Les claus de Baudolino. (17. Especial: Les relíquies: entre la fe, la història i la falsificació)

Relíquies de Sant Fèlix a Villafranca del Penedès

LES CLAUS DE BAUDOLINO

Especial: Les relíquies: entre la fe, la història i la falsificació

Si tens pressa o avui no et ve de gust llegir gaire, aquí tens...

El resum

Les relíquies van ocupar un lloc central en la religiositat medieval i constitueixen també un dels grans temes de Baudolino. Més enllà de la seva dimensió espiritual, eren objectes de memòria que reforçaven el prestigi d’esglésies, monestirs i ciutats, i contribuïen a construir la identitat de les comunitats cristianes. Per això van generar peregrinacions, disputes, trasllats i una intensa circulació per tota Europa.

L’estudi de les relíquies exigeix distingir entre història, tradició i llegenda. No totes les relíquies medievals eren falses, ni totes les atribucions dubtoses responien a un frau deliberat. Hi havia objectes ben documentats, identificacions errònies, tradicions desenvolupades amb el temps i també falsificacions conscients. La tasca de l’historiador consisteix a analitzar les fonts i separar allò que pot demostrar-se d’allò que forma part de la memòria col·lectiva.

Aquesta complexitat és precisament la que fascina Umberto Eco. A Baudolino, les falses relíquies mostren com un objecte inventat pot adquirir una vida pròpia quan una comunitat el considera autèntic. La qüestió no és només si una relíquia és veritable, sinó quines conseqüències genera la creença en la seva autenticitat. Un objecte fals pot inspirar devoció, fundar una tradició, atraure pelegrins o influir en la política.

Eco converteix així les relíquies en una metàfora del poder de les històries. Igual que les llegendes del Preste Joan o dels Reis Mags, una relíquia pot néixer d’una narració, transformar-se en símbol compartit i acabar formant part de la realitat cultural d’una societat.

Si, en canvi, ets dels que gaudeixen de perdre una estona entre llibres, història, llegendes i les trifulgues de Baudolino, tens...

LA GUIA COMPLETA

Les relíquies: entre la fe, la història i la falsificació

Del culte als sants a les relíquies inventades de Baudolino

Les relíquies ocupen un lloc central en la cultura cristiana medieval i constitueixen també un dels elements més interessants de Baudolino. Umberto Eco les utilitza per construir situacions humorístiques i aventures, però, al mateix temps, les converteix en un instrument per reflexionar sobre una qüestió molt més profunda: com una comunitat atribueix autenticitat i valor a un objecte i com aquest objecte pot arribar a produir conseqüències històriques, religioses i socials.

Per entendre aquesta qüestió cal evitar, però, una simplificació freqüent: identificar el culte medieval a les relíquies amb la credulitat o assumir que totes les relíquies eren falses. La realitat històrica és molt més complexa. El culte a les restes dels sants formava part de la religiositat cristiana i estava relacionat amb la veneració dels sants, les peregrinacions, els espais de culte i la memòria de les comunitats. Al mateix temps, existien problemes d’identificació, atribucions dubtoses, trasllats, duplicacions i, també, falsificacions.

Aquesta coexistència entre fe, tradició, autenticitat i falsedat és precisament el terreny en què Eco situa Baudolino.

1. Què és una relíquia?

En el cristianisme, una relíquia és un objecte vinculat d’una manera especial a un sant o a una persona considerada sagrada. Tradicionalment, es distingeix entre les restes corporals dels sants, els fragments del seu cos i els objectes que hi han estat en contacte directe. Aquesta distinció continua present en la normativa actual de l’Església catòlica, que diferencia entre relíquies considerades «insignes», com el cos o parts importants d’un sant, i relíquies menors, com petits fragments o objectes que hi han estat en contacte.¹

Aquesta classificació moderna ens ajuda a comprendre que el concepte de relíquia no designa simplement «un tros de sant». Es tracta d’un objecte al qual una comunitat atribueix un vincle especial amb una persona venerada i, per tant, amb la seva memòria i amb la seva santedat.

A l’edat mitjana, aquest vincle adquiria una dimensió especialment important perquè els sants no eren percebuts únicament com a figures del passat. La seva presència continuava d’alguna manera vinculada als seus sepulcres, a les seves restes i als objectes que havien estat en contacte amb ells.

La relíquia permetia, així, establir una connexió material entre el món dels vius i la memòria dels sants.

2. Per què les relíquies tenien tanta importància?

La importància de les relíquies no pot entendre’s només des de la devoció individual. També cal tenir en compte la seva dimensió comunitària. Les restes d’un sant podien convertir una església en un centre de peregrinació, reforçar el prestigi d’un monestir o contribuir a consolidar la identitat religiosa d’una ciutat.

Les relíquies tenien, per tant, una dimensió espiritual, però també social, política i simbòlica.

Una comunitat que posseïa les restes d’un sant podia considerar que disposava d’un patrimoni excepcional. El sepulcre o el reliquiari es convertien en llocs de memòria i peregrinació, i la seva presència podia reforçar la importància d’una institució religiosa.

Això ajuda a explicar per què les relíquies podien ser objecte de trasllats, donacions, disputes i fins i tot apropiacions. La història medieval coneix nombrosos casos en què les restes de sants van ser traslladades d’un lloc a un altre i en què diferents comunitats reivindicaven la possessió d’un mateix sant.

Per tant, estudiar les relíquies no significa estudiar únicament la religió medieval. Significa estudiar també la manera com les societats medievals construïen memòria, prestigi i identitat.

3. Autenticitat: un problema més antic del que sembla

La preocupació per saber si una relíquia era real no és una invenció moderna. Precisament perquè les relíquies tenien una importància tan gran, la qüestió de la seva autenticitat també podia ser rellevant.

La normativa actual de l’Església catòlica ofereix un exemple clar de la importància que continua tenint aquesta qüestió. La instrucció Les relíquies en l’Església: autenticitat i conservació, publicada el 2017, estableix procediments específics per al reconeixement canònic de les relíquies i dels restes mortals. Quan existeixen documents autèntics de sepultures o reconeixements anteriors, aquests es comproven; si els documents no existeixen o els segells han estat trencats, s’han d’aplicar les diligències necessàries per determinar-ne la identitat. També es preveu la intervenció d’experts per examinar els restes i elaborar informes.²

Això no significa que els procediments actuals puguin aplicar-se mecànicament a l’edat mitjana, perquè les institucions, els coneixements i els criteris eren diferents. Però sí que ens permet corregir una idea massa simplista: la tradició cristiana no ha considerat indiferent que una relíquia fos autèntica o no.

El problema de l’autenticitat forma part de la pròpia història de les relíquies.

4. Quan la relíquia i la llegenda es troben

La dificultat apareix quan una relíquia no pot ser verificada documentalment però ha estat venerada durant generacions. En aquests casos, el seu valor històric i cultural no desapareix necessàriament, encara que la seva autenticitat material sigui qüestionable.

Això obliga a distingir dues qüestions que sovint es confonen. Una cosa és preguntar-se si un objecte és realment una part del cos d’un sant o un objecte que va estar en contacte amb ell; una altra és preguntar-se quin paper ha tingut aquest objecte en la història d’una comunitat.

Una relíquia pot ser dubtosa des del punt de vista de l’autenticitat i, al mateix temps, tenir una història perfectament real. Pot haver generat peregrinacions, haver estat objecte de veneració, haver contribuït a enriquir una església o haver estat motiu de conflictes entre institucions.

En aquest sentit, fins i tot una relíquia falsa pot convertir-se en un document històric sobre les persones que hi van creure.

Aquesta distinció és essencial per a una lectura objectiva del fenomen.

5. Les falsificacions: entre el frau i l’error

Quan parlem de falsificacions medievals cal evitar també una altra generalització: no totes les relíquies de procedència dubtosa van ser necessàriament fabricades amb la voluntat conscient d’enganyar.

Hi podia haver falsificació deliberada, però també identificacions errònies, tradicions que es transformaven amb el temps, confusions entre persones amb el mateix nom, atribucions posteriors o objectes als quals una comunitat havia atribuït un origen que no podia demostrar.

Per això resulta més rigorós parlar d’un espectre de situacions que va des de l’objecte autèntic i ben documentat fins a la falsificació conscient, passant per tota una sèrie de casos intermedis.

Aquesta prudència és especialment important quan estudiem l’edat mitjana. Les comunitats medievals disposaven de formes de documentació i de verificació diferents de les actuals i, en molts casos, la tradició oral, la memòria local i els relats de procedència tenien un pes considerable.

La pregunta històrica, per tant, no ha de ser sempre «era falsa?», sinó també «què sabem sobre el seu origen, quan apareix documentada i com es va construir la seva atribució?»

6. El valor econòmic i polític de les relíquies

El valor de les relíquies no era únicament espiritual. La possessió d’una relíquia podia contribuir al prestigi d’una església o d’una ciutat i atreure pelegrins. Això explica que les relíquies poguessin adquirir també una dimensió econòmica i política.

Aquest aspecte no implica que el culte fos simplement un negoci. Seria una reducció injustificada d’un fenomen religiós molt més complex. Però sí que és evident que la devoció, el prestigi institucional i els interessos materials podien coincidir.

Una relíquia prestigiosa podia reforçar la importància d’un santuari, mentre que un santuari important podia generar recursos gràcies a l’arribada de pelegrins. Aquest cercle contribuïa a explicar la importància que les relíquies van adquirir en determinats contextos medievals.

El problema apareixia quan aquest valor podia incentivar l’apropiació, la falsificació o la multiplicació de relíquies.

La mateixa Església ha estat conscient d’aquest risc. El Codi de Dret Canònic actual prohibeix expressament la venda de relíquies sagrades i estableix restriccions específiques sobre l’alienació de les relíquies més importants.³

7. Les relíquies impossibles

La tradició europea conserva nombrosos casos de relíquies que, observades des de la perspectiva moderna, plantegen problemes evidents. Hi ha hagut múltiples llocs que han afirmat posseir fragments d’un mateix objecte sagrat o diferents parts atribuïdes a una mateixa persona.

Aquest fenomen no ha de portar-nos automàticament a concloure que tot era una falsificació deliberada. La circulació de fragments, la divisió de relíquies, les tradicions locals i les atribucions desenvolupades al llarg dels segles poden explicar part d’aquesta multiplicació.

En altres casos, però, la documentació disponible permet parlar d’atribucions clarament tardanes o difícilment sostenibles.

El més interessant des del punt de vista històric és observar com aquestes tradicions es van formar i per què van ser acceptades. La pregunta no és només si un objecte era autèntic, sinó què va fer possible que una comunitat el reconegués com a tal.

8. El cas de les relíquies de la Passió

Les relíquies relacionades amb la Passió de Crist ofereixen un dels exemples més coneguts de la complexitat del fenomen. La Vera Creu, la Corona d’Espines, els claus, la llança o altres objectes atribuïts a la Passió van generar una tradició extraordinàriament rica i una gran circulació de relíquies.

El problema històric és que moltes d’aquestes atribucions es documenten en moments molt posteriors als esdeveniments als quals fan referència. Això no invalida la seva importància cultural o religiosa, però obliga a distingir entre la data de l’objecte i la data en què apareix documentada la seva atribució.

Aquesta distinció és fonamental per evitar confondre una tradició antiga amb una prova contemporània als fets que pretén recordar.

La història de les relíquies ens mostra així com la memòria cristiana es va anar materialitzant en objectes, i com aquests objectes van adquirir una història pròpia.

9. Les relíquies i la construcció de la memòria

Una relíquia és, en certa manera, una forma material de memòria. Permet que una comunitat no només recordi una persona o un esdeveniment, sinó que ho faci a través d’un objecte físic que considera vinculat a aquell passat.

Aquesta dimensió explica la seva força. La memòria deixa de ser una idea abstracta i es converteix en alguna cosa que es pot tocar, contemplar, transportar i venerar.

Per això, fins i tot quan la historiografia moderna posa en dubte l’autenticitat d’una relíquia, aquesta continua tenint interès com a testimoni de la història cultural. El que potser no pot demostrar és que aquell os pertanyés a un sant concret, però sí que pot demostrar que durant segles una comunitat va considerar que hi pertanyia.

Aquesta diferència entre autenticitat material i realitat cultural és una de les claus que permeten entendre el fenomen sense caure ni en la credulitat ni en el menyspreu.

10. Les relíquies a Baudolino

És en aquest punt on la novel·la d’Umberto Eco adquireix tot el seu sentit. Baudolino viu en un món en què les relíquies tenen una enorme capacitat per generar creences i, per tant, descobreix que també poden ser utilitzades per fabricar històries.

La fabricació de relíquies falses forma part de la lògica general del protagonista. Baudolino no només inventa relats sobre terres llunyanes o personatges extraordinaris; també intervé en la creació d’objectes que poden donar una aparença material a una història.

Això és important perquè l’objecte sembla oferir una prova més contundent que les paraules. Una història escrita pot ser discutida, però una relíquia que es pot tocar sembla aportar una evidència física.

Eco juga precisament amb aquesta aparença d’autenticitat. El fals objecte pot arribar a ser més convincent que el relat que l’ha originat perquè proporciona una materialitat que la història no tenia.

11. Baudolino, falsificador i creador de realitat

Baudolino és especialment perillós —i alhora especialment fascinant— perquè entén que una mentida no necessita ser acceptada immediatament per tenir èxit. N’hi ha prou que entri en circulació.

Una relíquia inventada pot passar a mans d’una altra persona, aquesta pot explicar-ne l’origen a una tercera i, amb el temps, la història inicial pot quedar separada del seu creador. Quan això passa, la falsificació ja no depèn de Baudolino.

Aquest mecanisme és exactament el mateix que Eco havia mostrat amb el Preste Joan, els Reis Mags o les deu tribus perdudes d’Israel. Primer hi ha una afirmació; després, una interpretació; més tard, una tradició; finalment, una creença compartida.

Les relíquies afegeixen una característica particular a aquest procés: transformen la narració en objecte.

12. El fals que produeix efectes reals

Aquesta és probablement la gran aportació de les relíquies al conjunt de Baudolino. Una falsificació no necessita convertir-se en una veritat factual per produir efectes històrics.

Si una comunitat considera autèntica una relíquia, pot construir-hi una església, organitzar una peregrinació, celebrar una festa, generar una tradició o defensar-ne la possessió davant d’una altra comunitat.

La falsedat material i la realitat social poden coexistir.

Aquesta idea no significa que Eco negui la diferència entre veritat i mentida. Al contrari, la novel·la insisteix constantment en aquesta diferència. El que Eco mostra és que la veritat factual no és l’únic factor que determina els efectes d’una història.

Una creença compartida pot tenir conseqüències reals encara que l’objecte o el relat que la provoca sigui fals.

13. La gran diferència entre història i llegenda

El fenomen de les relíquies permet establir una distinció fonamental entre història i llegenda.

La història pregunta què podem demostrar sobre un objecte, quan apareix documentat, quina és la seva procedència i quines evidències en tenim. La llegenda, en canvi, explica com una comunitat ha interpretat aquell objecte i quin significat li ha atribuït.

Les dues perspectives no són necessàriament incompatibles. Una mateixa relíquia pot ser estudiada simultàniament com a objecte d’autenticitat dubtosa i com a element important de la història religiosa d’una comunitat.

Aquesta doble mirada és probablement la més adequada per llegir Baudolino. Eco no ens demana que acceptem les falsificacions de Baudolino com si fossin autèntiques, sinó que ens mostra com una falsificació pot entrar en el circuit de la història i començar a actuar dins d’ella.

14. El taller d’Eco: fabricar una prova

La gran ironia literària consisteix en el fet que Baudolino sap perfectament que les seves relíquies són falses, mentre que els qui les reben poden interpretar-les com a proves d’una història que consideren certa.

Eco juga així amb la relació entre relat i evidència. Una narració necessita credibilitat, però un objecte pot contribuir a proporcionar aquesta credibilitat. La relíquia es converteix, per tant, en una mena de «prova» material que sembla confirmar una història.

Però aquesta prova també pot haver estat fabricada.

Aquí apareix una de les preguntes més intel·ligents de la novel·la: què passa quan la prova d’una història forma part de la mateixa història que es vol demostrar?

Baudolino entén aquesta lògica i l’explota. Però Eco la utilitza també per qüestionar la confiança excessiva que podem dipositar en els objectes, els documents i els testimonis sense estudiar-ne abans la procedència.

15. Una lectura històrica sense prejudicis

La lectura històrica de les relíquies exigeix, per tant, evitar dues temptacions contràries. La primera consisteix a creure automàticament les tradicions perquè han estat transmeses durant segles. La segona consisteix a considerar que tot allò que no pot demostrar-se científicament és necessàriament una falsificació conscient.

Entre aquests dos extrems hi ha el terreny propi de l’historiador: analitzar les fonts, establir cronologies, comparar testimonis i determinar què podem afirmar amb seguretat i què només podem presentar com a tradició o hipòtesi.

Aquesta és també la perspectiva que convé aplicar a Baudolino. La novel·la utilitza materials històrics i llegendaris, però el lector no ha de confondre la llibertat literària d’Eco amb una afirmació historiogràfica.

La gràcia de la novel·la consisteix precisament a fer-nos veure què passa quan aquests dos universos entren en contacte.

16. Conclusions: què ens ensenyen les relíquies?

Les relíquies constitueixen un dels millors exemples de la manera com una societat transforma la memòria en objectes. Durant segles, les comunitats cristianes van venerar restes i objectes que consideraven vinculats als sants i als grans esdeveniments de la seva fe. Algunes d’aquestes atribucions tenen una documentació sòlida; d’altres són més tardanes, dubtoses o difícils de verificar; en alguns casos, la falsificació deliberada també va formar part del fenomen.

La tasca de l’historiador consisteix precisament a distingir aquests diferents nivells, sense negar ni la realitat de la devoció ni els problemes d’autenticitat.

En aquest punt, Baudolino ofereix una reflexió extraordinàriament moderna. Les falses relíquies del protagonista mostren que una invenció pot adquirir una vida pròpia quan entra en una comunitat de creients. El seu origen pot ser fals, però les conseqüències que genera són reals.

Aquesta és, en definitiva, la gran lliçó que les relíquies aporten al conjunt de la novel·la: la història no està formada només pels fets que podem demostrar, sinó també per les creences que han mogut els homes i les comunitats al llarg del temps.

I és aquí on la relíquia deixa de ser simplement un objecte religiós per convertir-se en una font privilegiada per comprendre una societat: ens parla del que aquella societat recordava, del que venerava, del que temia i, sobretot, del que estava disposada a creure.

Fonts i bibliografia per aprofundir

1. Congregació per a les Causes dels Sants, Les relíquies en l’Església: autenticitat i conservació, Roma, 8 de desembre de 2017. La instrucció estableix els procediments canònics actuals per al reconeixement, conservació i veneració de les relíquies. (Vaticà)
2. Codi de Dret Canònic, cànons 1186-1190, especialment el cànon 1190, que prohibeix la venda de relíquies sagrades i estableix restriccions sobre la seva alienació i trasllat. (Vaticà)
3. Patrick J. Geary, Furta Sacra: Thefts of Relics in the Central Middle Ages. Princeton University Press, 1978. Una obra fonamental per estudiar la circulació, apropiació i significació social de les relíquies a l’edat mitjana.
4. Peter Brown, The Cult of the Saints: Its Rise and Function in Latin Christianity. University of Chicago Press, 1981. Estudi clàssic sobre el desenvolupament del culte als sants i la funció social de les seves relíquies.
5. Umberto Eco, Baudolino. Milà: Bompiani, 2000. Font literària principal per analitzar la utilització de les relíquies, les falsificacions i la relació entre ficció i realitat dins de la novel·la.

Una pregunta final

Quan una relíquia no pot demostrar-se autèntica, què és més important per a l’historiador: descobrir si l’objecte és real o comprendre per què durant segles els homes van creure que ho era?

 

Les claus de Baudolino. (16. Capítols 36-40--El final del viatge: memòria, culpa i veritat)

LES CLAUS DE BAUDOLINO

El final del viatge: memòria, culpa i veritat

Si tens pressa o avui no et ve de gust llegir gaire, aquí tens...

El resum

Els capítols 36-40 tanquen el recorregut de Baudolino i transformen l’aventura oriental en una reflexió final sobre la memòria, la culpa, la història i la veritat. Després de la derrota davant dels huns blancs, Baudolino i els seus companys aconsegueixen fugir de Pndapetzim amb l’ajuda dels ocells roq. El retorn, però, està marcat per les pèrdues, especialment per la separació d’Ipàzia, i mostra que el protagonista ja no és el mateix que havia emprès el viatge. L’experiència li ha fet descobrir altres formes de vida i l’ha obligat a qüestionar les categories amb què interpretava el món.

De nou a Constantinoble, Baudolino recupera les seves antigues activitats relacionades amb les relíquies i les falsificacions. Aquest episodi reprèn una de les idees centrals de la novel·la: una cosa pot ser falsa en el seu origen i, tanmateix, produir conseqüències completament reals quan les persones hi creuen. Les relíquies, les llegendes i els documents inventats poden acabar incorporant-se a la memòria col·lectiva.

La novel·la entra finalment en una dimensió més moral quan Baudolino afronta les conseqüències de les seves accions i busca una forma d’expiació. El desenllaç se centra sobretot en Niketas, que ha escoltat tota la seva història però no sap fins a quin punt pot considerar-la verídica.

Així, el final planteja la gran qüestió de l’obra: com distingir entre història, memòria i ficció quan el passat només ens arriba a través de relats? Baudolino desapareix de la història oficial, però la seva història continua viva.

Si, en canvi, ets dels que gaudeixen de perdre una estona entre llibres, història, llegendes i les trifulgues de Baudolino, tens...

LA GUIA COMPLETA

VII. EL FINAL DEL VIATGE: MEMÒRIA, CULPA I VERITAT

Capítols 36-40

Els capítols 36-40 tanquen el llarg recorregut de Baudolino i, al mateix temps, recuperen alguns dels grans temes que han anat apareixent al llarg de la novel·la. Després de l’arribada a Pndapetzim i del descobriment d’un món que fins aleshores només existia en els llibres i en la imaginació dels protagonistes, la narració inicia el camí de retorn cap a Constantinoble. Aquest retorn, però, no representa simplement el final d’un viatge geogràfic. Baudolino torna carregat d’experiències, de pèrdues i de preguntes que transformen profundament la seva manera d’entendre el món i, sobretot, la seva pròpia responsabilitat en els esdeveniments que ha viscut.

La fugida de Pndapetzim, la separació d’Ipàzia, la mort de diversos companys, el retorn a Constantinoble, les noves falsificacions i el retrobament amb els personatges del passat condueixen progressivament la novel·la cap a una qüestió que ja no és només la de saber què és real i què és inventat. El problema passa a ser què fem amb les històries que hem construït i quina responsabilitat tenim sobre les conseqüències que poden produir. Baudolino ha passat bona part de la seva vida inventant relats, però ara ha de conviure amb els efectes d’aquestes invencions i amb la impossibilitat de controlar el que els altres han fet amb elles.

El darrer capítol trasllada definitivament aquesta qüestió al terreny de la historiografia. Niketas ha escoltat el relat de Baudolino, però no sap fins a quin punt pot considerar-lo verídic. El problema que se li planteja és, en el fons, el mateix que Eco ha plantejat al lector durant tota la novel·la: com podem distingir entre la història que ha passat, la història que recordem i la història que expliquem?

1. La fugida de Pndapetzim i el final de l’aventura oriental

El capítol 36 reprèn la situació després dels esdeveniments de Pndapetzim i de l’enfrontament amb els huns blancs. Baudolino i els seus companys han de fugir d’un territori que, després d’haver estat durant tant de temps l’objectiu dels seus desitjos, ha acabat convertint-se en un espai de perill i de pèrdua. La seva escapada mitjançant els ocells roq constitueix un dels episodis més extraordinàriament fantàstics de la novel·la, però Eco el narra amb una naturalitat que mostra fins a quin punt els protagonistes han acabat assumint com a quotidianes les meravelles que inicialment els semblaven impossibles.

Aquesta escena té una significació especial perquè els ocells roq havien pertangut fins aleshores al repertori de les criatures extraordinàries que Baudolino coneixia pels llibres i per les llegendes. Ara, però, un ésser procedent d’aquest univers meravellós es converteix en un mitjà concret de salvació. La llegenda deixa de ser simplement un objecte de coneixement i passa a formar part de l’experiència dels personatges. D’aquesta manera, Eco culmina un procés que havia començat molts capítols abans: el món imaginat a través dels llibres acaba convertint-se en el món físic en què els protagonistes han de sobreviure.

Tanmateix, aquesta fugida està molt lluny de representar un triomf. El grup ha perdut persones, ha patit fam i persecucions i ha descobert que la recerca del Preste Joan no podia proporcionar la resposta definitiva a totes les preguntes que havia generat. El viatge que havia començat com una aventura estimulada per la curiositat s’ha convertit en una experiència marcada per la pèrdua. Baudolino torna, per tant, cap al món conegut, però ja no és el mateix home que havia partit d’Europa.

2. La pèrdua d’Ipàzia i el final d’un món possible

La separació d’Ipàzia dona al retorn de Baudolino una dimensió especialment dolorosa. En els capítols anteriors, Ipàzia havia representat molt més que una aventura sentimental. El seu personatge havia obligat Baudolino a qüestionar les categories amb què havia après a distingir entre allò humà i allò monstruós, entre la normalitat i la diferència. L’amor que sent per ella havia estat precisament una forma de coneixement, perquè l’havia obligat a mirar més enllà de les classificacions que havia heretat.

La fugida implica ara la pèrdua d’aquesta possibilitat. Baudolino ha conegut un món diferent del seu i hi ha trobat una persona que estima, però no pot quedar-s’hi. Aquesta separació té una funció important dins de l’estructura de la novel·la perquè mostra que el viatge no ha servit només per ampliar els coneixements del protagonista, sinó que també l’ha obligat a deixar enrere persones i realitats que han adquirit un valor personal per a ell.

El retorn és, per tant, també una forma de renúncia. Baudolino recupera el món d’on havia sortit, però ja no pot contemplar-lo amb els mateixos ulls, perquè ara coneix altres formes d’existència i altres maneres d’organitzar la vida. El descobriment d’Orient no consisteix únicament en haver trobat terres desconegudes; consisteix també a haver descobert que el món que considerava normal només era una de les moltes maneres possibles d’organitzar la realitat.

3. Les pèrdues i el pes de la memòria

La mort de diversos companys durant el viatge accentua encara més aquesta transformació. Baudolino havia iniciat l’aventura envoltat d’amics que compartien amb ell el desig de trobar el Preste Joan i descobrir els misteris que els llibres havien descrit. Amb el pas del temps, però, aquest grup es va reduint i les experiències compartides es van convertir progressivament en records d’un passat que ja no podia recuperar.

Aquest procés introdueix un altre element essencial en el final de la novel·la: la memòria. Una vegada les persones han desaparegut, només queda el relat que els supervivents en poden conservar. La memòria no és, però, una reproducció exacta del passat. Cada persona recorda segons allò que ha viscut, segons les emocions que l’han afectat i segons la manera com interpreta retrospectivament els esdeveniments.

Així, la mort dels companys no representa només una pèrdua personal. També planteja una qüestió relacionada amb la construcció de la història. Quan desapareixen els testimonis directes, els fets només poden sobreviure a través dels relats dels altres. La memòria es converteix en la primera forma d’història, però també en una forma necessàriament parcial i subjectiva de reconstruir el passat.

4. El retorn a Constantinoble

Amb el retorn a Constantinoble, la novel·la recupera un espai que el lector ja coneix des del començament, però que ara apareix transformat pels esdeveniments que han tingut lloc durant els anys de viatge. La ciutat continua sent un lloc de contacte entre cultures, religions i interessos polítics, però també és una ciutat marcada per les tensions i per la fragilitat del poder.

Baudolino torna a un món en què les relíquies, les creences i els documents continuen tenint una enorme importància. Aquest aspecte permet recuperar una de les qüestions que havia recorregut la novel·la des dels primers capítols: el valor que les persones atribueixen als objectes i als relats depèn sovint de la confiança que hi dipositen.

Els protagonistes tornen a intervenir en el negoci de les relíquies falses, i aquesta activitat adquireix ara un significat diferent del que podia tenir en episodis anteriors. Baudolino ja ha comprovat personalment que el món està ple d’històries construïdes, documents dubtosos i tradicions que han adquirit una aparença de certesa. Quan torna a participar en la fabricació de falses relíquies, ho fa després d’haver experimentat fins a quin punt una falsificació pot arribar a produir efectes autèntics.

Aquesta és una de les paradoxes fonamentals de Baudolino: l’objecte pot ser fals, però la fe que desperta és real; el document pot ser inventat, però les conseqüències que provoca poden ser històriques.

5. El fals i la realitat

La qüestió de les relíquies permet recuperar una idea que ja havíem trobat en els capítols dedicats al Preste Joan i als Reis Mags. Una tradició pot començar a partir d’un element molt petit, créixer mitjançant interpretacions successives i acabar formant part de la cultura d’una comunitat. Quan això passa, la pregunta sobre el seu origen deixa de ser l’única qüestió important.

Eco no defensa que la falsedat i la veritat siguin equivalents. El que li interessa és mostrar que una cosa falsa pot produir conseqüències que ningú no podria considerar falses. Una relíquia inventada pot generar una devoció autèntica; una carta falsificada pot provocar decisions polítiques; una llegenda pot impulsar una expedició i un relat inventat pot acabar integrant-se en la memòria col·lectiva.

Aquesta perspectiva permet entendre retrospectivament moltes de les aventures de Baudolino. Les seves mentides no són simplement històries que algú inventa i després oblida. Quan entren en circulació, poden ser copiades, reinterpretades i utilitzades per altres persones, de manera que el creador inicial deixa de controlar el significat i les conseqüències de la seva pròpia invenció.

6. «A l’hora dels comptes»: el passat torna

El capítol 38, titulat «Baudolino a l’hora dels comptes», representa el moment en què el protagonista ha d’afrontar directament el seu passat. Després de tants anys de viatges i aventures, les històries que havia construït tornen a aparèixer relacionades amb els personatges que havia conegut anteriorment, i el lector comprova que cap de les seves accions ha quedat completament enrere.

El retrobament amb figures com Zòsim té una importància especial perquè torna a posar en primer pla la qüestió de les diferents versions dels fets. Baudolino havia estat durant tota la seva vida un gran narrador, però ara descobreix que també existeixen altres persones capaces d’explicar una història sobre ell i sobre els mateixos esdeveniments.

Aquesta inversió modifica la seva posició dins del relat. El narrador també pot convertir-se en personatge d’una narració aliena, i aquesta narració pot presentar-lo d’una manera completament diferent de com ell mateix s’ha descrit.

Eco introdueix així una de les qüestions més importants del final: no existeix una única memòria del passat. Hi ha memòries individuals, testimonis contradictoris, documents, rumors i interpretacions, i entre tots aquests materials es construeix allò que posteriorment anomenem història.

7. Frederic Barba-roja i la impossibilitat d’una única versió

La mort de Frederic Barba-roja torna a ocupar un lloc central en aquest tram final. Al llarg de la novel·la, Eco ha jugat diverses vegades amb les diferents versions de la seva desaparició, fins al punt que la figura de l’emperador sembla quedar atrapada entre el fet històric i les versions que els altres en fan.

Aquesta duplicació de la mort té una funció que va molt més enllà de l’humor o de la fantasia. Eco ens recorda que els grans personatges històrics no arriben fins a nosaltres directament, sinó a través de testimonis i narracions. Sabem que Frederic va existir i que va morir, però la manera com interpretem la seva vida depèn de les fonts que conservem i de les versions que han sobreviscut.

La història, per tant, no consisteix simplement a recuperar els fets tal com van succeir. Consisteix també a reconstruir-los a partir dels testimonis disponibles, i aquests testimonis poden ser incomplets, interessats o contradictoris.

Baudolino, que ha estat responsable de moltes invencions, es troba així davant d’un problema que també afecta l’historiador: com decidir quina versió dels fets mereix ser considerada més fiable?

8. La culpa i el desig d’expiació

El capítol 39 aprofundeix en la dimensió més íntima del protagonista. Baudolino ha acumulat massa morts, enganys i decisions difícils per continuar considerant-se simplement un aventurer que ha tingut bona o mala sort. El passat pesa sobre ell i la seva necessitat d’expiació mostra que la fabulació, malgrat haver estat sovint una font d’aventures, també ha tingut un cost moral.

La seva retirada com a estilita pot interpretar-se com l’intent d’allunyar-se d’un món en què les seves paraules i les seves accions han produït conseqüències que ja no pot controlar. Però aquesta retirada no resol el problema. El passat no desapareix perquè deixem de participar en el present, i la culpa tampoc no pot eliminar-se simplement mitjançant l’aïllament.

Aquesta part de la novel·la introdueix una dimensió que no havia tingut tanta força en els blocs anteriors: la responsabilitat del narrador davant les històries que explica. Baudolino pot haver mentit per curiositat, per diversió o per necessitat, però ara ha de preguntar-se què ha produït tot allò que ha explicat.

9. Niketas i el problema de la història

El capítol 40 trasllada finalment el conflicte al terreny de la historiografia. Durant tota la novel·la, Baudolino ha estat explicant la seva vida a Niketas, i aquest, com a historiador, es troba davant d’un problema difícil de resoldre: què pot fer amb una història tan extraordinària si no pot demostrar que sigui certa?

La situació té una extraordinària força simbòlica perquè Niketas representa exactament allò que Baudolino no és. Mentre el protagonista es mou en el terreny de la imaginació i de la fabulació, l’historiador necessita testimonis, documents i proves que permetin donar credibilitat al seu relat.

Però el problema és que la història de Baudolino conté també elements que poden ser impossibles de demostrar i, alhora, experiències que no es poden ignorar fàcilment. Si Niketas rebutja tota la narració perquè no pot verificar-la, perd una part de la informació que li ha arribat. Si l’accepta sense qüestionar-la, posa en perill la credibilitat de la seva obra.

Eco situa així el lector davant d’una qüestió essencial: la impossibilitat de demostrar una història significa necessàriament que aquesta no tingui cap valor?

10. «Baudolino ja no hi és»: desaparèixer de la història

El títol del darrer capítol, «Baudolino ja no hi és», adquireix tota la seva força quan s’entén en relació amb el problema de Niketas. Baudolino no desapareix simplement com a persona, sinó que queda fora de la història que l’historiador considera que pot explicar amb garanties.

D’aquesta manera, Eco tanca circularment la novel·la. Al començament, Baudolino explicava i escrivia històries; al final, ell mateix es converteix en objecte d’una història que un altre ha d’escriure o decidir no escriure. El narrador passa a ser narrat i, en aquest procés, perd el control sobre la seva pròpia representació.

Aquesta desaparició és profundament irònica perquè, encara que Baudolino no entri en la crònica oficial, la seva història continua existint. El lector l’ha coneguda i, a partir d’aquest moment, ja forma part de la seva memòria. La novel·la ens fa entendre així que la supervivència d’una història no depèn necessàriament de la seva incorporació als documents oficials.

11. El taller d’Eco: qui decideix què és història?

En aquests capítols finals, el procediment literari d’Eco queda especialment exposat. La novel·la havia començat amb un historiador que escoltava un protagonista fabulador i acaba amb aquest mateix historiador obligat a decidir què farà amb el relat que ha rebut.

Això converteix Baudolino en una reflexió sobre la mateixa naturalesa de la literatura històrica. Eco no vol simplement reconstruir el segle XII, sinó mostrar-nos com construïm les representacions que tenim del passat. Els cronistes seleccionen testimonis, els ordenen, estableixen relacions entre els esdeveniments i decideixen què mereix ser recordat. El novel·lista fa una operació diferent, perquè pot imaginar allò que els documents no expliquen, però tots dos treballen amb una mateixa necessitat: convertir una successió d’esdeveniments en un relat comprensible.

La diferència és que Baudolino reconeix la seva capacitat d’inventar, mentre que l’historiador està sotmès a l’obligació de justificar el que afirma. Aquesta diferència no elimina, però, la dimensió narrativa de la historiografia.

12. Fonts i tradicions

Els capítols finals recuperen pràcticament tot l’univers cultural que Eco ha anat construint al llarg de la novel·la. Les fonts relacionades amb Frederic Barba-roja i la història imperial, les tradicions bizantines vinculades a Constantinoble, els relats sobre el Preste Joan, les llegendes del Grial, les relíquies i les criatures extraordinàries conflueixen en aquest tram final i deixen de funcionar simplement com a materials d’aventura per convertir-se en elements d’una reflexió sobre la memòria i la veritat.

Les cròniques d’Otó de Freising i Rahewin continuen proporcionant el rerefons històric de Frederic, mentre que Nicetas Coniates és especialment important per al context bizantí. En paral·lel, les tradicions dels mirabilia, dels bestiaris i de les relíquies permeten entendre la procedència de bona part de l’univers llegendari que Eco ha incorporat a la novel·la.

Tanmateix, en aquest darrer bloc la qüestió fonamental ja no és identificar cada font, sinó comprendre què fa Eco amb totes aquestes tradicions. Les combina, les modifica, les posa en contacte i les converteix en una narració en què el document històric i la llegenda deixen de ser categories absolutament separades.

13. Per saber-ne més

Per aprofundir en els aspectes històrics i literaris que conflueixen en aquests capítols finals, són especialment útils Umberto Eco, Baudolino, com a font principal del nostre estudi; Otó de Freising i Rahewin, Gesta Friderici Imperatoris, per al context de Frederic Barba-roja; i Nicetas Coniates, Història, per a la realitat política i cultural de Bizanci.

També són recomanables Plini el Vell, Història natural, i Isidor de Sevilla, Etimologies, per entendre la tradició dels animals i pobles extraordinaris que Eco incorpora a la seva novel·la, mentre que Umberto Eco, Lector in fabula permet aprofundir en la relació entre autor, text i lector. Finalment, Jacques Le Goff, La civilització de l’Occident medieval ofereix un marc general especialment útil per comprendre l’univers mental i cultural en què es desenvolupa bona part de l’acció.

En aquest darrer bloc, aquesta bibliografia té una funció especialment important perquè ens ajuda a passar de la pregunta «d’on prové aquesta història?» a una altra de més profunda: «com es converteix una història en memòria i com arriba la memòria a convertir-se en història?»

14. Una lectura de conjunt

Els capítols 36-40 completen el procés de transformació de Baudolino. Al començament de la novel·la, la seva curiositat el porta a descobrir el poder dels llibres i de les històries; més endavant, la seva imaginació el converteix en creador de ficcions; després, aquestes ficcions entren en contacte amb la política, la religió i la història; finalment, el protagonista ha d’afrontar les conseqüències d’haver contribuït a construir una part d’aquest món de relats.

Aquesta evolució explica també per què el retorn té un caràcter tan diferent del viatge d’anada. Quan Baudolino parteix cap a Orient, busca respostes i vol confirmar les llegendes que ha après. Quan torna, porta amb ell la certesa que les respostes no són tan importants com havia imaginat. Ha descobert que les persones necessiten històries per entendre el món, però també que aquestes històries poden enganyar-les, manipular-les i fins i tot convertir-se en instruments de poder.

El seu viatge exterior ha estat, en aquest sentit, un viatge cap a una comprensió més complexa de la realitat. Ha après que no n’hi ha prou amb preguntar si una història és certa o falsa; també cal preguntar-se qui l’ha explicada, per què l’ha explicada, qui l’ha creguda i quines conseqüències ha produït.

15. La clau dels capítols 36-40

El final de Baudolino no ofereix una resposta definitiva sobre la veritat de tot allò que el protagonista ha explicat. Eco prefereix deixar el lector en una situació d’incertesa semblant a la de Niketas, que ha d’escoltar un relat extraordinari sense disposar de totes les proves necessàries per convertir-lo en història documentada.

Aquesta incertesa no és una mancança de la novel·la, sinó precisament una part essencial del seu sentit. Baudolino ha estat un mentider, però les seves mentides han produït conseqüències reals; ha inventat documents que altres han utilitzat; ha construït llegendes que han circulat més enllà del seu control i ha explicat una història que, encara que no pugui ser demostrada, ha arribat fins al lector.

Per això el final ens obliga a reconsiderar tot el que hem llegit. La pregunta ja no és simplement si Baudolino diu la veritat, sinó què significa dir la veritat quan només disposem de relats, testimonis i memòries per reconstruir el passat.

La resposta d’Eco és deliberadament ambigua, perquè la literatura pot fer-nos veure una cosa que la historiografia no sempre pot oferir: no només allò que sabem que va passar, sinó també allò que els homes van imaginar, van creure i van transmetre com si hagués passat.

Una última clau per a tot Baudolino

Amb aquests cinc capítols es tanca el recorregut de «Les claus de Baudolino». La novel·la havia començat amb un jove fascinat pels llibres i per les possibilitats infinites del món desconegut i acaba amb un home que ha descobert que els llibres no només expliquen el món, sinó que també poden contribuir a construir-lo.

El Preste Joan, els Reis Mags, les deu tribus perdudes, el Grial, les relíquies, els monstres de Pndapetzim i totes les altres meravelles que han aparegut al llarg del viatge tenen una funció comuna: mostren com els éssers humans omplen els buits del coneixement amb històries i com aquestes històries, quan són compartides i transmeses, poden acabar formant part de la realitat cultural d’una societat.

Baudolino és, en definitiva, tant un mentider com un creador de mons. La seva gran aventura no consisteix únicament a arribar fins al regne del Preste Joan, sinó a descobrir el poder que tenen les paraules per crear realitats, alimentar creences i conservar memòries.

I aquesta és probablement la paradoxa final que ens deixa Umberto Eco: Baudolino pot desaparèixer de la història, però no pot desaparèixer del relat, perquè mentre algú continuï explicant la seva història, continuarà existint.