El violí Storioni, conegut com el Vial, és un element central i simbòlic de Jo confesso. No és només un instrument musical d’alt valor acústic i estètic, sinó un objecte carregat de memòria i marcat pel mal, amb una història que s’estén durant més de set segles. El seu origen està lligat a un episodi tràgic de la Inquisició i, al llarg del temps, ha passat per mans de col·leccionistes, nazis i músics, sovint en contextos de violència, espoli i corrupció.
Arribat a la família de l’Adrià Ardèvol a través del seu pare, Fèlix, en circumstàncies tèrboles vinculades a l’espoli nazi, el Vial es converteix per a Adrià en una herència moral i emocional, símbol de secrets familiars i culpa històrica. Sense arribar mai a tocar-lo, l’Adrià el veu com un mirall del seu propi conflicte: l’atracció per la bellesa artística i el pes insuportable de la memòria fosca que conté.
En la novel·la, el Vial actua com a eix narratiu i metàfora viva de la tensió entre bellesa i barbàrie, entre memòria i oblit, i entre el bé i el mal, fins a esdevenir gairebé un personatge silenciós però essencial.
Text complet
Un dels elements més emblemàtics i simbòlicament densos de Jo confesso és el violí Storioni, conegut com el Vial, que actua com un fil conductor al llarg d’un espai cronològic que abasta més de set-cents anys. Més que un simple instrument musical, aquest violí esdevé un objecte viu i carregat de memòria, un testimoni mut però eloqüent de la història europea i dels episodis més foscos del passat, una presència viva que arrossega segles de memòria, dolor, bellesa i maldat.
L’origen del violí està marcat per la violència i la tragèdia: la llavor
d’aquest arbre d’auró, del qual es va construir, es trobava a la butxaca de
l’hàbit de fra Miquel de Susqueda quan aquest fou condemnat per la Santa
Inquisició i enterrat clandestinament, fora de terra sagrada. Aquest acte cruel
i injust ja dota l’instrument d’una “marca” de maldat que travessarà segles,
donant-li una aura d’objecte maleït i alhora bellíssim.
Així, coneixem no només el seu valor acústic, comparable al dels mítics
Stradivarius o Guarneri, sinó també la seva trajectòria, marcada per la
violència, l’ardit i la sang: qui va plantar l’arbre, qui el va tallar, qui el
va transformar en violí, i els diversos personatges que en van ser propietaris
sovint ho van ser en circumstàncies d’ombra, incloent-hi relacions amb la
Inquisició o amb Auschwitz, noms que simbolitzen dues de les etapes més negres
de la humanitat. El violí, doncs, és un objecte que acumula no sols bellesa i
art, sinó també dolor, silencis i culpes.
El violí arriba a l'Adrià Ardèvol com a part del llegat que li deixa el seu
pare, Fèlix Ardèvol, un erudit i col·leccionista exigent, secret i
emocionalment distant. La seva arribada a mans d'Adrià no és casual ni
innocent, sinó carregada de significat i culpa.
Fèlix Ardèvol no compra el violí en un context artístic o musical, sinó que
l’adquireix enmig de transaccions tèrboles, aprofitant els buits morals i
legals de la postguerra. No es detalla amb precisió com el troba, però se sap
que forma part d’una col·lecció espoliada durant el nazisme, possiblement
robada a famílies jueves. El violí, per tant, està tacat pel mal, com molts
altres objectes que en Fèlix acumula amb passió però sense escrúpols.
Quan el pare mor de manera sobtada, L'Adrià hereta, entre altres coses, la
biblioteca, els objectes valuosos... i el violí Vial. Aquesta herència no és
només material: és una càrrega moral. Entén que representa una història
de dolor, de silencis familiars, de secrets que mai no li han estat revelats
del tot.
Per a ell, el Vial és com una relíquia d’un passat ple d’ambigüitats, que
simbolitza la fascinació del pare pel poder, pel coneixement i per la
manipulació, però també el mal heretat, el pes de la memòria i de la culpa
històrica.
El violí Storioni, doncs, no només “li arriba”, sinó que l’atrapa. És una
peça d’història i de drama que condensa el pes de la memòria, el mal heretat i
la consciència que no es pot esborrar.
Presumptament construït per Lorenzo Storioni, un lutier del segle XVIII el
Vial és un violí de gran valor acústic i estètic, comparable als mítics
Stradivarius o Guarneri.
Aquest
nom -Vial- pot jugar una doble càrrega de significats: d’una banda, pot
interpretar-se com la idea d’un camí
o via (com a nexe entre èpoques i històries), i de l’altra, com
la d’un flascó de verí,
un objecte bell però enverinat, que simbolitza la presència latent del mal i la
corrupció amagada darrere la seva bellesa. Cabré juga amb auesta ambigüitat, alimenta el misteri que envolta l’instrument i obre la
porta a múltiples lectures simbòliques.
Narrativament, el violí actua com una baula entre històries, personatges i
èpoques. Apareix en mans de col·leccionistes, nazis, músics, i finalment en la
família de l’Adrià Ardèvol. No és un objecte passiu, sinó un eix de connexió entre
episodis de violència i poder, que reflecteixen el mal com a constant en la
història europea. El violí no és mai simplement tocat: és perseguit, robat,
ocultat, reverenciat, i també temut. Això el converteix en una metàfora viva
del llegat del passat i del pes de la memòria.
El Vial és, per sobre de tot, un símbol complex. Segons la interpretació de
cada lector, el podem veure com la representació de la Bellesa corrompuda
perquè l’art pot existir en paral·lel —o fins i tot al servei— de la barbàrie.
És un objecte bell i refinat, però marcat pel mal.
També ens pot arribar a simbolitzar l’herència del mal, ja que el violí
conserva dins seu el rastre dels qui l’han posseït: botxins, traïdors,
fanàtics. És un recipient de memòria fosca.
El Coneixement i l’obsessió... : el pare de l’Adrià l’adquireix com a peça de col·leccionista,
mogut per l’ambició intel·lectual i la voluntat de domini. El violí esdevé una
icona de poder i d’obsessió.
El violí, però, també reflecteix el cicle històric a través de la repetició
dels mateixos errors i crims al llarg del temps, sigui quin sigui el context
ideològic.
I, -per què no?- el desig de redempció: tot i el seu passat, hi ha
personatges que volen tocar-lo amb ànima neta, creient que la bellesa pot
purificar la història.
Per a l'Adrià, el violí és molt més que una relíquia familiar. Representa l’herència moral i emocional d’un pare autoritari i distant, que li deixa no només objectes, sinó secrets i silencis. Adrià no arriba mai a tocar el Vial realment: el contempla, el respecta, però també el tem, perquè sap que dins aquell instrument hi habita una història que el condemna i el turmenta. El Vial és un mirall del seu conflicte intern, entre la bellesa artística que estima i la memòria històrica que l’enfonsa.
Encara que fictici, el violí Vial recorda instruments reals com el Messiah Stradivarius o el Cannone de Paganini, peces envoltades de mites, llegendes i guerres. Cabré, amb aquesta creació, s’inscriu en la tradició europea dels objectes maleïts o poderosos, com l’anell de L’anell del nibelung de Wagner o el retrat de Dorian Gray. El Vial, així, no és només un objecte, sinó un personatge dins la novel·la: silenciós, però fonamental; mut, però carregat de veu.
En definitiva, el violí Vial és un element cabdal a Jo confesso
perquè encarna el nucli temàtic de l’obra: la tensió entre el bé i el mal,
entre la memòria i l’oblit, entre la bellesa i la culpa. És, en paraules de
Cabré, una manera de confessar a través de la matèria, la música i el temps.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada