Charles Baudelaire va ser,
a més d’un extraordinari poeta, un excel·lent crític d’art. En els seus escrits
hi aboca, sovint, el seu sentiment estètic que ens serveix, també, per
comprendre bona part de la seva obra poètica.
Comme la nature
perçue par des nerfs ultra-sensibles, elle révéle le surnaturalisme. En utilitzar aquestes paraules per reflexionar sobre la pintura de
Delacroix, Baudelaire vol comunicar, alhora, una part important d’allò que
conforma la seva poètica. Una poètica que està integrada per conceptes estètics
com la bellesa, que ell veia com d’una doble composició; una bellesa que conté
una realitat que el poeta transforma a través de la seva visió i del seu llenguatge.
Així ens ho fa arribar en el seu sonet La beauté [1],
considerat pels crítics com una declaració de principis del poeta:
Car j’ai,
pour fasciner ces dociles amants.
De purs
miroirs qui font toutes choses plus belles:
Mes yeux, mes
larges yeux aux clartés éternelles!
Una bellesa que es
troba en la natura, però que cal revêtir d’un inérêt surnaturel qui donne à
chaque object un sens plus profon, plus volontaire, plus despotique. La natura cal, doncs, interpretar-la i així
creu que ho fa Delacroix: “pour Delacroix la nature est un vaste dictionnaire
dont il roule et consulte les feuillets avec un oeil sûr et profund…”[2] El
poeta, doncs, ens comunica, a través de la seva visió de la pintura, la seva
ontologia estètica que té com a nucli central l’anomenada teoria de les
correspondències.
Baudelaire, ens diu
en el seu escrit Le gouvernement de l’imagination [3]:
“Comme l’imagination a créé le monde, elle le gouverne” i afegeix: “une
imagination qui n’est pas simplement fantaisie, mais bien l’imagination
créatice.” És aquesta imaginació la que ha de permetre al poeta trobar les correspondències
entre les coses, entre els sentits, entre les sensacions. El poeta diu que
totes les coses es troben expressades constantment per analogies recíproques,
perquè Déu va conferir el món com una complexa i indivisible totalitat.[4] Un
univers visible que, en paraules de Baudelaire, “qui n’est pas plus qu’un
magasin d’images et de signes auxquels l’imagination donnera une place et une
valeur relative.”[5]
Un univers de
símbols extrets de la Natura. Un univers de símbols només perceptible per a les
ments i els ulls sensibles. Un univers de símbols que, passats pel filtre de la
Imaginació de l’artista, esdevindran una visió i un missatge únic. Una visió,
un missatge que el poeta ens farà arribar, sobretot –però no únicament-, a
través del llenguatge poètic. Un missatge, una visió que es trasllueixen en una
poètica precursora del simbolisme i que té la seva carta de presentació en el
sonet Les correspondances, del recull Les Fleurs du Mal.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada