Calderón de la Barca o Calders de Barcelona? (DAVANTAL del programa 169 de LA CLAU de la nostra història)

LA CLAU de la nostra història també està "confinada". Tot i així, i si no hi ha cap problema de darrera hora, avui emetrem el capítol que ja teníem gravat: "Calderón de la Barca o Calders de Barcelona" 

Benvingudes i benvinguts a LA CLAU de la nostra història. Programa 169. 

Si us dic “La vida es sueño” o “El alcalde de Zalamea” segurament molts de vosaltres les identificareu com a obres de Calderón de la Barca. 

Qui va ser Calderón de la Barca? 

Nascut l’any 1600, va ser  un autor dramàtic de la literatura espanyola enquadrat dins l'anomenat Segle d'or espanyol, concretament al Barroc.  La primera etapa de la seva vida va coincidir amb la darrera part del regnat de Felip III. L’imparable ascens del literat es `produeix amb l’arribada al tron, el 1621. de Felip IV i l’ascens del Comte Duc d’Olivares. Precisament de la mà d’Olivares, Calderón entra a Palau per produir les seves primeres obres cortesanes i dirigir les representacions teatrals. Els serveis al Rei li són recompensats el 1636 quan rep de Felip IV l’hàbit de Caballero de la Orden de Santiago.

Va escriure una gran quantitat d’obres. Comèdies cortesanes, com “Amor, honor y poder”. Drames com “El sitio de Bredá”. En obres importants com “L’alcalde de Zalamea” refle teix el debat entre l’individu i el poder. La seva obra més important, “La vida es sueño” es un drama sobre la llibertat de l’home i els límits imposats per l’ètica social i la raó d’estat.

Calderón mor el 1681. És enterrat amb tots els honors i, d’acord amb el que va deixar escrit en el seu testament: “descubierto, por si mereciese satisfacer en parte las públicas vanidades de mi mal gastada vida.”

A LA CLAU de la nostra història d’avui parlarem de Pedro Calderón de la Barca i de Phelip Ramon CALDERS, membre del Braç Militar, insaculat l'any 1611 i triat Oïdor i Diputat militar per la Diputació del General i, Governador de Catalunya.

Dona i franquisme a través del No-Do.1943-1956 (DAVANTAL del programa 168 de LA CLAU de la nostra història)

Algú va dir que la dona ha hagut de trencar sostres de vidre i de ciment. La vaga feminista del 8-M ha tornat a denunciar, una vegada més l’existència, encara, de molts sostres, sobretot de vidre, que encara s’han de trencar.

La Guerra Civil i els 40 anys de dictadura franquista van fer que la majoria de les dones resultessin doblement perdedores. Els avenços que havien començat a obtenir-se durant els anys de la República es van esfondrà i la regressió social en tots els àmbits va afectar principalment la dona.

Per exemple... La llei de Contracte de Treball de 1944 prohibia que la dona treballés sense l’autorització del marit i fins la dècada dels seixanta no es permetia l’accés laboral de la dona a determinats llocs de l’administració, com podia ser la justícia.

El paper de la dona a la societat feixista que imaginava el dictador el constatem en aquestes paraules del  falangista Suárez Valdés el 1954, en una publicació del Movimiento Nacional titulada”La madre ideal” La mejor manera que tiene la mujer para servir a la pàtria: darle hijos i hacer de ellos héroes y patriotes dispuestos a dar la vida si es necesario. Esta es la gran misisón de la mujer espanyola, su gran Trabajo, su gran Servicio.

La repressió de la immediata postguerra també es va abatre amb molta duresa sovbre les dones. Milers de dones van patir la repressió franquista en presons d’arreu de Catalunya en condicions infames i rebent càstigs de tota mena. Moltes d’elles van ser afusellades.

Durant tota l’època franquista la dona va estar sota la submissió i la repressió. El feixisme, però, no va aconseguir els seus objectius i a mesura que transcorrien els anys, la dona prenia cada cop més consciència de la seva situació i estava disposada a lluitar pels seus drets i llibertats. 

Hem titulat el programa d’avui “La dona catalana i el franquisme. Una mirada a través del No-Do. Ens acompanya La professora Carme Gil.

Els orígens del Park Güell (DAVANTAL del programa 167 de LA CLAU de la nostra història)

Joan Roca, director del Museu d’Història de Catalunya, en el prefaci del llibre “El Park Güell i els seus orígens, 1894-1926” escriu: 

“Un dels llocs capaços d’interpel•lar la història de Barcelona al llarg del segle XX és, sens dubte, el Park Güell. I és també el lloc on Antoni Gaudí va expandir més el seu ventall d’ideació i realitzacions, afegint a les arts i al diàleg amb la natura l’imperatiu d’haver de fer d’urbanista. De fet, és la relació amb la ciutat el que ha marcat, des dels inicis i fins avui, la trajectòria del Park (amb k, d’acord amb la denominació dels recintes residencials de les elits angleses), finalment convertit en parc públic.”

El 26 d’abril de 1926, la premsa de l’època publicava una petita nota: “Dilluns quedarà obert i a disposició del públic el Parc Güell”.

El 1900, l’industrial i polític Eusebi Güell encarregava a l’arquitecte Antoni Gaudí de construir una urbanització per a famílies benestants en la gran finca que l’industrial havia adquirit a la zona coneguda popularment com la Muntanya Pelada. Güell volia recrear els parcs residencials britànics i a la urbanització s’hi preveien una 60 parcel·les, de les quals només eren edificable una sisena part.

El projecte, però, no va arrelar per diversos motius i el que havia de ser un recinte tancat d’ús exclusivament residencial per a cases envoltades amb jardí destinades a la burgesia, va acabar sent un parc públic. Una  de les obres més importants de Gaudí i un dels pocs treballs urbanístics que va realitzar i que se’l considera com l’obra d’art total de l’arquitecte català.

En LA CLAU de la nostra història d’avui coneixerem una mica millor els orígens del Park Güell de la mà de les autores d’aquest llibre: “El Park Güell i els seus orígens, 1894-1926” Mireia Freixa Serra, Mar Leniz Sánchez .

L'origen de la indústria de l'automòbil a Catalunya (DAVANTAL del programa 166 de LA CLAU de la nostra història)

El 1857, el Nuevo Vulcano, de la mà de l’enginyer Antoni Serrallarch,construir l’anomenat locomòbil, un vehicle accionat amb màquina de vapor. Ben aviat, però, el motor d’explosió desplaçaria el vapor en tots els camps.

L’any 1886, l’empresari alemany Karl Benz va obtenir una patent per a un vehicle amb motor de gas considerat el primer automòbil de la història. Els primers vehicles es van presentar a l’Exposició de París del 1889. Dos empresaris catalans, Francesc Bonet i Emilio de la Cuadra van quedar tan fascinats per l’invent que els va impulsar a fabricar els primers automòbils de Catalunya —i de l’Estat espanyol.

Bonet va construir i patentar, el 1890, el primer vehicle amb motor d’explosió català. El Tricicle Bonet va ser el primer automòbil que va circular a la Península.

De la Cuadra, militar i empresari valencià, va fundar, el 1898, la primera fàbrica d’automòbils de la península Ibèrica, situada a Barcelona. Com que Bonet tenia la patent i l’exclusiva del motor d’explosió, inicialment La Cuadra va optar per la fabricació de vehicles amb propulsió elèctrica, però els problemes amb les bateries eren insolubles. Més endavant es va centrar en la construcció d’automòbils amb motor d’explosió, amb la construcció de sis cotxes que van causar una gran sensació.

El 1904 neix la Hispano-Suiza Fábrica de Automóviles, empresa que és considerada la primera fàbrica automobilística d’Espanya i que aviat va assolir un gran prestigi internacional. Entre el 1914 i el 1951, va funcionar una altra empresa catalana d’automòbils destacada, Elizalde. La marca tenia la planta de producció al passeig de Sant Joan de Barcelona i, com la Hispano-Suiza, va destacar pels automòbils de luxe i esportius, fins que en esclatar la Primera Guerra Mundial es va especialitzar en els motors d’avions.

Fins aquí un breu resum dels inicis de l’automòbil a Catalunya. La història, però, és molt més densa i molt més llarga. En parlarem avui a LA CLAU de la nostra història amb el Sr. Oriol Casellas Domènech.

1640, La Guerra dels Segadors (DAVANTAL del programa 164 de LA CLAU de la nostra història)

La historiografia ens diu que els Estats monàrquics absolutistes i el règim senyorial sobre el qual es basaven van provocar un conjunt de revoltes pageses que tingueren lloc a Europa al segle XVII. A Catalunya, es va generar un profund malestar  amb la presència de tropes franceses durant les guerres entre França i Espanya emmarcades en la Guerra dels Trenta Anys (1618 - 1648). Les tropes castellanes i italianes que havien entrat a Catalunya per combatre amb els francesos al Rosselló van causar grans mals al camp rural, actuant en determinats moments com un exèrcit d'ocupació.

Un altre dels detonants va ser la crisi de relacions polítiques entre les institucions catalanes del Principat (Generalitat i Consell de Cent) i la monarquia hispànica, a causa fonamentalment de les seves pretensions fiscals per sufragar les guerres en què estava immersa.

El nostre convidat d’avui ha entrat a fons en tota la documentació institucional, memòries, diaris personals i correspondència que va circular entre Madrid, Barcelona i França. Assegura que “Tots els intents d’acord van fracassar”. La repressió, no el diàleg, va ser la resposta de Felip IV i Olivares a les queixes dels catalans.

La Guerra dels Segadors va ser una revolta social, una revolució política i l’inici d’una guerra de separació amb la monarquia espanyola. A partir del 10 de setembre del 1640, Catalunya va encunyar moneda pròpia, es van designar oficials per impartir justícia i administrar el territori, es va reclutar una milícia catalana i es van implantar i recaptar nous impostos.

El febrer del 1641 va morir enverinat Pau Claris, el president de la Generalitat durant la Guerra dels Segadors, que havia decidit aliar-se amb França per fer fora les tropes castellanes de Catalunya. Què va passar des del 10 de setembre de 1640? Com van ser les relacions i les pugnes entre Felip IV de Castella, el comte duc d’Olivares i les autoritats catalanes?

El tenor Francesc Viñas i el concurs internacional d'òpera, oratori i lied (DAVANTAL del programa 163 de LA CLAU de la nostra història)

El 1863 naixia a Moià el gran tenor català Francesc Viñas i Dordal. Se’l considera un tenor versàtil, tant des del punt de vista vocal con d’actor. Ha passat a la història com el tenor català wagnerià per excel·lència. Va ser una de les figures operístiques catalanes més internacionals gràcies a les seves interpretacions de Wagner, un repertori considerat especialment difícil i que va arribar a cantar en els millors teatres d’arreu del món. Tot i així, el seu repertori engloba gran varietat d’estils i estètiques musicals i va ser un excel·lent intèrpret de les òperes de Verdi, Bizet o Botio, entre altres.  Durant la seva carrera va interpretar fins a trenta-set òperes molt diverses.

El 1888 es presentà al Gran Teatre del Liceu amb el paper titular de Lohengrin, que al llarg de la seva carrera interpretà més de cent vegades. Va actuar  a l’Scala de Milà, al Covent Garden, al Metropolitan de Nova York i a les òperes de Boston, Filadèlfia, Sant Louis i Chicago. Entre el 1907 i el 1916 actuà en més de cent representacions al Liceu, activitat que compaginà amb reeixides actuacions a Lisboa, Madrid, Londres, Nàpols i Buenos Aires. El 1916 es va retirar de l’escena operística a Madrid.

L’any 1963, Jacint Vilardell va fundar, en memòria del tenor català,  el Concurs Tenor Viñas. Aquest concurs ha esdevingut una de les competicions més importants del món de l’òpera, l’oratori i el Lied, on cada any participen joves cantants d’arreu del món. 

Per facilitar la participació i acostar el concurs als cantants d’altres països, el Gran Teatre del Liceu té un acord amb els teatres d’òpera de Madrid, París, Londres, Berlín, Milà, Nova York, Los Angeles, San Francisco, Pequín i Moscou  per celebrar-hi proves preliminars.

La prova final se celebra cada mes de gener al Gran Teatre del Liceu, així com el Concert Final amb els premiats, acompanyats per l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Els premiats, a més d’obtenir els Premis Oficials, obtenen altres guardons com borses d’estudis i contractes per a actuacions a diferents teatres i festivals.

Els orígens de la nació catalana (2) Segles XII al XV (DAVANTAL del programa 162 de LA CLAU de la nostra història)

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 162.

Fa unes setmanes, en el programa 154 de LA CLAU vam començar a explicar els orígens de la nació catalana, principalment durant els segles IX a l’XI. Avui hi tornem per intentar abastar des del segle XII fins a l'inici del XV, final del casal reial de Barcelona.

En l’article “El naixement de la identitat catalana en l’Edat mitjana”, l’historiador Vicente Moreno escriu que l’Església va tenir un paper fonamental en la retenció i recreació de la memòria de Catalunya. Un paper jugat sempre des de l’activisme polític i que la gestió de la memòria històrica dels comtats per part de l’Església contribueix a consolidar les dinasties comtals.

Arribats als segles XII i XIII, el transmissor del missatge de la memòria històrica catalana no només és l’Església a través de les cròniques dels monestirs o la pròpia casa comtal mitjançant les compilacions de documentació, sinó que aquesta troba un aliat fonamental en la cançó de gesta que els joglars popularitzen a la cort i encara un quart element: la poesia trobadoresca.

A partir del segle XIII i al llarg del segle XIV apareixen les cròniques escrites en català, una nova historiografia hereva de la cançó de gesta i que es desenvolupa al servei de la monarquia i les seves gestes políticomilitars. Quatre grans cròniques marquen aquesta nova eina al servei de la memòria històrica: El llibre dels feits de Jaume I el Conqueridor (segle XIII); la Crònica de Bernat Desclot (1288); la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328); i la Crònica de Pere III el Cerimoniós (1382-1385).

Aquests textos comparteixen unes característiques comunes. D’una banda, les cròniques són escrites a instància de la monarquia i tenen un caràcter polític de propaganda i justificació de l’acció governamental dels monarques, figures centrals del relat. També tenen un caràcter didàctic perquè serveixen de model i d’exemple per als futurs reis i prínceps catalans.

Vicente Moreno afirma que l’aglutinador bàsic de la identitat dels catalans és la llengua. “El fet de compartir llengua comporta que es participi en una mateixa evolució social, donant pas a la recreació d’una identitat compartida per tots els estaments de la societat feudal. Igualment, el cristianisme comporta la creació d’una identitat conjunta superior, la qual permet establir les fronteres entre “ells” i “nosaltres”. I finalment, la identitat comunament compartida sota la fidelitat al monarca aporta la noció de pàtria.”

Eugeni Xammar, el periodista que ens va explicar el món (DAVANTAL del programa 160 de LA CLAU de la nostra història)

 Eugeni Xammar és fill del somni català. Un jove saltataulells de cabellera lleonina agafa l’ascensor social, nacional, i arriba a ser un “superperiodista” llegendari, mític, que vola amb una gavardina planetària. El noi alt, prim, pengim-penjam, afuat, que es fa a si mateix: a les biblioteques, les xarxes socials de la curiositat, les lectures robades a la son... Xammar és tradició i innovació: autogestió, autosuficiència, autodeterminació. Només ens tenim a nosaltres. I explica el saber fer català al món.

Aquestes paraules formen part d'un article que Francesc Canosa va escriure al diari ARA al maig de 2018.

Xammar va passar la major part de la seva vida fora de Catalunya exercint el periodisme per a diaris d’Europa i d’Amèrica. Va treballar  com a corresponsal a Buenos Aires, París, Madrid, Londres, Berlín, Washington DC o Ginebra i va viatjar a Itàlia, Rússia o Àustria entre molts altres. Com a corresponsal va col·laborar principalment amb mitjans catalans escrivint en català, com ara La Publicitat, La Veu de Catalunya o la revista Mirador.

Xammar va ser un testimoni excepcional perquè va viure sempre des de dins (o de molt a la vora) els conflictes més decisius de la convulsa vida política de la primera meitat del segle XX. Va ser testimoni dels esdeveniments que van conduir a la Setmana Tràgica i, a través de la seva producció periodística podem resseguir els fets que va viure de prop: de la Gran Guerra a l’exili republicà i la victòria franquista, passant per la consolidació de l’URSS, l’aparició dels nous estats europeus, la proclamació de la II República o l’ascens del nazisme i una entrevista amb Adolf Hitler.

Catalanista, defensor acèrrim de la llibertat de Catalunya, va mantenir contacte amb els exiliats durant la dictadura de Primo de Rivera, i amb la proclamació de la República Catalana es va posar al servei de Francesc Macià. Durant la Guerra Civil,  exerceix de secretari de l’Ambaixada republicana a París, i posteriorment en diferents capitals europees. Exiliat a França serà  testimoni de la II Guerra Mundial. A partir de 1945, va col·laborar amb els presidents Irla i Tarradellas, i escriu a diverses revistes de l’exili.

Segurament, el que millor sintetitza la vida i la feina d’Eugeni Xammar son dos títols. El primer el de l’exposició que va tenir lloc a finals de 2014 “Eugeni Xammar: el periodista que ens va explicar el món”. La segona, les seves memòries titulades “Seixanta anys d’anar pel món”.

L'Empordà, bressol del republicanisme català (DAVANTAL del programa 159 de LA CLAU de la nostra història)

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 159, primer programa de l'any 2020.

En els darrers anys s’ha tornat a parlar molt de República. Què significa, però, aquesta paraula? Els anomenats valors republicans van molt més enllà de tenir per cap d’Estat un Rei o un president elegit a les urnes. Una societat autènticament republicana és aquella on la responsabilitat no recau sols en els dirigents, recau en tot el poble.

Quan el republicanisme impregna la mentalitat de la ciutadania aquesta rebutja sempre l’existència de justícies d’excepció. Els ciutadans, pobres o rics, famosos o discrets, són lliures i iguals davant la llei. El republicanisme no coneix la paraula excepció. Defensar una República és defensar, sobretot, l’existència d’un gran nombre de deures que permeten l’existència dels drets. Com més gran és la responsabilitat que un servidor públic ha assumit, majors són els deures i riscos que ha d’assumir.

Al nostre país, la història de l'esquerra nacional republicana està farcida de noms que són autèntics estendards de la llibertat nacional i de la justícia social. Estendards dels valors del republicanisme.  Des de Valentí Almirall a Josep Pallach, passant per Francesc Macià, Pere Coromines, Francesc Layret, Antoni Rovira i Virgili, Lluís Companys, Manuel Serra i Moret... Tots ells continuadors del camí iniciat a mitjans del segle XIX per Abdó Terrades, una de les figures més rellevants de la Catalunya del segle XIX i de la seva generació.

Durant aquests 200 anys, hi ha hagut molts més noms que han reforçat el republicanisme i li han confegit estructura i consistència. Avui, a LA CLAU de la nostra història parlarem de republicanisme amb una especial atenció a les referències als republicans empordanesos, capdavanters del moviment a Catalunya i que, en períodes molt curts, alguns van arribar a ser ministres, durant la 1a República espanyola.

Vida i miracles de la plaça Reial (DAVANTAL del programa 157 de LA CLAU de la nostra història)

És al cor de la Rambla de Barcelona... Hi trobareu palmeres, terrasses, bars, vermuts, tapes, cerveses... També, i des del 1960, una cava de jazz, el Jamboree, un mot en zulú adoptat pel moviment escolta que significa “reunió de tribus. Des de fa més de 130 anys una popular fira de monedes i segells.... una cava de Jazz des del 1960 la fira de monedes i segells... Un autèntic maremàgnum de nacionalitats, cultures, llengües i edats.

La plaça Reial es va construir entre els anys 1848 i 1859 en honor al rei Ferran VII. Anteriorment, en aquest espai, hi havia el Convent Caputxí de la Matrona, que va ser cremat durant les revoltes anticlericals de 1835. El disseny va ser de l’arquitecte i urbanista Francesc Daniel Molina i Casamajó.

La inauguració del Gran Teatre del Liceu l’any 1847 va ser decisiva per a la creació d’aquesta plaça destinada, en el seu moment, a les famílies burgeses i benestants que vivien a la zona.

La plaça Reial és història viva. Quan es va inaugurar, al centre de la plaça hi havia una estàtua de Ferran El Catòlic que va ser destrossada a pedrades. Després de la I República, l’any 1876, s’hi va instal·lar la font que hi ha  actualment. La Font de les Tres Gràcies, d’Antoni Rovira i Trias, amb les figures de les deesses de l’encant, la creativitat i la fertilitat. Al costat de la font hi ha els dos fanals de sis braços que són una obra de joventut d’Antoni Gaudí.

En paraules del nostre convidat d’avui : 

“Dels veïns de sempre, només hi queden la Rosita, el Nazario i la Fernanda, que va ser l'última parella de l'artista Ocaña i viu al seu antic estudi. Rere les finestres hi ha oficines, pisos turístics i sobretot moltes pensions, que són un vestigi de la postguerra. S'hi allotjaven persones que fugien de la repressió franquista i era una plaça de solitaris. L'èxit immediat del bar Canàries és perquè hi feien vida tot d'homes sense família que dormien en habitacions d'un sol llit i lavabo al final del passadís. I que avui hi hagi tants pisos turístics és fruit de l'especulació dels 90: l'Ajuntament va dir que rehabilitaria la plaça per les Olimpíades i en realitat el que va passar és que els privats van fotre fora als antics veïns i es va vendre mitja plaça.”

Lluís Maria Xirinacs, el ciutadà, el religiós, el filòsof, l'activista,el polític, el rebel, el místic...(DAVANTAL programa 156 de LA CLAU de la nostra història)

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 156.

He viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta. Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers.”

Són algunes de les darreres paraules de Lluís Maria Xirinacs, sacerdot i polític, doctor en filosofia i pacifista. El seu compromís polític antifranquista el va portar a la presó el 1972 i també el 1974 i 1975. Va  dur a terme diverses accions pacífiques amb un gran ressò popular. Candidat al Premi Nobel de la Pau. Promotor de la Marxa per la Llibertat. Creador d’iniciatives intel•lectuals com Globàlium i la Fundació Randa.

Encara recordo l’any 1977 quan duia al meu cotxe un adhesiu amb el rostre del lluitador antifranquista. D’aquells temps, recordo la figura del llavors senador Xirinacs, dempeus, rígid, amb un posat digne, al bell mig d'un hemicle amb tota la resta de polítics asseguts. Com una mena de metàfora, ell continuava dempeus, continuava la lluita, mentre altres semblaven haver arribat al seu objectiu: escalfar cadires.

També recordo un Xirinacs ja més gran, ja més cansat, un Xirinacs ja malalt. De nou, però, dempeus, aquesta vegada plantat a la Plaça de Sant Jaume per tal que s’iniciés l’Assemblea dels Països Catalans i preparar, a llarg termini, la independència d’aquesta nació com a poble sobirà d’Europa, d’acord amb les declaracions dels Drets dels pobles de l’ONU.

Encara avui la veu d'en Lluís Maria Xirinachs ens recordarà una i altra vegada. "Que la força estigui en el poble. Quan s'apropi aquell dia en què l'Assemblea dels Països Catalans estigui a punt per exigir la independència, us asseguro que els polítics més febles s'afanyaran a corre-cuita a declarar la nostra independència des dels Parlaments per tal que no ho faci el poble.”

A LA CLAU de la nostra història d’avui recordarem la figura i la personalitat de Lluís Maria Xirinachs: ciutadà, religiós, filòsof, activista, polític, rebel, místic...

La Caixa de Pensions. 1936-1945. Una etapa convulsa. Una repressió implacable (DAVANTAL del programa 156 de LA CLAU de la nostra història)

Per problemes tècnics derivats de la gran pluja caiguda avui al Baix Llobregat no es pot emetre aquest capítol de LA CLAU de la nostra història. S'emetrà més endavant.

L’any 1844, amb el nom de Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, es va fundar la Caixa de Barcelona. Coneguda, també, amb el nom de la Caixa dels Marquesos a causa del gran nombre de nobles que hi havia al Consell.

El 1904, es fundava la Caixa de Pensions. A la segona dècada del segle XX va obrir sucursal a Mallorca i va inaugurar la seva primera seu social a Barcelona. Després de l'ocupació franquista l'entitat va respectar els dipòsits en pessetes republicanes, la qual cosa li va donar gran prestigi.

L’any 1990, la fusió entre  la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears i la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona va donar lloc a una nova entitat:  La Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona.  

El nostre convidat d’avui és l’autor del llibre “La Caixa de Pensions (1936-1945). La Caixa de Pensions i la Caixa de Barcelona durant la Guerra Civil ik la postguerra.” Un llibre esplèndidament documentat en els respectius arxius històrics de les dues Caixes, cosa que permet relatar el que va suposar per a les dues grans caixes d’estalvis catalanes i per als seus empleats i clients, el desori creat inicialment per la revolta social, i, posteriorment, la forta repressió derivada de l’ocupació de Catalunya per les forces franquistes.

El llibre està dividit en tres grans capítols. En el primer, “La Guerra Civil, 1936-1939”, es relaten els esdeveniments ocorreguts a partir de la revolta militar del 19 de juliol.  En el segon capítol, titulat “La postguerra, 1939-1940”, s’explica el procés d’incorporació de les diverses oficines a l’Espanya  franquista. En el darrer capítol, titulat “Els anys foscos, 1941-1945”, s’exposen els canvis soferts en els òrgans de govern de la Caixa de Pensions  i els canvis socials i culturals impregnats de feixisme i nacionalcatolicisme. D’altra banda, els arxius han mostrat bona part de la forta repressió, tant política com de persecució, de tot signe de catalanitat.

La guerra dels dos Peres. Pere el Cerimoniós-Pere el Cruel (DAVANTAL del programa 155 de LA CLAU de la nostra història)

Al segle XIV, durant els anys 1356 i 1369, es va desencadenar una guerra entre Pere el Cerimoniós de la corona de Catalunya i Aragó i Pere el Cruel de Castella. Una guerra que és coneguda com “La guerra dels dos Peres”  a la qual Pere el Cerimoniós va dedicar el sisè i darrer capítol de la seva Crònica.

Aquesta guerra tenia motius polítics -la lluita per l'hegemonia a la Península- i motius econòmics -la defensa del comerç a la Mediterrània, que havia donat lloc a la guerra de Pere el Cerimoniós contra Gènova, aliada de Castella.

Va ser una guerra de setges i treves efímeres i, també, d’intrigues i crims. Els exèrcits castellans van envair reiteradament València i Aragó, i l’esquadra castellana va arribar a atacar les ciutats de Barcelona i València.

La campanya definitiva contra Castella va comptar amb l'ajut de França i del Papa, que van enviar a Pere el Cerimoniós les Grans Companyies, tropes mercenàries que havien lluitat tant a favor de França com d'Anglaterra en la Guerra dels Cent Anys.

La mort de Pere el Cruel, a mans del seu germanastre, el 23 de març de 1369, va posar fi a la guerra.

El naixement de la nació catalana (DAVANTAL del programa 154 de LA CLAU de la nostra història)

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 154.

L’any 785, l’exèrcit de Carlemany, rei dels francs, conqueria la ciutat de Girona després de poc més de 70 anys de la invasió musulmana. Un episodi de la conquesta carolíngia del territori que amb el temps es convertiria en la Marca Hispànica. Carlemany va crear el comtat de Girona. L’historiador Ramon d'Abadal va veure la Conquesta de Girona com l'inici del procés que va conduir al naixement de la Catalunya nació.

En l’article “Cultura i identitat. Definició d’una nova realitat”, el nostre convidat d’avui escriu que “s’ha de deixar clar que, referint-se a aquesta època, no es pot parlar de fets culturals identitaris, o s’ha de fer de manera molt cauta i limitada. Seria un contrasentit parlar d’aquests fets culturals abans que existís cap identitat. El que es pot buscar són característiques de la cultura en sentit ampli, ja que de literatura, i original, n’hi ha ben poca. El que es feia era compondre elements rebuts de la tradició, o tradicions, amb elaboracions pròpies. Allò que va crear diferències en un primer moment, pel que fa a la Marca, no va ser tant el sentiment propi com el tractament que es va fer dels materials culturals, eventualment diferent del de les terres veïnes.”

En aquests primers segles, quan es parla de cultura a la Marca, s’ha de deixar de banda l’activitat creativa original. Gairebé no hi ha producció cultural, en sentit ampli, i encara menys literària. El que és més important, no són els factors diferencials propis, sinó els elements que van integrant de manera progressiva les terres de la Marca en l’espai polític i cultural carolingi. Aquests elements són els que diferencien aquestes terres de les altres de la península i que evidencien uns lligams més directes amb els corrents culturals europeus que encara avui es poden percebre.

Per parlar dels elements culturals i identitaris que conformen una nova realitat que, amb el temps, esdevindria la nació catalana, tenim amb nosaltres el filòleg i historiador de la literatura el Sr. Stefano M. Cingolani

El balneari de Cardó. El passat d'un somni (DAVANTAL del programa 153 de LA CLAU de la nostra història)

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 153.

¿Quina relació podríem trobar entre personatges històrics com el fundador del Partit Republicà Català i alcalde de Barcelona, Francesc Layret. La soprano que va estrenar El amor brujo de Manuel de Falla a Barcelona, Mercè Plantada. El meteoròleg, matemàtic i astrònom, director de l’observatori Fabra, Joaquim Febrer. El bohemi pintor i escriptor Santiago Rusiñol. El capità general de Barcelona, un dels artífexs de l’aixecament militar de 1936, José Solchaga?

Doncs, que tots van poder gaudir d’un dels balnearis més importants i cotitzats de l’època: el balneari de Cardó.

Abans de ser un balneari, Cardó va ser un centre religiós carmelità destinat al retir espiritual i la vida conventual. A partir de 1875 i fins al 1965 el balneari de Cardó va ser un indret molt important per les seves aigües medicinals i per les classes benestants que hi arribaven d’arreu. Durant la Guerra del 1936 al 1939 va esdevenir un indret de refugi.

Com recull el llibre ‘El Balneari de Cardó. El passat d’un somni’, “Cardó venia a ser una mena de porta estel·lar. Era el lloc d’encontre de la burgesia, de la gent benestant, no només de Barcelona, també d’arreu de l’estat espanyol i d’Europa. Això feia que la burgesia de la zona, bàsicament la tortosina, tingués la possibilitat de fer negocis i de tenir contactes amb la resta. Era la manera de tenir un vincle que difícilment haguessin aconseguit en aquella època i en aquell context.

Després de la intensitat política i social que hem viscut aquestes darreres setmanes, avui ens relaxarem una mica tot parlant del Balneari de Cardó.

1935. El judici al Govern de la Generalitat (DAVANTAL del programa 152 de LA CLAU de la nostra història)

Benvingudes i benvinguts al programa 152 de LA CLAU de la nostra història.

El 4 d’octubre de 1934 la CEDA de Gil Robles assumeix el govern de l’Estat sota la presidència de Lerroux. Per a l’esquerra, l’entrada de la CEDA al govern significava la fi de les transformacions socials iniciades per la República i una perillosa deriva del règim cap al feixisme.

L’endemà mateix, UGT i Aliança Obrera van declarar la vaga general per tal d’impedir la consolidació del govern de la CEDA. La vaga va prendre una significació especial a Astúries i va esdevenir un procés revolucionari per tal de prendre el poder polític.

A Catalunya, on ja es vivia un fort descontentament des del mes de maig pel rebuig del Tribnal de Garantias Constitucionales a la Llei de Contractes de Conreu, el 6 d’octubre i emmarcat en la vaga revolucionària, el president Lluís Companys va declarar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola.

A Astúries, la vaga general també anomenada “Revolta d’Astúries” va ser molt cruenta i es van produir centenars de morts a causa dels enfrontaments entre els obrers i la Guardia Civil i l’exèrcit.

Els fets del 6 d’octubre a Catalunya van comportar l’empresonament del Govern català, la suspensió de l’Estatut d’Autonomia i es va desencadenar una dura repressió. Els membres del Govern van ser empresonats en el vaixell-presó Uruguai.

El 7 de gener de 1935, els president Lluís Companys i els membres del Govern de la Generalitat van ser traslladats a la Prisión Celular de Madrid. El 27 de maig de 1935, un autocar transportava els presos polítics catalans des de la presó a la sala del Tribunal Suprem que estava blindat per efectius del Cos de Seguretat i Assalt i de la Guardia Civil . Se’ls va acusat d’un delicte de rebel·lió militar i se’ls va sentenciar a trenta anys de reclusió major.

A LA CLAU de la nostra història d’avui reviurem aquell judici polític a través dels mitjans de comunicació de l’època.

Desenterrar la memòria republicana del Valle de los Caídos (DAVANTAL del programa 151 de LA CLAU de la nostra història)

Benvingudes i benvinguts al programa 151 de LA CLAU de la nostra història.

La setmana passada, 44 anys després de la seva mort, es va fer realitat l’exhumació del Valle de los Caídos del dictador feixista Francisco Franco. L’acte va esdevenir esperpèntic i vergonyant amb la presència de la ministra de Justícia espanyola presidint la sortida del fèretre que convertia la cerimònia en un funeral d’estat. Els crits de Viva Franco i aparicions com la del colpista Antonio Tejero van convertir l’acte en una autèntica exaltació franquista.

El Valle de los Caídos es va començar a construir l’any 1940, No es va inaugurar fins al 9 d’abril de 1959. Un any abans, el 1958, va començar un moviment de terres que va abastar tot el territori espanyol per anar omplint d’antics “màrtirs” (civils represaliats a la reraguarda republicana) i “herois” (soldats de l’exèrcit rebel) a les cavitats construïdes expressament en els laterals de la basílica i l’altar major.

Al mausoleu franquista hi ha enterrats també soldats republicans. Als anys cinquanta, amb permís familiar o sense, es van traslladar les seves restes des de les fosses comunes on havien estat sepultats. Saber, però, quants catalans o republicans hi ha enterrats al Valle de los Caídos és gairebé impossible: Al Valle hi ha les restes d’un mínim de 33.847 persones]. No se sap, però, quants eren republicans o catalans.

Durant dècades, la família de Joan Colom havia anat a plorar el seu avi en una fossa comuna a Lleida. El 2008 van descobrir que els franquistes l'havien desenterrat per traslladar-lo al Valle de los Caídos. Aquest és l’origen del llibre “Avi, et trauré d’aquí.” El seu autor, Joan Pinyol, afirma: “Sé el lloc exacte on és el meu avi; només és qüestió de fer les anàlisis d’ADN i el podrien identificar avui mateix, però no hi ha voluntat política per treure’l del Valle de los Caídos”.

Avui parlarem de la lluita per desenterrar la memòria republicana del Valle de los Caídos amb Joan Pinyol.

La repressió franquista al barri del Raval (DAVANTAL del programa 150 de LA CLAU de la nostra història)

El 26 de gener de 1939 les tropes franquistes ocupaven la ciutat de Barcelona. Amb la fi de la guerra per als barcelonins no va arribar la pau a Barcelona, sinó que s’inicià una dura postguerra. La societat barcelonina quedà dividida entre vencedors i vençuts, i aquests darrers van patir una terrible repressió. Per a les noves autoritats feixistes, Barcelona simbolitzava la capital del front d’esquerres, del catalanisme i del republicanisme, tres punts pels quals les tropes rebels s’havien revoltat contra el poder legal republicà.

La dictadura franquista va posar en funcionament una xarxa repressiva repartida per tota la ciutat amb un sistema d’empresonament que es podia dividir en tres blocs: els camps de concentració, els batallons de treballs forçats i les presons. Els tres van estar en funcionament a la Barcelona de postguerra.

La repressió va anar des de perdre la feina per ser contraris al règim a ser empresonats i afusellats per defensar la legalitat republicana. Les persones que eren detingudes i acusades d’haver tingut càrrecs de responsabilitat política, sindical o militar durant la República, eren jutjades en judicis sumaríssims, sense cap mena de garantia jurídica, i condemnades a diverses penes de presó. En els pitjors dels casos eren sentenciades a mort i afusellades.

El 1941 es va crear la Brigada politicosocial. En els primers anys va estar molt centrada en la persecució dels nuclis de resistència estrictament política i de tots aquells que es considerava que havien tingut un paper destacat (militar o polític) durant la República i la guerra. Molt aviat, però, el seu cercle d’acció es va ampliar a tota mena d’àmbits, particularment l’activitat sindical clandestina, l’associacionisme i l’activisme cultural al marge de l’oficialitat, fins a tot allò que era considerat “antisocial”, com la prostitució o l’homosexualitat.

A LA CLAU de la nostra història d’avui ens endinsarem en el que va representar la repressió franquista a partir de l’any 1948, a través del llibre De la llarga nit a l'albada (1948-1971). Records d'un noi del Raval de Barcelona i amb el seu autor Josep Catà.

2005-2019: De la PDD a la sentència (DAVANTAL del programa 149 de LA CLAU de la nostra història)

Benvingudes i benvinguts al programa 149 de la CLAU de la nostra història.

El Tribunal Suprem ha fet pública la sentència del procés. Prop d’un total de cent anys de presó per als 12 independentistes encausats. Amb aquesta sentència es clou una primera i llarga etapa del procés cap a la independència. A partir d’ara, s’inicia una segona fase en què s’obre un nou horitzó en el qual caldrà aplicar noves eines i noves estratègies per continuar avançant cap a l’objectiu final.

Possiblement, cal situar l’inici de la primera fase del procés d’independència en el mes de desembre de 2005. Va ser en aquesta data que es va crear la PDD, la Plataforma pel Dret a Decidir, que va esdevenir una eina important del sobiranisme fins ben bé el  2009.

La segona etapa dins d’aquesta primera fase arrenca el 13 de setembre de 2009, amb el referèndum per la independència d’Arenys de Munt, que va venir precedit de la gran marxa dels “10.000 a Brussel·les”. Entre 2009 i 2011, 549 poblacions i 7 països de fora de l’Estat espanyol van convocar consultes sobre la creació d’un Estat independent català. La darrera consulta va tenir lloc a Barcelona el 10 d’abril de 2011. Van arribar a participar-hi un total de 881.564 i els vots afirmatius van ser 812.934.

El 30 d’abril de 2011,el Moviment Independentista format per dues-centes persones va convocar la Conferència Nacional per l’Estat Propi que va aprovar la Declaració Fundacional i el Full de Ruta cap a l’Assemblea Nacional Catalana, que celebraria la seva assemblea constituent el 10 de març de 2012 al Palau Sant Jordi de Barcelona. Inici de la segona etapa de la primera fase del procés.

Els diferents onzes de setembre, la consulta del 9-N, Junts pel Sí, les diferents eleccions, l’1 i el 3 d’octubre de 2017, la repressió, les detencions, els empresonaments, l’exili i, finalment la sentència i la tercera euroordre contra el president Puigdemont han format part d’aquesta primera fase del procés d’independència.

Avui, 16 d’octubre, quan tot just ens trobem en els primers dies d’aquesta segona fase del procés, a la CLAU de la nostra història volem repassar els fets que des del 2005 ens han portat on som ara.

Figueres, la Gernika catalana (DAVANTAL del programa 148 de LA CLAU de la nostra història)

Entre el 13 de febrer de 1937 i el 24 de gener de 1939, Catalunya va patir milers d’atacs de part de  l’aviació  italiana,  alemanya  i  franquista.  Més  de  140  poblacions  catalanes  foren  bombardejades al llarg de la Guerra Civil.

Per a la guerra aèria Franco va comptar amb l’Aviació Legionària Italiana i els 764 avions que durant tot el conflicte  li va enviar Mussolini. Va utilitzar també 277 avions alemanys amb capacitat de bombardeig, a més de la Legió Còndor, creada a principis de novembre de 1936.

L’Estat espanyol va esdevenir el camp de proves per aplicar les tàctiques bèl·liques que es generalitzarien durant la Segona Guerra Mundial. Una d’aquestes tàctiques va ser el bombardeig indiscriminat i sistemàtic sobre la població civil. La rereguarda desapareixia i esdevenia front de guerra, convertint, així, el conflicte en una guerra total. Catalunya va ser el territori més castigat pels atacs de l’aviació franquista, amb més de 5.500 persones mortes a causa dels bombardeigs feixistes, especialment italians. 

Figueres va ser la ciutat que, després de Barcelona, va patir és víctimes mortals (en xifres absolutes) durant els bombardejos de la Guerra Civil del 1936-39. La devastació patida s’explica pel fet d’haver estat la darrera capital republicana i perquè va acollir milers de persones durant la retirada.

Figueres va patir 17 bombardejos que van deixar una xifra total d'entre 284 i 291 morts identificats. Tot i això alguns historiadors indiquen que n'hi hauria pogut haver més de 400, fruit de l'afluència humana que va viure la ciutat i a jutjar pels 560 edificis enrunats, que suposaven gairebé una quarta part del nucli urbà. De les més de 140 poblacions catalanes bombardejades, Figueres va ser la segona amb més víctimes mortals, després de Barcelona, i la comarca de l'Empordà, amb 340 morts, també va seguir la del Barcelonès.

El nostre convidat d’avui ha publicat aquest llibre “Figueres, la Gernika catalana. Els bombardeigs de Figueres durant la Guerra Civil, 1938-1939”