diumenge, 22 de març de 2020

"Un indret de pau" i els microcontes de Joan Pinyol (Dia 10 del confinament. Dia 7 de l'Estat de setge)


Confinament, dia 10
Dia 7 de l'Estat de setge

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.
                  (Joan Salvat-Papasseit)

Els que tenim la sort d’estar confinats a casa (n’hi ha que passen el confinament en altres llocs) ens és bo recordar aquesta frase de John Ruskin, un escriptor, crític d’art i sociòleg britànic que va viure entre el 1819 i el 1900:

Aquesta és la veritable naturalesa de la llar: és un indret de pau. 
És un abric no només contra el mal, sinó contra tot terror, dubte i discòrdia

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT

CINQUÈ DIA (DIMARTS 17 DE MARÇ)

Microconte 5 : S’ha quedat, així
La sequera li va arruïnar la vida. L’herba ja no creixia i, un a un, van anar morint els caps del seu bestiar. Igualment, totes les aixetes de la casa van deixar de rajar. Un dia la dona li va dir (amb la boca seca), que ja en tenia prou i que se n’anava a França, on rajaven millors esperances de futur.

Sol, sec i acalorat, va rebre la visita del metge. Després de fer-li un cop d’ull per fer front als dolors que sentia, va diagnosticar-li que patia de gota. La noticia ressecà per sempre més el seu somriure. 

Joan Pinyol (Del llibre Glops (Ed. Petròpolis, 2009)

SISÈ DIA  (DIMECRES 18 DE MARÇ)

Microconte 6 : Bon vent i platja nova
El nen, entre molts altres, feia giravoltar l’estel aprofitant un aire favorable a la platja. De sobte sentí com deixava de tocar la sorra amb els peus i com la platja, amb els altres nens encara més bocabadats, s’enxiquia cada vegada més i més. Després d’una estona a cavall dels núvols més baixos, notà com es mantenia en l’aire i com algú l’obligava a fer tombarelles aprofitant el vent. Allà sota, a tocar de l’arena d’una altra platja d’una illa misteriosa, tot d’estels accionaven altres nens com ell que havien capturat a les platges dels homes i s’entretenien llarga estona. De seguida, un d’aquests nens també voladors aprofità que l’estel que l’accionava s’estava mocant i el saludà submís entre grans rialles i glopades d’aire.

Joan Pinyol 
(Del llibre Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna (Ed. Setimig, 2001)
www.escriptors.cat/autors/pinyolj

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada