Violet Shillito va ser
l’amiga de la infància (la va conèixer durant el seu internat a Fontainebleau)
de Renée Vivien en qui va desenvolupar una obsessió que li duraria tota la
vida. Va ser una relació platònica que mai no es va consumar i que Renée va abandonar
quan va conèixer Natalie Barney. Un any després, Violet moria a l’edat de 24 anys de febre tifoide. Va ser una tragèdia de la qual Vivien es va sentir
culpable i que mai va poder superar.
Violet va exercir una
extraordinària influència en Vivien que sempre va mostrar una gran predilecció
per les violetes. Se la va arribar a anomenar “La musa de les violetes”. Vestia
també habitualment d’aquest color i tot sembla indicar que darrera d’aquesta
tendència s’amagava el record i l’amor que la seva gran amiga Violet Shillito.
Lluïsa Julià hi veu una
similitud entre les figures de Shililito-Vivien i Beatriu-Dante. Per a ella “Violette
Shillito constitueix l’ideal imaginari de l’artista femení i això en grau
superlatiu; Violette encarna la suma de totes les belleses i qualitats tant
físiques com intel•lectuals; és la guia, la referència, la saviesa, que Marçal
–seguint Renée Vivien, també Anna Akhmàtova– vehicula a la figura de Beatriu i
al que representa per a Dante.”[ii]
Marçal va basar un dels seus
poemes en una composició de la seva admirada poeta russa Anna Akhmàtova.
Ambdues poetes prenen com a punt de partida un passatge bíblic: el de la dona
de Lot que es va convertir en estàtua de sal per mirar enrere.
El poema d’Akhmàtova,
traduït per Marçal, acabava amb aquests versos:
Qui
per aquesta dona aixecarà el plany?
És
res de massa fútil per fer-ne cabòria?
El
meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà
la
qui donà la vida només per un esguard.
Marçal recull el sentiment
de la poeta russa per una dona, i el recrea com a símbol del silenci i l’oblit
de la veu femenina al llarg de la història:
La
rígida camisa de força de la sal
bloqueja
la follia. La pantalla és en blanc.
A
l'alba reverbera la història sense història.
El
gest es perpetua
gegantí
i resplendent.
I en
la duresa mineral impresa
fulgura
la pregunta sense veu:
Quin
era el Nom de la dona de Lot,
la
qui donà la vida només per un esguard? [iii]
(Rc, 27-28)
Una dona de la qual ni se
sap el nom... Marçal va traduir, conjuntament amb Monika Zgustová un epigrama
d’Akhamàtova que expressava molt bé aquest tema de la veu de dona històricament
silenciada i, alhora, s’interrogava sobre la capacitat creativa de la dona:
Podria
Beatriu crear com Dante
o
cantar Laura la febre d’amor?
He
ensenyat a una dona a fer servir la veu.
I
ara, com puc fer-la callar?
Lluïsa Julià veu en aquest
poema una “interrogació sobre la capacitat creativa de la dona, referència a
una hipotètica simetria dona/home, conclusió esclatant del do atorgat, però
alhora expressió de temor d’algú que parla en primera persona i que per tant
mostra el poder exclusiu de la paraula que ha ostentat fins aquell moment, i
que només pot ser entès com un jo masculí, potser Déu mateix. I tot això és
explicat a través de la figura de Dante i del significat de l’estimada Beatriu,
central en la idea que tractem avui (l’ordre simbòlic femení), perquè aquesta
mateixa interrogació és a la base del discurs sobre la creativitat a La passió
segons Renée Vivien, feta des de la radicalitat excloent i superior que
representa la figura de Violette Shillito i, per tant, amb una resposta
d’asimetria positiva vers la dona artista.”[iv]
S’estableix, doncs, el simbolisme
de Beatriu com a ideal de Bellesa i de Saviesa. La superioritat de la dons
aosbre l’home queda palesa en aquesta frase, una mena de rèplica al poema d’Akhmàtova:
“¿Tu t’imagines una dona poeta inspirant-se en un home, com Dante en Beatriu?
Mai. Li fóra impossible trobar l’ideal de la Bellesa. [v]
Lluïsa Julià ha escrit:
Al
llarg de la novel•la, Marçal construeix un subjecte simbòlic femení potent que
pot ser una referència per a l’escriptora, per a la creadora, que és a la
vegada Dant i Beatriu, Laura i Petrarca, la musa i poeta, autora brillant i
alhora amant apassionada.
[i]
Renée Vivien. Poema complet a https://ja.cat/mxIps
[ii]
Cap a l’ordre simbòlic femení: La passió segons Renée Vivien. Lluïsa Julià
[iii]
Raó del cos, pàg. 27-28 Maria Mercè Marçal
[iv]
Cap a l’ordre simbòlic femení: La passió segons Renée Vivien. Lluïsa Julià
[v]
M. M. Marçal. La passió segons Renée Vivien. Pàg. 134
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada