Tota la informació i gairebé
tota l’opinió dels diferents mitjans de comunicació gira, com és natural, a
l’entorn de la pandèmia del Coronavirus 2019. La gravetat d’aquest virus, per
la seva ràpida propagació de contagi arreu del món, està provocant, més enllà
de la tragèdia que representen els malalts que el pateixen i de la pèrdua de vides humanes, un autèntic caos
en la vida normal de la societat globalitzada. La pesta del segle XXI fa
emergir les nostres pors de societat del primer món en què, una majoria, ens
crèiem que podríem viure sempre còmodes i protegits.
Malgrat que l’interès
general només viu per i per a la informació de l’evolució de la pandèmia,
aquest darrer cap de setmana hi ha hagut la VIII Assemblea General Ordinària
(AGO) de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC)
amb uns resultats finals de les diferents votacions en què no s’ha
produït cap sorpresa. Els diferents informes i les ponències presentades han
estat aprovades, en general, amb poca oposició. Les 2 esmenes a la totalitat
del Full de ruta no van prosperar. De les altres 117 esmenes presentades (62
als Estatuts i al Reglament de Règim Intern (RRI) i 55 al Full de ruta) només una va ser aprovada.
Els membres de l’ANC hem
rebut un correu amb un enllaç on podem veure els resultats finals. El primer
que vull valorar és el contingut d’aquesta carta, en la línia dels darrers
missatges del Secretariat Nacional, té un to triomfador i egocèntric, com també
el tenien la majoria de justificacions de la ponència per no admetre les
diferents esmenes. Un to indigne de l’Assemblea.
Hi
han participat més de sis mil cent membres de ple dret, una xifra que ha
superat amb escreix la de la darrera Assemblea General, celebrada el maig
passat a Tarragona, on la participació va ser de més de mil dues-centes
persones.
Comparar la participació
virtual amb la de la darrera AGO per tal d’atribuir-se un mèrit inexistent, és
barrejar pomes i taronges amb l’argument que tot és fruita.
Veiem la participació real en dos dels apartats
més importants en qualsevol AGO: les esmenes.
Als Estatuts i al RRI les
esmenes van ser votades per una franja de socis que oscil·la entre les 750 i 800 persones. Els resultats han
estat entre un 60% i un 90% en contra de les esmenes presentades.
Els membres de l’ANC que
podien votar eren 44.571. Les esmenes
han estat votades, doncs, per un 1,8% del socis amb dret a vot.
Anem al Full de ruta. Em
centraré amb les esmenes a les quals, particularment, vaig donar-hi suport i
que eren les 64, 66, 77, 93, 94, 100, 107, 109 i 112.
En aquestes esmenes en
concret, la franja de socis que han participat en la votació oscil·la entre els
1037 i 1322. Només una esmena ha estat aprovada, la 66 i per un escàs marge
(53% a 47%). Tota la resta han estat rebutjades. Els percentatges de vot han
oscil·lat entre 61% i el 76%.
El nombre de votants i els
percentatges de vot en les altres esmenes no varien gaire de les xifres
anteriors.
Les esmenes al Full de ruta,
doncs, han estat votades i refusades per un percentatge de vots d’entre el 2,3%
al 2,96% del total dels associats amb dret a vot.
Algunes
reflexions sobre el resultat final dels Estatuts i del RRI
En el darrer any es va crear
una comissió per tal de consensuar una modificació a la composició del
Secretariat Nacional de l’Assemblea. La comissió naixia amb l’esperit d’intentar
reduir el total de membres que componen actualment el SN (77). Des de fa anys,
una de les principals crítiques al SN és la seva burocratització i lentitud en
la presa de decisions. És molt complicat debatre qualsevol tema amb un SN tan
nombrós.
Amb tot el respecte als
companys i companyes que han treballat en aquesta comissió, crec que els
resultats finals (que ja formen part dels Estatuts i del RRI) no aconseguiran
solucionar (el temps ens ho dirà) els problemes existents. Cinquanta-set
secretaris continuen sent molts, sobretot tenint en compte el context
sociopolític actual en què, a curt i mitjà termini caldrà prendre decisions de
maner àgil i ràpida. El màxim que ha pogut aconseguir és una representació
territorial, potser, més proporcional, més compensada.
A més, s’ha establert un
altre problema, crec que greu i que des de sempree s’havia intentat evitar. L’ANC
va néixer amb un criteri molt clar de representació territorial, un membre, un
vot. Les sectorials i els joves tenien el seu paper, important, però no de
representació. Ja s’ha advertit, pel dret i pel revés, que l’entrada de
representants de sectorials i de joves al SN, més enllà de trencar de manera
absoluta el model de representació creat per l’ANC, podria, fins i tot, arribar
a comportar problemes legals, si qualsevol soci ho impugna. Per què? Doncs
perquè per escollir aquests representants de les sectorials i de joves es
confereix doble vot a tots aquells socis que els votin (representació sectorial
i territorial), i fins i to, triple vot si, a més, tenen una edat inferior a 35
anys (representació territorial, sectorial i de joves). Com deia la
justificació de l’esmena que proposava d’eliminar aquesta representació, alguns
grups de socis, a més de votar per escollir els seus representants
territorials, poden escollir uns altres representants (sectorials o joves) i
influir doblement (o triple) en la composició del Secretariat Nacional. En
canvi, alguns altres socis només ho podrien fer un cop.
Permeteu-me que expressi els
meus dubtes sobre la representativitat dels candidats sectorials i de joves; al
cap i a la fi, es presentaran individualment i seran votats per un nombre, en
alguns cas, relativament petit de votants. I tot això, en detriment sobretot
dels representants nacionals (se n’ha reduït el nombre), votats per tot el
territori.
Reflexions
a l’entorn del Full de ruta
S’ha rebutjat l’esmena que
proposava la constitució d’una Taula de partits i entitats i s’opta per una
“Taula social” amb unes justificacions més que pobres. Es diu que ja existeix
una Taula de partits (?) i que com que els partits tenen la seva pròpia
dinàmica cal deixar-los de banda i consensuar idees amb les entitats civils.
Cito textualment la idea que ja vaig defensar en un altre escrit: “Precisament perquè els partits VOLEN tenir
la seva pròpia dinàmica, és pel que cal influir-hi directament, per fer-los
canviar, modificar la seva manera d’actuar. Els partits, malgrat ser la baula
feble del procés, són una eina necessària,
també, per aconseguir fer efectiva la independència. Marcar el camí als partits
es fa asseient-los a tots en una mateixa taula. Així es va poder arribar al
9-N, en una Taula de partits i entitats que, també i malgrat mil i una
dificultats, va tenir el seu paper important en la formació de Junts pel Sí.
S’ha refusat que aquesta
Taula de partits i entitats existís amb un únic objectiu: el de consensuar una
estratègia comuna i pública per tal que les properes eleccions al Parlament de
Catalunya tinguin un caràcter inequívocament plebiscitari per implementar la
República. S’ha refusat el que, aparentment i segons les converses de carrer,
tothom demana... o no? La justificació també és de pena i acaba dient que el
cal és construir sinèrgies amb la societat civil, obviant una vegada més els
partits que “tenen la seva dinàmica”.
S’ha refusat també l’esmena
que deia: “Si no hi ha una estratègia consensuada i comuna abans de la
convocatòria de les eleccions, l’Assemblea impulsarà, des de la societat civil,
una candidatura oberta de país, que doni prioritat absoluta a la implementació
efectiva de la República.” Atenció a la justificació...”No podem posar terminis
d’aquest tipus. A més, cal recordar que en l’article 2.4 dels Estatuts posa ben
clarament “L’Assemblea Nacional Catalana es mantindrà totalment independent de
qualsevol partit polític, coalició electoral o grup d’electors i no es
presentarà a cap tipus d’eleccions.” On
diu que l’Assemblea es presentaria a eleccions? Donar suport a una candidatura
de país no seria el mateix que només donar suport a les candidatures que
defensin la unilateralitat? Per als més nous.... un redactat molt similar
figurava en el Full de ruta que es va aprovar el 2015 i que va ser decisiu per
acabar aconseguint el Junts pel Sí.
Finalment, s’han refusat totes
els esmenes que volien donar la importància que es mereix al Consell per la
República a l’exili i també als Consells Locals a l’interior. S’ha refusat,
fins i tot, fer una campanya perquè la gent es registri en el cens català, es
registri en el Consell per la República. Les justificacions a les diferents
esmenes no fan res més que reafirmar-me en la meva opinió que ni el Consell per
la República (malgrat que l’ANC hi participa) i encara menys els Consells
Locals formen part de cap de les prioritats de l’Assemblea. Són vistos com una
“competència”? Com un contrapoder?
Repeteixo, doncs, la meva
opinió ja escrita: “Els Consells Locals per la República (CL) són una eina
imprescindible per continuar avançant cap a la independència i la República
catalana. Els CL són el desplegament a l’interior del Consell per la República,
l’única institució republicana en què hi ha representats la majoria de partits
i de les organitzacions independentistes de la societat civil. Els CL no són
cap contrapoder, tampoc per a l’Assemblea, com algunes persones semblen
entendre, sinó que pretenen caminar al costat de les institucions autonòmiques
i locals i preparar la població per a la independència. Són elements bàsics
perquè el seu ens administratiu i jurídic està situat fora de l’Estat espanyol
i, entre molts altres aspectes, les nostres dades estan ben protegides perquè
estan custodiades fora del territori espanyol.”
Ni tan sols ha pogut
prosperar l’esmena que demanava ”que les persones que formen part del
Secretariat Nacional i prenen partit públicament i notòriament a favor d’un
partit polític amb opcions contràries als posicionaments de l’Assemblea, no
poden representar el principi fundacional de transversalitat de l’Assemblea i
no haurien de poder ser membres del Secretariat Nacional.” La justificació és que, entre altres coses,
podria “vulnerar la seva llibertat d’expressió.” A què juguem?
Per primera vegada en nou
anys he votat NO a la ponència de l’ANC. Formo part d’aquests escassos, minsos,
paupèrrims 182 socis, un 0,4% del total amb dret a vot. A favor, hi han votat
1.985 socis, un 4,45% del total amb dret
a vot. Res a dir, resultats legítims i vàlids. Però sobre els que, penso,
caldria reflexionar.
He votat NO a la ponència
per primera vegada en nou anys. Per tot el que abans he escrit. Perquè el Full
de ruta aprovat té moltes mancances, més pel que no diu que pel que diu. No és
un autèntic Full de ruta, no té una visió àmplia. Eludeix entrar en molts
terrenys (alguns dels que es proposaven en diferents esmenes rebutjades) i ho
fa per no entrar en confrontació amb els partits polítics.
Hi ha un arbre que no ens
deixa veure el bosc i és el que “L'ANC només donarà suport als partits que
apostin per la via unilateral” i que els mitjans ja s’han encarregat de
destacar àmpliament obviant tota la resta. Aquest arbre no ens deixa veure el
bosc que representa el Full de ruta en general, carregat de timideses i renúncies
amagades en un reguitzell de paraules i frases que, com en el llenguatge
polític, acaben no dient res.
Sincerament, penso que no
s’ha produït el canvi que necessitava imperiosament l’Assemblea. Desitjo i
espero que l’ANC pugui redreçar el camí i que no entri en un procés de
davallada. Que la força i influència que ha mantingut durant tants anys, i que
ha estat decisiva per avançar cap a la independència, no acabi veient-se reduïda
a un paper més secundari.
Serem molts els que treballarem per evitar-ho.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada