dimecres, 22 d’abril de 2020

Anna Rosselló: Vençuda sí. Doblegada, mai.




Ahir va morir Anna Rosselló. La majoria d'independentistes recorden la seva imatge, tendra i alhora plena de coratge, de la iaia que en una cadira de rodes i acompanyada per la seva filla i el seu gendre era present, sempre que la salut li ho permetia, a totes les mobilitzacions independentistes d’aquests darrers anys.  Alguns potser només la veuran com una imatge pintoresca, una més d’aquelles imatges que ens acostumaven a oferir totes i cadascuna de les diferents manifestacions del procés independentista. El diari “El Mundo” finsi tot es va atrevir a ridiculitzar-la amb el nom de “la Matusalem indepe” i l’anomenava “la mascota” de la manifestació.

Qui era, qui va ser, però Anna Rosselló? Crec que la millor síntesi la trobem en el darrer llibre que va publicar (crec que el 2004) i que portava per títol “Anna Rosselló. Memòries d’una dona lluitadora. Vençuda, sí. Doblegada, mai”

Anna Rosselló va néixer a Flix, l’any 1923, enguany hauria complert 97 anys. Procedia d’una família carlina i va viure des de sempre en un entorn molt polititzat. Els seus dos germans van fer la guerra amb l’exèrcit republicà i tots dos van ser condemnats per consells de guerra franquistes. Un dels germans va complir set anys de presó i l’altre es va exiliar a la Catalunya Nord. Per fer-lo tornar, les autoritats feixistes van empresonar el pare que va morir a la presó. La causa de la mort: “Ha caigut per les escales”.

Va conèixer el que seria el seu marit durant els primers anys de la postguerra. Josep Travesset era natural de Balaguer. Va ser membre del Partit Nacionalista Català des del 1932 i, quan aquest es va dissoldre, l’any 1936, va començar a militar a Estat Català. Travesset va fer la guerra i va acabar al camp de concentració d’Argelers. Quan els nazis van ocupar França va ser força a treballar en una fàbrica alemanya.

L’any 1956, Anna Rosselló i el seu marit van  decidir anar-se’n a Amèrica. A Catalunya s’hi ofegaven. El seu primer destí va ser el Brasil on, durant quatre anys, es van dedicar a preparar el que seria la seva gran expedició. Van projectar amb tots els detalls el que van nomenar “el “cotxellar”, calculat per aprofitar l’espai amb total necessari però que fos de poc volum i lleuger. Van comprar una euga, “la Nineta”, van col·locar tres banderes al punt més alt del “cotxellar” (la catalana, la de l’estrella verda esperantista i la del país del qual partien, Brasil) i   10 d’agost de 1961, des de Sao Paulo, van iniciar (amb la seva filla, Carme) la llarga ruta que acabaria a la frontera de Mèxic. L’objectiu principal era el de conèixer les nacions ameríndies subjugades pel colonialisme espanyol. La família va recórrer més de 15.000 quilòmetres a cavall amb el seu “cotxellar”.

Tant en els primers quatre anys de preparació i durant tota l’expedició s’autofinançaven amb el que obtenien mitjançant la venda de quadres que pintaven, la publicació d’articles d’un o de l’altre i les conferències que feien entre els dos. Van esdevenir uns autèntics ambaixadors de Catalunya i es van dedicar a divulgar, també, el coneixement del nostre país i  cultura.

La seva producció literària és molta, supera la vintena de llibres, i en bona part gira a l’entorn de les seves experiències americanes.

“L’Amèrica marginada” (on tracten aspectes sociològics que són les deixalles del colonialisme. Un exemple de solidaritat internacionalista, relatada a quatre mans).

“Illapa de Huancané” (sobre un advocat aimara que defensa el seu poble).

“O Catalao” (el cas d’un català integrat a l’Amazònia).

“L’avi de les Illes Tule” (com un amerindi que s’ha doctorat a la Universitat de Panamà s’integra novament al seu poble).

“La força de la identitat” (un nen supervivent de la Guerra Civil, exiliat als Andes, manté fermament la seva identitat alhora que s’integra en la comunitat índia).

“Guatemala punt i retorn” (una narració sobre la cultura maia-quitxé).

“No són 300 milions” (un estudi sobre les ètnies sotmeses a l’idioma espanyol ique demostren la gran mentida dels “300 milions”).

“Quan l’Iratzú s’irrita” (narració sobre el seu periple a Costa Rica i de l’erupció del volcà Iratzú).

“Germanor entre colonitzats” (on el protagonista principal és Komer, un inka que van conèixer a Cuzco i que van retrobar a Barcelona al cap d’uns anys en el VII Congrés de les Llengües i Cultures Amenaçades).

“Els Andes entre el present i el passat” (on ens expliquen la llarga expedició que fan fer, a peu, pels Andes entre el 1961 i el 1962).

El matrimoni Rosselló-Travesset en va escriure també sobre les experiències de la postguerra, de la lluita per les llibertats.

“El més gran desert és una ciutat” (drama humà que sotmet una família catalana durant la postguerra). 

“Després de la bel•licosa nit. És millor morir rebels que viure esclaus” (el gran trauma que va representar el comportament dels aliats en acabar la Segona Guerra Mundial i que van permetre el feixisme continués instal•lat a Espanya).

“Quan el temps s’atura” (narració sobre la postguerra, escrita amb una barreja de tragèdia i ironia).

”Sabíeu que...” (una tria de textos històrics i periodístics –i poètics- que ajuden a descobrir el rerefons de la lluita llarga i difícil per mantenir la identitat catalana).

Dimarts, a Sant Pere de Riudebitlles, Anna Rosselló va emprendre un nou i darrer viatge. El seu pas per aquest món ha deixat una profunda petjada. Una història de lluita en defensa de les llibertats. Una persona per a qui la lluita internacionalista comença -i és inseparable- de la seva lluita per la llibertat dels Països Catalans, per la justícia social, per l'alliberament de la dona. 

Tota una lliçó per als “vells, els “joves” o els “nous” independentistes. Una història en què es perden batalles, sí, però on la lluita sempre continua.. Vençuda moltes vegades, sí, però mai doblegada.

En record i homenatge a l’Anna Rosselló, a qui vaig tenir l’honor de conèixer, un fragment (que he fet servir altres vegades, però que em sembla clau i indispensable) de la monòdia fina de “La passió segons Renée Vivien” una extraordinària simbiosi entre dues poetes, entre dues dones: M.Mercè Marçal i Renée Vivien.

Aquells que naixeran després de nosaltres, en aquest món on els cants no són sinó ranera, llançaran un sospir cap a mi, que estimava amb angoixa profunda, cap a tu, oh Desig meu. En el demà, que la sort fila i trena, els éssers futurs no ens oblidaran. Els dies onejants que la claror matisa, les nits de perfum eternitzaran els nostres estremiments, la nostra ardent més sofrença i el nostre bes.
Que el meu salut et segueixi més enllà del mar i dels crepuscles de porpra, oh dona que navegues cap a Mitilene, de murs vivents com una carn...
I em veureu caminar cap a l’atzur, asseure’m enmig dels déus, davant el festí d’estrelles.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada