El català: llengua oficial, llengua nacional, llengua pròpia..? (4 i final)

La independència ens ha de permetre també l’autocentrament que Bernat Joan definia com el fet de mirar-se col·lectivament, des de la pròpia perspectiva i no des de la perspectiva dels altres. Podrem, doncs, canviar també el nostre imaginari col·lectiu, serem també independents mentalment. I aquest ser independents també mentalment ens ha d’ajudar a fer de la nostra llengua la llengua de relació habitual, la llengua comuna dels ciutadans del nou Estat català.

Un nou Estat, malgrat no ser-ne la garantia absoluta, reforçarà sens dubte el paper de la llengua catalana, tant interiorment com exteriorment. Si apliquem les polítiques adequades, i comptant amb la implicació i la participació de la ciutadania, el català anirà poc a poc consolidant-se en els diferents àmbits d’ús, anirà estenent-se en àmbits en què ara té una presència residual. Això farà que en, potser dues generacions, el català, més enllà de conceptes com el d’oficialitat, acabi esdevenint la llengua comuna d’aquest país.

Un nou Estat no és la solució de tots els problemes, tampoc del de la llengua. Un nou Estat és la gran oportunitat que tenim de canviar la societat, de construir un Estat més just, més democràtic. Un Estat que permeti construir un futur millor.

També és la gran oportunitat pel que fa a la llengua.

Aviat, n’estic segur, tindrem aquest nou Estat... Tindrem noves lleis, tindrem una política de normalització lingüística que serà respectuosa, però alhora decidida; aconseguirem en no gaire temps implantar unes polítiques de benestar que milloraran la vida de molts ciutadans per a qui ara, en aquests moments, la llengua, malauradament, no forma part de les seves prioritats.

Si a tot això li sumem uns ciutadans conscienciats de la importància que té la llengua per a una col·lectivitat, per a un país i si, a més, ho sabem fer amb tota la normalitat possible,  Normalitat.... La llengua pròpia d’aquest país, la llengua nacional és la llengua catalana... Cal parlar-ne amb total claredat i normalitat....

Si sabem preservar la nostra cohesió social... Si sabem fer-ho, que estic segur que en sabrem, l’Estat català independent serà també un model pel que fa a la llengua... Un model a imitar per molts.

I permeteu-me que acabi amb unes paraules d’en Xavier Vila:

“La creació d'un estat català independent constitueix una oportunitat per millorar tant en la posició del català com també en la qualitat democràtica de la política lingüística del país. Caldrà imaginació i audàcia per aconseguir totes dues coses. Però el repte de construir un país democràtic i nacionalment sostenible és, com a mínim, apassionant.”

Som uns afortunats de poder viure aquests moments històrics...

El català: llengua oficial, llengua nacional, llengua pròpia..? (3)

En aquest sentit, un dels punts més controvertits és el de si el català ha de ser declarat com a única llengua oficial a Catalunya.

Personalment, no sóc partidari d’usar aquest terme “oficial” per categoritzar la nostra llengua. Crec que és un terme més aviat fosc i amb regust colonial. Prefereixo usar termes més integradors, termes més proclius a la cohesió social, com poden ser el de llengua comuna o llengua nacional.

És possible que el terme llengua oficial podria ser necessari, en una Catalunya independent, per fer front a la situació d’inferioritat de què parteix la llengua catalana i també com a declaració d’intencions inequívoca davant les inquietuds i dubtes que desvetlla el propi procés de normalització lingüística.

Ara bé... comparteixo la idea de la Carme Junyent quan diu que l’etiqueta “d’oficial” soluciona poques coses i, en canvi, pot arribar a empitjorar-ne d’altres. Explica el cas sud-africà personificat en Nelson Mandela:

“Mandela va declarar 9 llengües bantu oficials. Que és tant com dir que no va fer res. Ell, com a president, mai va fer servir la seva llengua en públic, sempre va parlar en anglès. En els darrers anys s’han fet oficials més de 1.000 llengües... Els governs declaren oficial una llengua i els sembla que ja ho han fet tot i no se’n preocupen de res més...”

 Que el català sigui declarat llengua oficial no és per si sol la solució de res. Menys encara ho seria que el nou Estat institucionalitzés i beneís el bilingüisme i declarés català i castellà llengües oficials del nou Estat independent.

Continuo inclinant-me, doncs, per algun dels altres dos termes i amb preferència pel de llengua comuna.

Llengua nacional és una denominació que s’identifica clarament amb la nació, amb la història, amb els avantpassats. En canvi, el terme llengua comuna es relaciona molt més amb l’Estat, amb la idea de cohesió. Llengua comuna és la llengua compartida pels ciutadans, la llengua que els permet exercir precisament la seva ciutadania, els seus drets i deures civils i polítics. És, doncs i alhora, la llengua dels usos públics. 

Som un país, pel que fa la ciutadania, multilingüe. Això és així i ho continuarà sent. La clau, doncs, no està tant en l’oficialitat del català, -i molt menys de beneir el bilingüisme- sinó en les polítiques normalitzadores que sapiguem aplicar des del Nou Estat per tal que el català acabi esdevenint la llengua comuna del país: La llengua primera amb què ens identifiquem... la de les institucions públiques... la del sistema educatiu... i la primera llengua en la intercomunicació.

Les polítiques normalitzadores, el que coneixem com a normalització lingüística, no s’han de veure com un simple procés d’eixamplament de l’ús formal del català. Cal anar molt més enllà per tal d’invertir el procés actual... cal invertir tots els fenòmens, tendències, normes i hàbits en relació al procés de subordinació lingüística que pateix la llengua catalana. Per exemple, modificant l’unilingüisme dels castellanoparlants o el canvi sistemàtic de llengua dels catalanoparlants davant dels primers.

El català: llengua oficial, llengua nacional, llengua pròpia..? (2)

Ens trobem, doncs, davant d’una disjuntiva: és del tot imprescindible disposar d’un Estat propi per tal que el procés de normalització lingüística acabi assolint els seus objectius i, per una altra banda, el fet de disposar d’un Estat no representa, per si sol, cap garantia de res.

Hi ha un cas paradigmàtic que sempre esgrimeixen aquells que afirmen que no hi ha relació directa entre sobirania política i normalització lingüística: el cas d’Irlanda.

Per què a Irlanda, malgrat disposar d’un Estat propi, la llengua d’ús continua sent l’anglès? Hi ha molts factors que han provocat aquests situació i que no són en cap cas aplicables a la situació catalana. Tot i així ens han de servir per fer algunes reflexions:

El cas irlandès ens fa evident la premissa que qualsevol societat nacional usa només una eina lingüística de comunicació. Això remarca una vegada més que, malgrat que dues llengües puguin estar oficialment en igualtat de condicions, el que denominem “bilingüisme oficial”, sempre acaba dominant-ne una: la que resulti més útil i necessària per als diversos processos comunicatius.

L’altre punt important que podem extreure del cas irlandès és la importància de la immersió lingüística i que el català continuï sent, per damunt de tot, la llengua vehicular de l’ensenyament.

No cal anar gaire lluny per trobar un altre cas paradigmàtic: Andorra. Estat independent... única llengua oficial el català i, malgrat tot la llengua retrocedeix...

Un altre exemple.. A Letònia o a Estònia, 20 anys després de la independència el rus continua sent força freqüent en les relacions socials i això que ni és oficial ni és d’aprenentatge obligatori.

És evident, doncs, que cal tocar de peus a terra. La independència del país, malgrat ser un factor molt important, podria passar que no fos suficient de cara a l’assoliment de la normalització lingüística.

He promès, però, tenir el somriure als llavis... Parlem ni que sigui una mica dels casos en què s’ha assolit la plena normalització de la llengua nacional.

Bernat Joan va estudiar alguns casos de normalitzacions plenament reeixides: l’hebreu, el polonès, l’hongarès, el finès, l’islandès, el noruec.

Casos com el finès, que només parlava el 40% de la població l’any 1917 i que avui dia és una llengua plenament normalitzada. Una llengua que fins al segle XIX era bàsicament un vehicle de tradició només oral.

L’extraordinari cas de l’hebreu, que ens porta a parlar, més de que normalització, de resurrecció d’un idioma. També és un bon exemple d’establiment d’una llengua comuna, en aquest cas com a llengua d’intercomunicació entre els jueus procedents de diferents parts del món i, per tant, amb llengües pròpies molt diferents.

Hem dit, però, que tocaríem de peus a terra... Després d’assolir la independència com a país, hem de saber utilitzar-la i, a partir de la realitat sociolingüística catalana, veure quins poden ser els camins més adequats perquè el català esdevingui la llengua nacional, la llengua comuna de tots els ciutadans de la Catalunya independent.

Serà, doncs, l’Estat independent la garantia de la recuperació total de la llengua catalana? Serà la clau que obrirà la porta al català a tots els àmbits d’ús?

El català: llengua oficial, llengua nacional, llengua pròpia...? (1)

Reflexions a l'entorn de la llengua catalana en un Estat independent

Fa temps vaig llegir una conferència d’en Gabriel Bibiloni, recollida en el llibre “Fer una llengua és fer una nació” publicat fa prop de 20 anys. El títol de la conferència era suggestiu i engrescador: “La llengua catalana, un futur esplendorós”. 

En Bibiloni s’endinsava en el túnel del temps i imaginava una Catalunya independent en ple segle XXI. Això, fa 20 anys, coincidiríem tots plegats que formava part del món dels desitjos i dels somnis.

Començava la seva conferència dient: “avancem algunes dècades els nostres rellotges i situem-nos en la Catalunya del segle XXI, unificada, sobirana entre les nacions sobiranes, articulada solidàriament amb els altres estats europeus i amb un pal de bandera a les Nacions Unides. Per primera vegada parlem de la llengua amb l'esperit descansat i els llavis somrients.”

M'agradaria també reflexionar a la manera d’en Gabriel Bibiloni, que és també la manera de l’Assemblea Nacional Catalana, "amb els llavis somrients..."

Parlar de llengua és sempre complicat. És un tema extremadament sensible... El debat sovint és controvertit i algunes vegades pot esdevenir polèmic i fins i tot aspre.

I això és així perquè la llengua forma part del món dels sentiments, del món interior, individual, propi i íntim de cadascú. Un món únicament nostre, ben nostre que cal tractar amb molt de respecte i, sobretot,  amb molta empatia...

A mi no em cal fer avançar gaire el rellotge del temps. Som a prop, ben a prop de la Catalunya independent... I ara que som en l’avantsala de la independència, és el moment de preguntar-nos com serà, des del punt de vista social i lingüístic, l’endemà de la proclamació de Catalunya com a Estat independent.

Ens trobem ja, doncs, en paraules de Bibiloni en una “Catalunya sobirana entre les nacions sobiranes, articulada solidàriament amb els altres estats europeus i amb un pal de bandera a les Nacions Unides...”

Llengua nacional... comunitat nacional... Estat polític... són termes interrelacionats. Existeix una relació directa entre l’espai que ocupa una llengua en una societat determinada i les condicions polítiques establertes en relació a aquesta llengua.

En el món hi ha o hi ha hagut en marxa diversos processos de normalització lingüística. N’hi ha hagut que han reeixit i d’altres que no... o potser no tant....

En Bernat Joan ha estudiat alguns d’aquest processos i estableix que, si hi ha algun punt comú entre els que se n’han sortit, aquest és el de la independència nacional. Això és així perquè la construcció de la llengua nacional només es produeix en el context de la construcció nacional.

Com a norma general, doncs, la independència, la creació d’un nou Estat,  constitueix una condició necessària i indispensable per a la normalització lingüística, si bé no és suficient en ella mateixa.

L'edat d'or. 4 (Francesc Parcerisas)

Dins del poemari L'edat d'or, el poema que millor evoca -potser- el pas del temps és el titulat Afaita’t

Contempla’t al mirall, desconegut i igual,

ensopit pel son, sorprès de veure’t.

Aquests solcs o aquesta grisor a les temples

ja els has anat acceptant de grat

--hoste feliç, quasi imprevist,

que no recordes quin dia va aparèixer.

És el preu descarat que et cal pagar

per la fictícia intimitat del cos.

I, ara, comença a afaitar-te.

La fulla, abans ràpida i freda,

ja no llisca, tensa, per la pell

amb frec plaent d’esquí jovenívol:

has de tibar la galta flàccida

amb els dits. No desesperis.

Potser si evites, astut per força,

la marca vergonyant d’un tall

podràs oblidar que l’aliança amb el cos

ja ha començat a dissoldre’s.

El poeta estableix un diàleg amb ell mateix, -home conegut i tanmateix ignorat-, a través de la pròpia imatge que reflecteix el mirall. De nou, el pas del temps i les seves conseqüències se’ns fan evidents a través de la pèrdua de la pròpia joventut. L’home es contempla, és a dir, s’absorbeix d’ell mateix, des de la maduresa. Per uns moments, resta atònit, fins i tot desconcertat, i experimenta una sensació barreja de sorpresa i incomprensió. Aquell igual, comença a ser un desconegut, perquè els anys han creat un profund desconeixement, una profunda ignorància sobre el propi jo.

La vida, les diferents etapes de la vida, se succeeixen unes a altres amb gran rapidesa i un dia qualsevol, quan deixem de mirar-nos per passar a observar-nos, ens adonem de la fugacitat del temps. La joventut comença a quedar enrere i la maduresa, en forma de senyals inequívocs damunt del propi cos, inicia la seva plenitud. Una maduresa que s’entesta en imposar-nos els nous límits i que, tanmateix potser obligats, ens ha fet, ens ha forçat a canviar. Una maduresa que, innocentment, intentem esquivar, intentem negar, malgrat que som nosaltres mateixos els que, constantment, ens la fem recordar.

Si voleu, podeu visitar l'espai de Lletra on trobareu un col·loqui virtual amb en Francesc Parcerisas.

Josep Planchart... Bon viatge per als guerrers....

Josep Planchart i Martori serà un altre lluitador que no podrà veure la independència. Nascut l'any 1918, ha mort avui a l'edat de 96 anys.

Conegut com a Pepitu, va ser militant d’Estat Català des del 1936. Va lluitar a la Guerra Civil espanyola i en els Fets de Maig de 1937. Durant la Segona Guerra Mundial va passar informació als aliats i va combatre el franquisme des de les files d’Estat Català i del Front Nacional de Catalunya.

Serveixin aquestes ratlles com a record i homenatge a Josep Planchart, independentista i lluitador per la llibertat.

Serà blava i tranquil.la la mar. 

Serà espessa i verda la vall. 

Serà gran i dolça la muntanya. 

Serà un dia que durarà anys.

Gent de mar, de rius i de muntanyes, 

Tindran mar i prats i rius i boscos. 

Tindran tot. I es parlarà de vida. 

Les ciutats seran rius plens de gent. 

Floriran flors i cants i alegries.

Floriran crits i cors i paraules. 

En el dia que durarà anys, 

braços lliures i boques i mans.

Fent possible allò que semblava impossible

Molts deien que era impossible. Alguns la van negar des del primer moment i uns quants hi van posar totes les dificultats possibles perquè no fos realitat. Malgrat tot, ahir es va presentar la candidatura unitària (que no pas única) “Junts pel sí”.

Malgrat tot, el 27 de setembre, el votant que cregui en la independència com la millor i, el que és més important encara, l’única eina possible per canviar i millorar la societat catalana, disposarà pel cap baix de dues opcions: podrà votar la candidatura unitària formada, de moment, per CDC, ERC, l’ANC i Òmnium o, si ho prefereix, podrà votar la candidatura de la CUP.

Som en una cursa d'obstacles i per etapes en què, només la victòria en cada una d’elles, ens pot conduir a la victòria final en la carrera. Ens hem preparat a consciència. Durant anys hem fet múscul i ens hem entrenat físicament i mental. Som ja a la línia de sortida de la primera etapa, com totes les que vindran, decisiva, perquè perdre-la significaria quedar-nos sense opcions de guanyar la cursa.

Aquesta vegada no hi ha marxa enrere. Aquesta vegada va de debò. Aquesta vegada la història ens espera al tombar de la cantonada.

27 de setembre, final de la primera etapa per guanyar el futur. Ningú dels que hem arribat fins aquí pot ara defallir. No sé si, d’aquí al 27-S, serem capaços de sumar més gent al procés d’independència. És complicat, però farem tot el que estigui a les nostres mans.  Ara bé, el que cal, per damunt de tot és mantenir intacta la nostra força actual. Cap del milió nou-cents mil vots del doble sí del 9 de novembre es pot perdre o malmetre en opcions que no siguin clarament, nítidament independentistes.

I el primer dia de la campanya electoral, l'11 de setembre, demostrarem al món sencer la nostra decisió i convenciment, demostrarem a tothom la nostra força. Convertirem la Meridiana de Barcelona en la Via Lliure cap a la República catalana. La Via Lliure cap a un nou país, cap a un país millor, cap a un país per a tothom. 

I aquesta vegada, quan arribi el 27-S, no fallarem. Perquè estem preparats; perquè tenim la il·lusió, la força i el convenciment que ens cal; perquè sabem que el futur només depèn de nosaltres.

Perquè som la força de la gent, que està fent possible allò que semblava impossible.