Baudelaire és un
precursor en el camp de la sinestèsia. La seva teoria formulada en el poema Correspondances es veu reflectida en el seu poema Les phares, lloança i evocació de vuit artistes en què el poeta
aplica la seva teoria en un joc de correspondències entre els pintors, els
planetes, les vocals, els colors i les notes musicals. Per a Baudelaire, però,
no es tracta només d’un joc: “És aquest admirable, aquest immortal instint de
la Bellesa que ens fa considerar la terra i els seus espectacles com una visió,
com una correspondència del
Cel.” [1]
Baudelaire esdevé, en
aquest camp de la sinestèsia, un precursor, un mestre per als escriptors que el segueixen.
-L’escriptor francès
Marcel Proust [2] n’és un exemple destacable. L’ús que aquest escriptor fa de l’analogia i,
més concretament, de la metàfora ens transporten a la teoria de les correspondències de Baudelaire. En Du côté de chez Swann, primera part de
la seva obra À la recherche du temps perdu, podem copsar el neguit del
personatge per trobar un sentit a les sensacions que experimenta. Se sent
inquiet perquè no sap descobrir què és allò que viu a través, no de la
intel·ligència racional, sinó a través dels sentits:
.../...tout d'un coup un toit, un reflet de soleil sur une pierre, l'odeur
d'un chemin me faisaient arrêter par un plaisir particulier qu'ils me
donnaient, et aussi parce qu'ils avaient l'air de cacher au-delà de ce que je
voyais, quelque chose qu'ils invitaient à venir prendre et que malgré mes
efforts je n'arrivais pas à découvrir Comme je sentais que cela se trouvait en
eux, je restais là, immobile, à regarder, à respirer, à tâcher d'aller avec ma
pensée au-delà de l'image ou de l'odeur.[3]
Ell sap, però, que la veritat es troba no en allò que
veu, sinó en allò que sent, en aquelles sensacions que viuen –protegides- dins
del seu interior. Una veritat que, tard o d’hora, acabarà descobrint.
Mais tous les sentiments que nous font éprouver la
joie ou l'infortune d'un personnage réel ne se produisent en nous que par
l'intermédiaire d'une image de cette joie ou de cette infortune…/… dans
l'appareil de nos émotions, l'image étant le seul élément essentiel…/… Un être
réel, si profondément que nous sympathisions avec lui, pour une grande part est
perçu par nos sens…/…[4]
Més endavant, gairebé al final d’aquesta primera part,
Proust ens ofereix una lliçó de com reconstruir el món a través de les imatges
poètiques, de la metàfora generalitzada i encadenada; i ho fa a través d’una
imatge, d’una descripció poètica –impressionant- de la visió que el
protagonista té de tres campanars: els dos de Martinville i un tercer, el de
Vieuxvicq. El text reposa directament sobre la transformació dels objectes i
del paisatge a través de la imaginació de l’infant. Les comparacions i les
metàfores se succeeixen i s’associen entre elles: els campanars esdevenen ara
cavallers, ara ocells, ara éssers amb atributs humans, ara animals; en la
imaginació de l’escrivent esdevenen tres pivots d’or, tres flors pintades o
tres joves integrants d’una llegenda. L’autor ens comunica que cal sacsejar,
fer sotragar la realitat per tal de fer sorgir, de fer brollar la imatge, la
poesia:
…/… comme trois oiseaux posés sur la plaine…/…
éclairés par la lumière du couchant que même à cette distance, sur leurs
pentes, je voyais jouer et sourire…/… ses clochers et celui de Vieux vicq
agitaient encore en signe d'adieu leurs cimes ensoleillées…/… ils virèrent dans
la lumière comme trois pivots d'or…/… qui n'étaient plus que comme trois fleurs
peintes sur le ciel au-dessus de la ligne basse des champs….[5]
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada