dijous, 26 de març de 2020

L'ANC 2020-2021. “Si el govern català fa el que ha de fer per aconseguir un estat propi ens tindrà al darrere, però si no haurem d'anar al davant.”(Carme Forcadell, abril de 2012)

























11 de setembre de 2012

Dimarts, després de conèixer els resultats de l’Assemblea General Ordinària(AGO) de l’ANC, vaig escriure l’article “ANC: Full de ruta i Estatuts aprovats. És aquest el camí? (Algunes reflexions i algunes realitats)”.

He rebut alguna comentari (sempre constructiu) en el sentit que algunes persones implicades en l’Assemblea, sobretot les que han format part del Secretariat Nacional (SN) en els darrers anys, podien interpretar l’article com una critica, una censura a com han gestionat l’ANC i a la feina que han fet els respectius SN. Més encara, tenint en compte el fet que estic a l’ANC des del principi, que vaig ser-ne vicepresident del 2013 al 2105 i membre del SN del 2012 al 2015. Em deia el company que a l’article li sobrava alarmisme i li faltava constructivisme.

Les persones que em coneixeu la meva trajectòria sabeu que la meva intenció no podia ser aquesta de cap manera. L’article pretenia resumir algunes realitats perquè és bo dir les coses tal com són, Les realitats no es poden amagar si no és dient mentides o tergiversant la veritat.

Respecte a l’AGO, les xifres i els percentatges de les votacions són les que són. Cadascú les pot interpretar a la seva manera i com cregui convenient. Em reafirmo en el fet que la majoria de justificacions de la ponència per no acceptar segons quines esmenes eren de poc nivell i mancades d’argumentació i, sobretot, no acabo d’entendre que moltes no fossin transaccionades i, per tant, acceptades, ja que el que feien era desenvolupar punts només enunciats en la ponència amb un redactat massa obert, massa políticament correcte. Que el Full de ruta aprovat és, en bona part, fluix pel que fa a continguts i ha estat redactat amb poca capacitat d’anàlisi crítica, d’audàcia i de gosadia. Si l’analitzem, comprovarem que no hi gaires canvis substancials respecte a l’anterior del 2019-2020.

També, cal reconèixer que sempre (i remarco, sempre!) és molt difícil que prosperin els textos de les esmenes que es presenten en una AGO, per això és molt important la capacitat de transacció d’esmenes.

Vaig escriure un article alarmista? Més aviat diria que era un article amb un toc d’alarma, entenent “alarma” com un “avís o senyal fet en cas de perill”. Més encara, en psicologia es defineix “alarma” com el “sistema mobilitzador del comportament que prepara immediatament una resposta adaptada a una situació urgent.”

Crec que molts estarem d’acord que ens trobem en un context sociopolític molt complicat i que el perill que l’Assemblea no sàpiga o no pugi respondre-hi adequadament existeix. Ni el context, ni la situació de perill és culpa de les persones que han gestionat l’ANC en els darrers temps. Estic segur que, més enllà de les diferències d’opinió i d’estratègia, comparteixo amb la majoria de secretaris i secretàries l’objectiu d’independència, d’un país millor i que tots volem  el millor per l'Assemblea i per al país. Conec molt bé les bambolines de l’ANC i sé com n’és de complicada la feina d’un SN. A més, hi ha un punt molt important i és que els espais i els contextos actuals són molt diferents als de l’etapa 2012-2015.

Faltava constructivisme, em deia el company. Segurament, perquè l’article intentava fer evidents algunes realitats i que els números es poden presentar de moltes maneres. El constructivisme estava en les esmenes.

És cert, però, que cal intentar ser sempre propositiu i constructiu. El que jo anomeno “l’esperit Assemblea”: pensar i actuar sempre en positiu. També sóc dels que crec que qualsevol organització, i l’ANC no n’és una excepció, les formen, les constitueixen i les fan realitat, les persones. Més enllà de fulls de ruta, d’Estatuts i Reglaments, l’ANC serà més útil, més eficient, més influent, més decisiva, més transversal, més independent, segons les persones que formin el seu Secretariat Nacional i segons qui siguin les que ocupin els càrrecs de més responsabilitat.

I més encara.. Depèn, també i com sempre, de nosaltres. L’ANC és la principal organització independentista de la societat civil. La seva xarxa territorial és la més extensa, present arreu del país. Les seves sectorials, autèntics lobbies de pressió en els seus àmbits naturals, omplen de contingut el missatge de l´ANC i les fan indispensables de cara al procés constituent de la República. Les assemblees exteriors presents arreu del món col•laboren a ampliar-ne el ressò internacional. Aquesta xarxa, els seus prop de 50.000 associats i l’experiència organitzativa de gairebé 10 anys fan que sigui la principal eina de què disposem per fer efectiva la independència i proclamar la República catalana.

Quin camí hauria de seguir l’Assemblea a partir d’ara? No seré jo qui ho decideixi, però si que puc donar la meva opinió, propositiva i constructiva.

Faig meves algunes propostes treballades amb alguns companys i que després no han tingut el recorregut que volíem i que sens dubte mereixia

1.  Suport total al Consell per la República, que cal que sigui l’òrgan de representació i coordinació de tot el moviment independentista.

2.   Promoure i/o donar suport a totes les mobilitzacions populars que tinguin per finalitat defensar els progressos assolits o defensar les posicions guanyades, ja sigui amb iniciatives sorgides de les mateixes organitzacions civils o del Consell per la República.

3.     Dinamitzar i coordinar la Taula de partits i entitats i exercir el paper d’àrbitre quan calgui. (Malgrat que l’esmena que proposava la creació d’una Taula de partits i entitats no prosperés, res no impedeix de constituir-la. No és imprescindible que figuri en el Full de ruta.)

4.  Promoure la constitució de Consells Locals de la República a totes les poblacions catalanes de més de 1.000 habitants.

5. Impulsar les campanyes de tipus econòmic i financer que tinguin per finalitat l’empoderament de la ciutadania i la desconnexió de les xarxes empresarials vinculades amb el model econòmico-financer de caràcter global.

6.     Impulsar una campanya que tingui per finalitat debatre i arribar a grans pactes  sobre el futur que volem per al nostre país, com la millor manera d’eixamplar el suport social i polític a la instauració de la República Catalana.

7.     Que es respectin les diferents estratègies dels partits independentistes, tant a les Cortes espanyoles com al Parlament Europeu, sempre que responguin a un repartiment de papers dins una estratègia comuna, que tingui com objectiu el desgast del règim del 78 i la projecció internacional de la causa del poble català.

8. Que les properes eleccions al Parlament de Catalunya, siguin plantejades com a eleccions constituents per les forces independentistes. La fórmula que més demostraria a l’electorat la unitat  en l’estratègia compartida i en l’objectiu final seria que es presentessin agrupades  en una única candidatura d’unitat catalana . Tan si és així, com si decideixen presentar-s’hi en candidatures separades, el compromís assumit hauria de ser, que si assoleixen la majoria absoluta d’escons i superen la meitat dels  vots emesos, es  declararà instaurada la República Catalana proclamada el 27 d’octubre de 2017 i s’obrirà un  període constituent que culmini, al cap de sis mesos com a màxim, amb la celebració d’un referèndum per aprovar la Constitució del nou Estat i la posterior convocatòria de les primeres eleccions de la República.

Volem una ANC amb mentalitat i estratègies renovades i amb capacitat de lideratge que pugui reforçar i potenciar la unitat d’acció de tot el moviment independentista. Una “nova” ANC, acompanyada d’una coordinació real i efectiva entre les forces polítiques, les institucions i la societat civil. És el millor remei per evitar caure en un bucle “processista” sense fi o, el que seria encara pitjor, en un desgavell, desorganització i descontrol del moviment, en un campi qui pugui en què tothom actuï segons els seus criteris i estratègies.

Cap comentari :

Publica un comentari