M’uneix al professor Joan Solà
el gran amor per les llengües i, sobretot, per la nostra. També, i això sempre
m’ha fet una certa gràcia, la passió per una part de la gramàtica que, per a
molts resulta particularment complexa i enrevessada: els pronoms febles.
No he trobat una definició més
ajustada i més acurada per als pronoms febles que una que va escriure
l’enyorada Montserrat Roig en una dura crítica a Amadeu Fabregat, director fa ja
uns quants anys del Canal 9 valencià. Deia així:
Els
pronoms febles són la nineta dels nostres ulls. Tant que els estimem, els
pronoms febles. Si en desapareix un, ens toquen el voraviu. Durant segles, els
francesos, els italians i els catalans hem matisat fins a tornar-nos
primmirats gràcies al pronom feble. Hem estalviat la llargada de les paraules
per arrodonir-ho tot en un hi, un en. I ens enteníem. Un hi o un en posats a
temps era com afegir una goteta de mel al paladar.
El
pronom feble és el tou de la cama de la Ben Plantada; el voraviu de
Plaerdemavida; la barba de Pere Quart; Carles Riba passejant per Bierville; la
Rodoreda escanyant una flor de magnoli; la Víctor Català amb papada i fent de
senyoreta de casa bona; l’Ausiàs March perseguint un falcó.
El
pronom feble exterioritza, o representa, un munt de significats. Tot un
paisatge hi cap, dins d’un pronom feble.
Estimar els pronoms
febles. Estimar la llengua. Estimar el país.
Perquè, com afirmava el
professor Solà, s'estableix una relació directa entre llengua i país. Potser,
alguns “progressistes” adduiran que aquest és un argument més propi del
noucentisme i que ja som al segle XXI. Potser sí. Potser pensar que no hi ha
llengua sense país ni país sense llengua és un ideal que no lliga amb
determinades opcions polítiques. Potser sí, que a determinats valors com
l’esforç, el treball, la disciplina i la fe social i patriòtica els costa
trobar el seu lloc en aquesta Catalunya, en aquests Països Catalans que alguns
semblen entestats a fer desaparèixer definitivament del mapa de les nacions
d’Europa. Allà ells amb el seu pretès progressisme.
Permeteu-me, doncs, que em
quedi amb la frase que va pronunciar l’escriptor portuguès Fernando Pessoa: “La
meva pàtria és la meva llengua."
