dimecres, 1 d’abril de 2020

"Lir entre carts ma voluntat se gira" (4 i final. Ausiàs March i Roís de Corella)


La literatura amatòria de l’escriptor valencià Joan Roís de Corella gira a l’entorn d’un tema recurrent: parlar de l’amor i parlar-ne com a sinònim de fracàs i desengany. El text que se’ns proposa de comentar pertany a la més coneguda de les obres de l’autor, La Tragèdia de Caldesa  que narra en primera persona el desemmascarament per part de l’autor de la traïció de la seva amant.

Roís de Corella presenta en el conjunt de la seva obra profana una, en paraules de Lola Badia, “filosofia del desengany amorós” que és aliena a qualsevol solució positiva, fins i tot matrimonial. Per a Roís, existeix una perillositat extrema en l’amor hereos i, davant de la “passió d’amor” no hi ha cap altra sortida que el desengany. Roís sembla seguir el mestratge de March que sap, malgrat vacil•lar en el desig que així fos, que la dama no pot ser honesta (amor pur) i deshonesta (amor carnal) alhora, i que no li queda altre remei que odiar allò que li és favorable i estimar allò que l’irrita:

                              Lir entre carts                   ma voluntat se gira
                              Tant que yo•us vull           honesta y deshonesta;
                              Lo sant hair,                     aquell del qual tinch festa,
                              E plau-me ço                    de què vinch tost en ira.

En una part de la literatura de Roís podem trobar indicis que semblen representar una resposta a les reflexions, als dubtes, a les incerteses, a les contradiccions i a les tribulacions d’Ausiàs March. Per a Roís, la dona idealitzable no pot tenir res a veure amb la “passió d’amor”. La satisfacció de l’impuls sexual és totalment incompatible amb l’honestedat de la dona; per tant, la dona com a ideal no pot tenir res a veure amb l’amor i, lògicament, per a l’amador només pot significar una experiència de fracàs i desengany.

La prosa en la literatura de Roís de Corella en general i de la Tragèdia de Caldesa en particular, presenta un estil força diferenciat de la sintaxi i el lèxic màrquià. Roís de Corella fa servir una prosa que es caracteritza per l’ús de construccions semblants a les llatines (participi de present) i per una abundància de perífrasis i de cultismes i llatinismes; el llenguatge retòric i ampul•lós i la preferència per l’hiperbàton i l’al•literació són unes altres de les característiques de la seva escriptura. És el que vingué en denominar-se valenciana prosa i que, tant Roís com altres escriptors coetanis, utilitzaven amb la clara intenció de dignificar el català, tot apropant-lo al llatí i, d’aquesta manera, produir una sensació de desviació de la llengua habitual d’ús quotidià.

Francisco Rico, en el seu pròleg a Tragèdia de Caldesa i altres obres, referint-se a la “valenciana prosa” remarca el següent: La base del llenguatge es troba, sense cap dubte, a la “valenciana prosa”, la tramoia cultista la qual concilia els ressons religiosos procedents de la Bíblia (“Anau, maleïts, al foc eternal !; “Lo món en nombre, pes e mesura regint”) o dels planys de la Verge (“...diga cascun si semblant dolor a la mia jamés ha sofert...”) i de les hipèrboles sagrades de l’eròtica medieval (“en açó passen los infernats...).

Segons Jordi Carbonell, Roís de Corella sembla utilitzar la seva obra profana com una “tècnica de terapèutica sentimental, com un mitjà per alleujar els seus propis sofriments amorosos.  Una obra que reuneix algunes similituds amb l’obra poètica d’Ausiàs March, ja que ell també és un escriptor que beu de les fonts clàssiques (Sèneca, Ovidi) i que barreja i contraposa el món clàssic i cristià. També l’acosta al poeta de Gandia una similitud en l’ús d’un determinat lèxic i temàtica (per exemple, la constant aparició, en un i altre escriptor,  del substantiu “dolor”).

Parafrasejant el títol de Lola Badia, "De Bernat Metge a Roís de Corella", sembla del tot evident que existeix un lligam intrínsec entre escriptors com Bernat Metge, Ausiàs March o Roís de Corella. Un lligam que cal relacionar amb els aires de la “nova cultura” humanística  que venia d’Itàlia. L’obra d’aquests escriptors, deixant de banda la seva grandiositat i qualitat literàries, i sobretot l’obra en prosa de Bernat Metge i Joan Roís de Corella, és segurament la més representativa del vessant classicista de les antigues lletres catalanes. 

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada