La carta. Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (Adulteri i literatura. 8)

“Dimecres l migdia va tancar totes les portes i finestres de la cuina, va obrir el gas i es va ajeure a terra, panxa enlaire; va morir una estona més tard. Divendres al matí, quan encara no havien arribat els de la funerària, el carter va dur un carta en un sobre sense remitent.”

Així comença el conte de Quim Monzó La carta, una narració curta que s’integra dins del recull Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury que Monzó va escriure l’any 1980. El tema central podria ser l’adulteri –en un principi ho sembla-, però més endavant veiem que és molt més. El protagonista “dolent” de la història torna a ser la dona, la dona que enganya, la dona que fa mal. El tema és l’engany, un engany revestit, però, d’una diabòlica maldat que desencadena la tragèdia –les tragèdies- posterior. 

La carta és un conte pràcticament epistolar,  com el seu títol indica. Després d’una breu introducció,  el narrador ens situa en el context literari d’un home que s’ha suïcidat. De l’home, sense no -deduïm en molt poques ratlles que és un solitari i que gairebé no té família-  només poden localitzar-ne un cosí llunyà. A partir d’aquí, la resta del conte pertany a la lectura d’una carta que l’home ha rebut poc després del seu suïcidi. Una carta que ningú no llegeix i del contingut de la qual el narrador ens fa partícips als lectors.

El missatge conté tot un seguit de retrets que una dona adreça al suïcida:

“Caríssim mitjamerda,
He anat rebent les teves cartes, però fins fa un parell de dies no he tingut temps de llegir-les. I et contesto amb el benentès que és la primera i l’última vegada que ho faig. Altra feina tinc que dedicar-me a consolar pobres d’esperit com tu.”

La dona ha abandonat el suïcida per un altre home. El que podia haver estat un adulteri s’ha confirmat amb una separació definitiva. La dona no se n’està de ferir l’home amb les seves paraules:

“Viu fora del món. Saps prou bé que mai no tornaré amb tu, perquè tu i jo ja ens hem donat tot el que podíem donar-nos; que, fet i fet, era ben poc. No em vinguis amb històries lacrimògenes, doncs.”

Les paraules enverinades continuen, ara des del vessant sexual:

“I, com que ets de mena masoquista, t’explicaré que només de mussitar-me a l’orella tot el que em farà, m’humiteja com tu no m’has humitejat mai. Puc passar hores i hores acariciant-lo, i quan me n’atipo faig que descarregui on vull. Després no he de fer res més que tornar a començar. És tan diferent de tu!”

Més endavant veiem que la situació d’engany amorós es reprodueix també en aquest nou episodi d’amor que viu la dona. Més encara, hi podem copsar una al·lusió al mite de Fedra-Hipòlit, reproduït en el Tirant lo Blanc amb els amors de l’Emperadriu:

“Per si et serveix d’algun consol (o per si augmenta el teu patiment), vull dir-te que he començat a sortir amb un noi molt bufó, i el Bert està un pèl gelós, tant com tu la primera vegada que vaig dir-te que sortia amb el Bert.../... Aquest és molt jove.../... M’hi sento protectora, com una mare.”

El final de la carta és sorprenent, perquè ens adonem que la situació d’amor-engany-amor-suïcidi és un fet que es repeteix en el temps com una cadena sens fi:

“I, pel que fa a l’amenaça que fas de suïcidar-te, et diré que la trobo de mal gust i poc enginyosa, ja que, si pretens fer-me el mateix xantatge que em va fer el Toni quan vaig deixar-lo per tu, et recordaré que ell, com a mínim, va tenir els pebrots de fer-ho, mentre que, de tu, ho poso en dubte.”