El diari digital La Republica.cat disposa de la secció "La República que volem".Setmanalment, s'hi publica un article relacionat amb la Catalunya del futur.
Els autors dels articles són membres d'exigents.cat i també ponents i col·laboradors de les diverses àrees del Congrés Catalunya i Futur.
Aviat farà un any que el
projecte Life MEDACC (acrònim anglès de “Mediterranean Adaptation to Climate
Change”), cofinançat per la Comissió Europea, va finir després de cinc anys
d’intens treball (juny 2013-juny 2018). El projecte ha tingut com a objectiu el
desplegament d’accions que redueixin la vulnerabilitat dels sistemes
agroforestals i de gestió de l’aigua als impactes del canvi climàtic en les
conques de tres rius catalans: la Muga, el Segre i el Ter. En paral·lel, Life
MEDACC ha avaluat les condicions ambientals en les tres conques (l'evolució
climàtica, dels usos del sòl i dels recursos hídrics), ha construït escenaris
socioeconòmics específics, ha establert projeccions de recursos hídrics en un
escenari de canvi climàtic i canvi global en l’horitzó de l’any 2050, i ha
determinat un seguit d’indicadors per a mesurar l’eficàcia de les mesures de
disminució de la vulnerabilitat. Cal destacar la reducció de cabals circulants
a les tres conques en les últimes dècades (que oscil·la entre el 18 i el 48% en
les capçaleres per al període 1950-2013). Tots els resultats del projecte són
consultables aquí:
Uns resultats que constaten
un fet evident: el canvi climàtic és una realitat contrastada sense cap mena de
dubte, i no fa sinó incrementar encara més la pressió ja existent sobre els
territoris, els sistemes agroforestals i la gestió de l’aigua. Així, els
impactes del canvi climàtic a La Muga, al Segre i al Ter incrementen el nivell
de vulnerabilitat actual a totes tres conques. La reducció de cabals circulants
en el darrer sexenni i les projeccions dels escenaris futurs conclouen en una
evident reducció en la disponibilitat d’aigua per als ecosistemes i les
activitats humanes que en depenen. Davant aquesta evidència és necessari plantejar
un seguit de recomanacions per tal que la República Catalana esdevingui, en el
sentit més estricte possible, resilient als impactes del canvi climàtic; unes
recomanacions que haurien de provocar canvis significatius en el
desenvolupament i l’aplicació de determinades polítiques públiques.
i) És
imperatiu i necessari enfocar
l’adaptació als impactes del canvi climàtic en els sistemes agroforestals i
urbans com una oportunitat real per fer tot allò que sabem positivament que cal
fer però o bé no ho fem amb prou intensitat, o bé no hem començat a fer-ho
encara. Les oportunitats que ofereix el procés d’adaptació als impactes del
canvi climàtic i, per extensió, al canvi global, són oportunitats per als
sistemes (i el territori) i que cal implantar per a poder mantenir rendibles i viables
per al futur aquests sistemes (i el territori).
ii) L’abandonament
de l’activitat agroforestal, encetada a finals del període 1950-1960 com a
conseqüència de l’aposta pels combustibles fòssils, està tenint conseqüències sobre
l’ús del territori. Segons l’Atles de la Nova
Ruralitat (2008-2015) de les quasi 120.000 explotacions agràries existents
l’any 1989 s’ha passat a només 60.000 de l’any 2013; el 60% dels pobles més
petits de 1.000 habitants han
perdut població entre el 2008 i el 2015. Només un 25% dels diversos
instruments de gestió forestal són realment executats. No podem considerar la
hidrologia forestal independentment de la gestió dels usos del sòl: ambdós
aspectes estan tan íntimament lligats que la gestió dels usos del sòl cal
considerar-la des del vessant hidrològic, i a l’inrevés.
iii) Factors
de canvi global com la despoblació, l’abandonament de conreus, la pèrdua de la
ramaderia extensiva i la manca de gestió forestal no fan sinó incrementar la
nostra exposició i sensibilitat als impactes del canvi climàtic i, per tant, la
vulnerabilitat (increment del risc d’incendi, episodis de decaïment forestal, pèrdua
de recursos agroforestals -per exemple, les pastures-, disminució de la generació
d’escorrentiu, impactes més severs durant els períodes de sequera, increment de
les plagues, pèrdua de serveis ecosistèmics de regulació i provisió). La pitjor
mesura d’adaptació als impactes del canvi climàtic en relació a la
disponibilitat de recursos hídrics és la manca de gestió del territori;
incloure aquest fet en els instruments de la planificació territorial i
sectorial és cabdal.
iv) La
mecanització de l’agricultura ha anat acompanyada, d’un temps ençà, de la
globalització dels mercats i d’una forta baixada del treball que aporten els
membres familiars mentre, per contra, guanya pes el treball assalariat,
símptoma evident de l’engrandiment de les explotacions. La població activa
dedicada a l’agricultura suposa només l’1.7% de la població activa total a
Catalunya; una població activa que depèn de les indústries afins al sector, i
cada cop hi ha menys explotacions agràries familiars i més explotacions de
perfil empresari-industrial. L’accés a la terra és un coll d’ampolla. Per quin
model apostem? Un de cooperatiu en un territori viu gestionat amb estima o un
de piramidal, gestionat amb criteris macroeconòmics des dels mercats? Els dos
són possibles, però els resultats són oposats des del punt de vista de la
vulnerabilitat. En tot cas, hi ha d'haver un compromís on la sostenibilitat ambiental,
social i econòmica sigui un factor determinant de primer ordre; en cas contrari,
el sistema col·lapsarà a mig termini.
v) Més
del 85% de la població catalana viu a la línia costanera i, sovint, d’esquenes
a tot allò que no és urbà, fins al punt que la desconnexió entre una part
d’aquesta població i el territori físic que els acull és cada vegada més gran.
Per altra part, la superfície forestal i agrícola suposa més del 90% de la
superfície total de Catalunya. Els boscos, un dels proveïdors més rellevants de
serveis ecosistèmics gràcies a llur biodiversitat, regulen el clima, el cicle
hidrològic, l’erosió, actuen com a embornals de carboni, proveeixen menjar, fusta
i llenya, cultura i benestar, mentre que l’agricultura proveeix d’aliments, genera
també serveis com el control del foc, regula els fluxos d'aigua, nutrients i
contaminants propis i d'origen urbà, fixa carboni en un ordre de magnitud
similar a les pinedes i genera valor econòmic, fonamental per mantenir el
paisatge, la població i la cultura. Cal que els gestors, els agents socials i
territorials i la població en general de les ciutats costaneres prenguin
consciència que la provisió de serveis, cultura, benestar i aliments té un cost
i, per una qüestió de resiliència, el
món urbà ha de contribuir a la provisió d’aquests serveis i aliments. Qualsevol
agenda urbana sobre adaptació al canvi climàtic no serà completa si la planificació territorial i sectorial no contribueixen
a la resiliència del territori que li proporciona aigua, aliments i serveis.
vi) La
determinació dels impactes, dels riscos associats i de les vulnerabilitats (la
diagnosi climàtica) depèn del sistema/sector i de la dimensió física i
socioeconòmica del territori analitzat. El mateix passa amb la determinació de
les mesures i accions d’adaptació a emprendre; en conseqüència, tant
l'avaluació dels impactes del canvi climàtic com l’adaptació tenen un component
local/regional que les distingeix de la mitigació (reducció de gasos amb efecte
d’hivernacle). L’èxit en l’adaptació als impactes del canvi climàtic dependrà
de la bondat de la diagnosi climàtica però, sobretot, de la discussió de les
mesures i accions a emprendre amb els actors locals/regionals.
vii) És
del tot necessari la creació d’espais on estiguin representats els actors del
territori, les administracions i els centres de recerca/tecnològics amb
l’objectiu d’acordar les mesures d’adaptació que cal emprendre i gestionar els
possibles conflictes que apareguin. Aquests espais –comunitats d’usuaris de l’aigua,
meses de debat sectorials i/o territorials, laboratoris socials, comissions de
sostenibilitat, consells de conca, etc- han de basar-se en la multilateralitat
per dues raons: a) perquè la realitat és prou complexa i no admet
simplificacions; b) perquè la clàssica bilateralitat té com a resultat que
només s’executen les mesures en funció de la capacitat d’influència que un
determinat actor o entitat té sobre l’administració. Cal, doncs, una nova
governança per a executar polítiques d’adaptació actives i eficients. Aquesta
nova governança, a més, facilitaria el monitoratge i el seguiment de les
mesures d’adaptació.
viii)
Confiar en el fet que la tecnologia resoldrà la nostra vulnerabilitat és una
condició necessària però insuficient. Per això resulta necessari plantejar el
desenvolupament de solucions no només tecnològiques, sinó també ambientals i
socials i amb el suport polític necessari, que resultin sostenibles en el temps
i que permetin una major integració dels diversos sistemes (hidrologia, boscos,
biodiversitat, agricultura, ramaderia, etc.) amb les comunitats locals.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada