dissabte, 11 d’abril de 2020

Llegir i rellegir: "Les roques i el mar, el blau (2)

Ícar, fill de Dèdal

La relectura de "Les roques i el mar, el blau" ha estat interessant i profitosa. Per una banda, hem refrescat el poc que sé sobre la mitologia grega (i una mica de romana, també). De l'altra, m'he pogut fixar en alguns fragments que m'agradaria compartir amb vosaltres. 

Al principi del llibre, en el proemi d'Aristocles, aquest ens diu:

"No sé si algú m'escolta, però em manen de parlar. Qui m'ho ordena i em belluga alhora, com un titella (el tòpic del titellaire, alter ego d'Espriu), és un home també vell que fa cinquanta anys que aprèn a escriure en català, aquesta petita llengua inconeguda, que alguns designen baleàric i d'altres valencià..."

En el relat "Les sirenes":

"La maldat és de debò un dels misteris més foscos i tristos del nostre món de tenebror."

En "Ate", divinitat malèfica, filla de Zeus, personificació de la pèrdua de l'enteniment i de l'ofuscació de l'esperit:

"Tu, home, mesura de totes les coses, dedica't a la feina, menja i dorm el que estrictament et calgui i no negligeixis d'aturar-te a contemplar cada vespre el sol quan es pon dins les més tranquil·les aigües del mar, les més llunyanes que els teus ulls abastin."

En "Vulgars adoctrinaments d'Arístocles"

"No t'allunyis gaire d'Ítaca ni, sobretot, l'abandonis, no perquè sigui la terra més bona, sinó perquè és el teu únic veritable país. [...] I no oblidis que, tant si una modesta fortuna t'acompanya com si has de suportar contratemps i dolors, res no dura, tot s'esborra, els solcs dels rems de la barca s'esvaneixen de seguida en la calma de la fosca o enn la llum de l'aigua tranquil·la..."

En "Sísif" (Sísif va enganyar i desobeir els déus, Zeus el va condemnar a empènyer eternament fins al cim d'una muntanya una roca enorme que, un cop a dalt, torna a rodar sempre cap al fons.)

"Nosaltres, els homes, tampoc no ens desanimarem i ajudarem Sísif en la seva cruel lluita, en el seu esforç. A veure si entre tots arribarem, amb Sísif, a col·locar, a pesar de laperpètua amenaça de la segura fi, de la lúcida coneixença de la nostra radical extinció, la gran massa de pedra dura damunt el cim, amb una tal fermesa i un equilibri tan estable, que el roc ominós no pugui rodolar mai més rost avall."

En "Ícar":

"[...] però conquistar la llibertat comporta una pila de penes, esforços, fatigues i perills."


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada