, ni activisme, sinó rutina administrativa, potser aquell dia deixarem de viure en un país piruleta. Fins aleshores, continuarem convertint la normalitat en gesta i la dignitat en excepció.

El català davant el mirall: tres fractures que no podem ignorar

Les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població 2023 situen el català davant d’un mirall incòmode però necessari. Ja no es tracta d’una davallada puntual ni d’un desgast anecdòtic. És la constatació d’un procés sostingut i profund que fractura la llengua en tres dimensions —territorial, generacional i social— i que, si no s’aborda amb valentia, pot acabar desdibuixant el paper del català com a llengua de cohesió i vertebració nacional.

La fractura territorial és avui insalvable si no es prenen mesures decidides. A les Terres de l’Ebre, el català és encara la llengua majoritària i habitual (66,8%), igual que a les Comarques Centrals (59,6%) i a Ponent (51,1%) encara que en menor implantació. En aquestes zones, la llengua conserva vitalitat perquè continua sent percebuda com a útil, identitària i arrelada. Però la realitat canvia radicalment quan ens desplacem cap al litoral i, especialment, cap a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), on només un 24,7% de la població declara fer-la servir de manera habitual. Aquesta dada és especialment preocupant si tenim en compte que més de la meitat de la població de Catalunya viu a l’AMB. Si el català és residual on es concentra el gruix demogràfic, econòmic i cultural del país, ens trobem davant d’una crisi de centralitat lingüística.

La fractura generacional tampoc no pot ser ignorada. La llengua es manté amb força entre les persones majors de 65 anys, però s’ensorra entre els joves. Entre els 15 i els 29 anys, l’ús habitual del català se situa entre el 18% i el 22%, i pot arribar a caure fins al 12–15% a l’AMB. Aquesta és, probablement, la dada més greu. Una llengua sense joves és una llengua sense relleu, sense transmissió ni futur. La paradoxa és evident: els joves coneixen la llengua —la competència lingüística és molt alta— però no l’utilitzen. No perquè la rebutgin, sinó perquè la perceben com una llengua prescindible en la seva vida quotidiana. Si el català no és la llengua de les relacions socials espontànies, si no és present a les amistats, a les xarxes socials, a la cultura de consum, difícilment es mantindrà viu.

La tercera fractura, la social, confirma aquest desplaçament. La llengua retrocedeix justament en els àmbits que sostenen el dia a dia: només entre el 30 i el 33% de les famílies transmeten el català com a llengua habitual a casa; entre amics, l’ús baixa al 28–30%; i en l’àmbit comercial només un 36,4% dels clients són atesos en català, una davallada clara respecte al 42% del 2018. L’escola, sovint presentada com a refugi de la llengua, tampoc és l’excepció: malgrat ser llengua vehicular, molts centres constaten que entre els alumnes el català és minoritari fora de l’aula. Els patis parlen castellà, i això ho diu tot.

Aquestes tres fractures —territorial, generacional i social— no són anecdòtiques. Són estructurals. I, si no es corregeixen, poden abocar el català a una pèrdua de funció social i, en conseqüència, a una marginació creixent. No parlem d’extinció immediata, però sí d’un retrocés sostingut que pot acabar convertint la llengua en un fet residual, vinculat a determinats territoris o perfils socioculturals.

Tanmateix, no tot està perdut. Encara hi som a temps. El coneixement de la llengua continua sent molt alt, i en molts territoris el català conserva certa força i presència. Per revertir la tendència, cal una acció col·lectiva i transversal. I “col·lectiva” vol dir tots i cadascun de nosaltres: ciutadans, famílies, joves, professionals, entitats, mitjans, empreses i, evidentment, administracions. La llengua no es defensa només amb lleis (que són necessàries i importants), sinó també —i sobretot— amb usos, actituds i decisions quotidianes.

El català ha sobreviscut a segles d’imposicions, de prohibicions i d’intents d’assimilació. Ara, el seu futur depèn no només de decrets i conflictes, sinó també de la voluntat col·lectiva de seguir fent-lo servir.

Depèn de nosaltres. I encara podem ser-hi som a temps.

Podeu trobar les taules comparatives entre el 2013-2023 clicant aquí