L’editorial de Vicent Partal de dimarts passat la titulava “La taxa Junqueras” i es referia a les discrepàncies que tenia el director de Vilaweb amb en Junqueras en relació a un article de 2013 publicat a El Periòdico (“El castellà i la República Catalana“) en què anunciava: “El castellà també serà oficial a la República Catalana. Evidentment, per si algú en tenia cap dubte.” Més endavant, l’editorial també deia que el llavors president de la Generalitat Artur Mas estava d’acord amb aquestes manifestacions del líder d’ERC. Com faig sovint, vaig fer-ne un twit:
I aquí teniu la meva resposta i les piulades que l’han seguit:
No és que ho digui Junqueras, Mas o Puigdemont, és que ho diuen gairebé tots
els polítics amb representació parlamentària i els que no ho diuen acostumen a
callar o mirar cap a un altre costat.
No hi ha debat polític sobre la llengua. En una reunió d’independentistes
no poseu sobre la taula el tema de la llengua perquè és motiu de discussió
assegurada.
Les declaracions de Junqueras, de Mas o de Puigdemont emmascaren un
problema que ve de lluny i al qual, tard o d’hora, haurem d’enfrontar-nos-hi...
amb el cap ben clar, decisió i valentia.
El 2007, ERC va fer un anunci electoral en què apareixia un avi parlant en
castellà. No és això el que em va preocupar, ni molt menys, sinó els arguments
que des del partit es van fer servir per justificar l’anunci (que, sincerament,
crec que no necessitava cap mena de justificació, però potser no acabaven de
tenir la consciència tranquil·la del tot).
En aquells temps, deia Joan Ridao: “si fins ara el catalanisme o
l’independentisme s’expressaven per la defensa de la llengua i la cultura
catalanes, ara també és una manera de defensar el benestar”.
Els independentistes, almenys fins ara, sempre
hem defensat la llengua i la cultura catalanes, la de la nació completa. Ara
bé, també sempre hem defensat la llibertat, els drets humans i la
justícia social.
L’objectiu és arribar a la gent que parla tant en català com en
castellà...” L’argument de sempre. L’argument de la submissió, de la
covardia. Un argument que ha servit els partidaris del bilingüisme (és a dir,
aquells que mai parlen en català) per impedir el lliure ús de la llengua del
país. Un bilingüisme absurd innecessari, car i covard. Un argument amb què es
continua titllant els castellanoparlants de gent ignorant, incapaç d’entendre i
d’assumir un missatge en català.
“La inclusió del castellà revela la pluralitat i la diversitat d’aquest
país...” Catalunya, un país on es parlen prop de 500
llengües, revela el seu caràcter plurilingüe amb l’ús del castellà...(!)
D’aquesta manera tornem a insistir en la defensa del bilingüisme que, d’altra
banda, tots sabem que és unilateral. Som només els catalanoparlants els que
exercim de bilingües, perquè la immensa majoria de castellanoparlants continuen
amb el seu unilingüisme que tants bons resultats els dóna.
De la mateixa època, principis de 2007, (l’època del segon tripartit a la
Generalitat amb Montilla de president) uns anys en què va fer una certa fortuna
un nou concepte “patriotisme social” (Carod-Rovira dixit) són unes declaracions
del llavors president d’ERC, Carod-Rovira, sobre una proposta que va presentar
anomenada “Pacte nacional sobre la competència lingüística”. Era un document,
com ja indica el seu nom, sobre “competència lingüística”, una mena d’aiguabarreig
o el català quedava difós i diluït entremig de l’impuls que calia donar a l’aprenentatge
del francès, de l’anglès i, és clar, del castellà.
Entre altres aspectes, hi havia una “perla” dins del pacte. Transcric
literalment: “L’objectiu d’aquest acord és el foment de l’ús social del català
(fins aquí anem bé), el reconeixement
del castellà com a element estructural de la societat catalana i el
coneixement d’almenys dues llengües més per afrontar l’arribada de la
immigració i la relació amb un entorn globalitzat.”
El castellà, llengua imposada durant segles, passa per art i gràcia de la
nova dialèctica a esdevenir “un element
estructural de la societat catalana.” Això em fa recordar aquella famosa i
trista frase: “Jamás fue el castellano lengua de imposición…”.
Fa temps vaig escriure uns articles titulats "Si el castellà fos oficial..." que feien referència a un excel·lent i documentat treball de la professora de Dret Constitucional de la UB, Eva Pons, titulat "L’oficialitat lingüística. Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques". És un treball magnífic, però les seves 170 pàgines poden ser un petit obstacle a l’hora d’afrontar-ne la lectura.
Vaig fer-ne, doncs, una breu síntesi, centrada especialment en l’Annex
“Taula sobre les implicacions de l’oficialitat.”
En conclusió: Només hi ha una cosa que no podem permetre pel que fa a l’estatuts
de les llengües en un Estat independent: l’oficialitat o cooficialitat del
castellà. És l'únic que no podem acceptar de cap manera en una Catalunya
independent. I aquest fet no significa en cap cas ni la marginació ni la falta
de respecte a cap dels drets que tenen els parlants de la llengua castellana al
nostre país. A partir d’aquí, d'aquesta premissa, s’obre un ampli ventall de
possibilitats que permetrien garantir els drets lingüístics de tots els
ciutadans de Catalunya i, especialment, els de la llengua castellana.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada