La consulta de la Crida. Eleccions sí o no.

A partir d’ahir, la Crida està consultant als seus associats la postura que ha d’adoptar davant les imminents eleccions al Congrés dels diputats d’Espanya. S’hi plantegen dues preguntes:

1. Consideres que la Crida Nacional ha de promoure una candidatura tan unitària com sigui possible de cara al 28 d’abril entre formacions independentistes i sobiranistes partidàries del dret a l’autodeterminació?

2. Si altres organitzacions polítiques acceptessin la confluència electoral, veuries bé que la Crida participés com a tal en les eleccions del 28 d’abril?

Res a dir a la primera. L’objectiu pel qual neix la Crida és, principalment, treballar per la unitat de l’independentisme per tal d’aconseguir la independència i fer realitat la República catalana. En aquest sentit, la meva resposta ha estat afirmativa.

El problema radica en la segona pregunta, per a mi, totalment innecessària. Després de reflexionar-hi, considero que, si volem que la Crida esdevingui el moviment que li cal al país, el moviment que, com assenyala el punt 2 del manifest fundacional “cristal•litzi en un instrument polític organitzat que aplegui aquelles persones que comparteixin l’objectiu de proclamar la República Catalana mitjançant mètodes exclusivament pacífics i democràtics”, una resposta afirmativa a aquesta segona pregunta podria ser, valgui la  paradoxa, un element totalment negatiu. Intento explicar-me.

Les eleccions són molt importants. Totes les eleccions, les espanyoles també. Són l’espai on podem afermar encara més la nostra força i, sobretot, la nostra legitimitat en el camí cap a la independència. Ara bé, el primer repte per un moviment com la Crida no poden ser de cap manera les eleccions. Sembla com si la direcció de la Crida visqui només pendent de les diferents eleccions que s’apropen i els reptes que realment té al davant no són aquests.

En aquests moments la Crida, malgrat els seus 17.000 associats, és un moviment encara dèbil. La seva direcció, formada per moltes persones carregades d’obligacions i responsabilitats (diputats, conselleres, etc.) no pot anar més enllà de les reunions setmanals. Així és impossible fer créixer una organització. Quina hauria de ser, doncs i ara per ara, la feina primordial de la Crida?

1.    Les sis àrees de treball actual de l’executiva de la Crida han de dotar-se d’equips de treball que puguin tirar endavant la gran quantitat de feina que representa cadascuna de les àrees. Sense aquests equips de treball, la feina s’acumula i avança amb una lentitud exasperant que el país no es pot permetre.

2.    Extensió territorial. La força de la Crida serà una realitat quan compti amb una xarxa territorial important, quan sigui present i efectiva en multitud de pobles i barris del país. Només així, aquests 17.000 associats podran multiplicar-se i treballar de manera coordinada i organitzada. Alhora, el creixement d’associats donaria a la Crida una major estabilitat econòmica, sempre indispensable.

Intentar participar en unes llistes electorals sense haver fet forta primer l’organització em recorda massa la “vella política” dels partits tradicionals, aconseguir escons per damunt de tot. Precisament allò que volem desterrar.

La segona pregunta, però, encara té una interpretació molt més perillosa encara. Què significa això de “Si altres organitzacions polítiques acceptessin la confluència electoral...?” Pot interpretar-se en el sentit que si “alguna o algunes”, no totes, accepten una llista conjunta, la Crida hi donaria suport i, a més, hi participaria aportant-hi candidats? Quin panorama electoral se’ns podria presentar?

Més enllà de si són certes o no les notícies que corren de possibles pactes entre PDECAT i la Crida, el que si sabem amb una certa seguretat és que ERC presentarà les seves pròpies llistes. Crec que no hi ha cap dubte al respecte. Més encara, és molt factible que hi incorpori formacions o persones provinents dels diferents àmbits de l’esquerra catalana, preferiblement del món de les “confluències”. És una lògica permanent en l’estratègia d’ERC: esdevenir el pal de paller de l’independentisme, però, també, de l’esquerra catalana. Ho ha intentat en el passat i ara sembla tenir-ho a l’abast de la mà. I encara es reforçarà més la seva opció “sobiranista d’esquerres” si la CUP decideix no presentar-se a les eleccions espanyoles.

Que li queda, doncs, a la Crida? Establir un font de centre-dreta amb PDECAT i formacions més petites i rentar-li una mica la cara amb alguns independents? Seria la fi del moviment que pretén ser la Crida i el país en general i l’independentisme en particular en serien els principals perjudicats.

Per tot això que us acabo d’exposar, la meva resposta a la segona pregunta no pot ser un altre que el NO.

Treballem per la unitat de l’independentisme. Treballem en base al nostre document fundacional. Fem forta i gran la Crida i ja hi haurà el moment de pensar a participar en eleccions.  

La Crida Nacional o... l'èxit depèn de l'esforc

He triat com a títol d'aquest article una frase històrica de Sòfocles, del segle IV abans de Crist: L'èxit depèn de l'esforç.  

Sempre he cregut en la cultura de l’esforc perquè,entre altres aspectes, ajuda a transmetre altres valors, també primordials, com poden ser:  la fortalesa, la paciència, la perseverança, la motivació, la constància, la confiança, la disciplina, la col·laboració, l’esperança… 

El passat 18 de juliol, i en ocasió de la presentació de la Crida Nacional per la República, escrivia un article que titulava “Crida a sumar homes i dones lliures” Ja sabeu que escric més que res per autoordenar-me les idees i reflexionar davant d'un full (o pantalla) en blanc. Així que avui, després de l’acte de constitució de la Crida que va tenir lloc el passat dissabte 27 d’octubre, torno a escriure sobre el tema. 

Molts ja ho sabeu, el 2010 vaig començar a participar en el Moviment Independentista de Catalunya (MIC). El 12 d’abril de 2011, els dos-cents integrants del MIC vam fer pública la Crida a la Conferència Nacional per l'Estat Propi, que tindria lloc a finals del mes d’abril i que tenia per finalitat anar cap a la constitució d'un ampli moviment transversal i unitari, de base, que no seria cap organització constituïda ni esdevindria en cap cas una plataforma políticoelectoral. Un any després naixia oficialment l’Assemblea Nacional Catalana. 

 Cito aquesta etapa perquè dissabte passat vaig anar a Manresa amb la mateixa il·lusió (i, per què no?, també esperança) que el 12 d’abril de 2011. Amb la mateixa il·lusió que el 2012 presidia la Mesa de l’assemblea fundacional de l’Assemblea Nacional Catalana. 

Més enllà del contingut de l’acte, crec que aquest va reunir tots els ingredients necessaris en una presentació d’aquesta mena: gran participació, un ambient carregat d’il·lusió i de sentiment, però un ambient, també, positiu, carregat de confiança i determinació. Es visualitzava la necessitat que tenim la gent de líders i, per damunt de tot, d’organització per assolir la independència i constituir la República catalana. Els crits crec que expressaven a la perfecció els principals desitjos de la gent: llibertat, unitat i independència.

Intercanviant opinions amb un bon amic (gràcies, Ignasi!), arribàvem a la conclusió que aquesta va ser la part més destacable i important de l’acte. La part més política i organitzativa no va anar més enllà d’oferir unes petites píndoles de per on poden anar les ponències que caldrà debatre. Aquest company em deia (i hi estic plenament d’acord) que no ens queda altre remei que promoure activament la Crida per tal que acabi sent l’eina útil que necessitem. Els temes clau són, sens dubte, l’estratègia política i internacional, així com l’estratègia organitzativa, molt important perquè és on es podran visualitzar les diferències que ha de tenir la Crida respecte als partits polítics tradicionals. El meu amic em parlava de com la Crida, si les coses es fan com s’han de fer, pot contribuir a la tan necessària formació de nous dirigents i quadres polítics independentistes. 

Aquesta setmana s’han de penjar al web de la Crida les ponències política i organitzativa. Tot sembla indicar que hi haurà un bon i transparent sistema de participació i gestió de les esmenes que es puguin presentar als dos documents. La primera i decisiva feina serà llegir bé les ponències i treballar-hi, individualment o col·lectiva, per introduir-hi les esmenes que puguin fer de la Crida un moviment diferent, el moviment que respongui de veritat a la il·lusió i als desitjos de la gran majoria de la gent independentista. 

Hi ha un enorme interès, per part de determinats sectors, a desvirtuar la Crida. Els motius i les raons són diverses i diferents, però coincideixen en el fons: la Crida els fa nosa. La Crida, però, en aquests moments, només és l’embrió del que pot arribar a ser. Parafresejant un dels vídeos de dissabte, encara s’està formant la pinya que ha de servir de base per poder elevar el castell. Per això, cal aconseguir que aquesta pinya es reforci amb gent procedent de sectors ideològics i socials diferents i que, entre tots, puguem aportar les esmenes que calgui per tal que el castell es pugui començar a aixecar amb seguretat i fermesa. Què vull que sigui (o no sigui) la Crida?

La Crida no ha de ser ni cap suma ni cap paraigües que aglutini partits existents. La Crida es dirigeix únicament i exclusiva, a les persones. Una persona, una opinió i un vot.

La Crida no pot ser la regeneració de cap partit. La Crida només serà si es converteix en el moviment polític transversal (ideològicament i generacional) on es vegi reflectida tota la gent del país que realment volem canviar les coses, que realment volem la independència i la República catalana per construir un país millor. Un país que defensi els valors republicans i una nova manera de fer les coses: més participativa, més igualitària, més justa, més al servei de la ciutadania.

La Crida s’ha d’organitzar, tan pel que fa als òrgans interns com en la presa de decisions, de manera totalment diferent a la que avui en dia tenen els partits polítics. Més oberta, més transparent i, sobretot, més participativa.

Hem de tenir molt clar que la Crida serà el que vulguem els (en aquests moments) més d’onze mil fundadors. A les nostres mans tindrem el procés de debat i d’esmenes. A les nostres mans tindrem, doncs, la gran possibilitat de construir el moviment que necessitem.

La Crida ha de donar resposta als grans consensos del moviment independentista, totalment transversals i que, majoritàriament, no responen a cap lògica partidista.

La Crida ha de ser la resposta que molta gent espera (i es desespera) davant d’un moviment independentista cada cop més dispers, descoordinat i desconfiat, també envers el paper dels nostres partits.

Malgrat tots els comentaris i opinions adverses, la realitat és que tenim al davant una gran oportunitat. Similar a la que vam tenir i saber aprofitar el 2012 amb l’ANC.

Una vegada més, dependrà del que fem nosaltres... Perquè l'èxit només depèn de l'esforç.

Crida a sumar homes i dones lliures (Crida Nacional per la República)

Dilluns passat (16 de juliol) es va presentar la Crida Nacional per la República.

És si més no curiós que, fins i tot abans de l’acte de presentació, tant ERC com la CUP ja se’n desmarquessin (no se sentien “cridats”, van dir...). Immediatament alguns mitjans, alguns periodistes i, no cal dir-ho, les xarxes han començat a  dir i a escriure allò que suposen, preveuen, prediuen, anticipen, avancen, imaginen... Immediatament, i sense que hi hagi cap declaració ni cap escrit en què basar-se, l’han qualificat d’un nou moviment polític de centre-dreta que intenta recuperar l’espai polític perdut per l’antiga Convergència o, fins i tot, que es tracta d’una nova maniobra per refundar el PDECAT.  

És cert que l’estratègia a l’hora de presentar la Crida Nacional no ha estat del tot encertada ni afortunada. Crec que caldria haver esperat unes setmanes més per tal d’incloure entre els promotors actuals d’altres procedents d’àmbits i ideologies més diversos. Amb aquesta posada en escena, per a mi precipitada, han facilitat alguns arguments com els que abans he comentat. Segurament, la proximitat del Congrés del PDECAT ha influït en la decisió presa per alguns dels principals promotors.

El mateix dimarts, exigents.cat, organització a la qual pertanyo, publicàvem aquest article col·lectiu al diari ARA.  Crec que el més importat que escrivíem i que vull remarcar és la frase:  

Ben llegida, la crida feta pública avui convida a participar en la definició del nou moviment que cristal·litzi en un instrument polític organitzat per aconseguir la proclamació de la República Catalana per la via pacífica i democràtica. Per tant, el nou moviment serà el que vulguem totes les persones que ens hi sumem.  

I així serà.... La Crida en aquests moments no és res més que un emplaçament que es fa a la gent amb l’objectiu de crear un nou moviment polític. Més enllà dels punts que s’expliciten en el Manifest, no hi ha res més. Tot el contingut que ha de configurar el nou moviment sortirà de la feina que siguem capaços de fer d’aquí a la Convenció Nacional, que tindrà lloc la propera tardor i, evidentment, de la decisió final que prenguem tota la gent que ens hi adherim.

El Moviment polític que en surti de la Convenció Nacional només tindrà sentit si és realment unitari, transversal, plural, transparent i basat en la radicalitat democràtica. Un Moviment que pugui regenerar la política aplicant-hi primàries, limitació de la durada de càrrecs, participació permanent dels militats i transparència total (en la gestió, en l’economia, etc). Un Moviment que, entre altres mesures, estigui disposat a promoure polítiques per reduir les desigualtats i eradicar la pobresa; a fer efectius els drets fonamentals de les persones i a favor de l’equitat de gènere i de la sostenibilitat. Un Moviment que serveixi d’una vegada per totes per consolidar la unitat política i social a l’entorn de les estratègies necessàries per fer efectiva la República catalana independent.  

Ara per ara, la Crida és només una escletxa de llum enmig de la grisor o de la negror absoluta dels partidismes estèrils. Els partits polítics (i em refereixo a l’aparell, als que manen, no al militant de base), han estat sempre la baula feble del procés. Avui ens n’han donat una nova mostra amb la suspensió del ple del Parlament. És increïble que en els moments actuals continuem tenint aquests espectacles, tristos i decebedors, de picabaralles o baralles directament entre partits que, per si fos poc, constitueixen el Govern actual de la Generalitat.   

La Crida Nacional per la República, en paraules de Jordi Sánchez, “No és una crida per sumar partits polítics. És una crida a sumar homes i dones lliures que vulguin un país lliure.”

I jo afegeixo... Si fos una crida per sumar partits polítics estaria condemnada al fracàs.

El març de 2010 vaig començar a participar en el Moviment Independentista de Catalunya (MIC). El 12 d’abril de 2011, els dos-cents integrants del MIC vam fer pública la Crida a la Conferència Nacional per l'Estat Propi, que tindria lloc a finals del mes d’abril i que tenia per finalitat anar cap a la constitució d'un ampli moviment transversal i unitari, de base, que no seria cap organització constituïda ni esdevindria en cap cas una plataforma políticoelectoral. Un any després naixia oficialment l’Assemblea Nacional Catalana. 

El mateix dilluns em vaig adherir a la Crida Nacional per la República. Ho vaig fer amb el mateix esperit, amb la mateixa voluntat de servei i amb la mateixa il·lusió de fa vuit anys.

La Crida Nacional per la República serà el que vulguem nosaltres, “homes i dones lliures que volem un país lliure.”