Com hem
arribat fins aquí? El moviment independentista ha tocat fons?
Les opinions i
les anàlisis poden ser variades i diferents segons quin sigui el perfil de l’opinador.
Si és votant de Junts, d’ERC, de la CUP o de d’AC... Si és militant d’aquests partits...
Si és un militant d’ERC que ha votat que sí... Si és un militant que ha votat
que no... Si es va abstenir de manera crítica en les
darreres eleccions... Tants caps tants barrets...
No tot és tan
simple com pensar que la culpa de la situació actual és “només” el pacte d’ERC
amb el PSC o que un 53% dels militants la hagin confirmat amb el seu sí.
Per mi, tot va
començar fa gairebé 10 anys. Quan he començat a recordar i a reflexionar-hi m’ha
acabat sortint un text molt llarg. Per tots aquells que us espanten els textos
llargs, començo per fer-vos-en una síntesi el més curta possible. Si teniu
interès ja llegireu la part més llarga que ve a continuació.
Síntesi
L’independentisme
comença la seva davallada entre els mesos de novembre i desembre de 2014. La Declaració
d’Arenys de l’ANC força el president Mas a la conferència del 25 de
novembre de 2014 en què proposa una llista única i unitària per a les properes
eleccions que es considerarien com a plebiscitàries. Una setmana després,
Junqueras desmunta aquesta proposta en una altra conferència en què promou que cada
partit es presenti per separat.
Les eleccions
es retarden i s’obre un calvari de mesos per arribar a configurar el que seria
Junts pel Sí. L’ANC cedeix el comandament del procés als partits polítics. El
president Mas, pressionat per la CUP, fa un pas al costat per evitar noves
eleccions i un més que possible tripartit.
Arribem a l’1
d’octubre amb una aparent unitat que en realitat no existeix. El president de l’ANC,
Jordi Sánchez, fa declaracions en què s’intueix la seva desconfiança que el
referèndum s’acabi celebrant i acaba desactivant l’operació que tenia prevista
l’ANC des de feia molt de temps per defensar el resultat de les urnes.
La no
investidura del president Puigdemont després de les eleccions del 21 de
desembre de 2017. La no investidura (responsabilitat de la CUP) de Jordi
Turull, tot i sabent que l’endemà ingressaria a presóni la força simbòlica que
aquest fet hauria significat.
A partir d’aquí,
se sumen els errors dels diferents partits, però també de les entitats, ANC
inclosa. La repressió acaba de fer la resta,
En les
eleccions del 2021 apareix en escena un altre factor important i decisiu per
arribar a tocar fons: l’abstenció denominada “crítica” que vol castigar els
partits independentistes i que confia (per mi equivocadament) que perdre el
poder a la Generalitat serà un revulsiu.
El resultat de
tot plegat ha arribat ara: Illa president de la Generalitat i més que probable
empresonament del president Puigdemont.
Per acabar,
tres articles de lectura imprescindible per encarar la situació actual amb
mentalitat positiva:
El primer, de
Pere Pugès, publicat a El Punt Avui i titulat Acord PSC-ERC: i si no éstan fàcil?, que ens recorda que, com sempre, tot depèn de la societat
civil i quin ha estat, és i pot ser el paper dels partits polítics.
El segon,
també de Pere Pugés, aquest publicat a larepublica.cat amb el títol Al mal temps bona cara. Segons Pugés, la situació política actual és en molts
aspectes similar a la que teníem el 2011, quan la Conferència Nacional per l’Estat
Propi i que tot pot canviar si “tenim a punt un projecte ben estructurat, un
relat engrescador i una organització preparada per anar fent créixer la pressió
de forma esglaonada, amb la mobilització com a resultat de la feina i com a
eina.”
El tercer, l’editorial d’avui (4 d’agost) de Vicent Partal amb el títol Amb la investidura de Salvador Illa per part d’ERC s’acaba el procés d’independència? Em quedo amb el paràgraf final: “Fa riure, per això,
que algú pense realment que res s’ha acabat ara, per més dolorosa i amarga que
siga la decisió d’ERC i les conseqüències nefastes que tindrà. No, el procés
d’independència no s’ha acabat. De cap manera.”
Enfoquem,
dons, la situació actual amb el màxim possible de mentalitat positiva: “Això
acabarà bé, i si no, és que encara no s’ha acabat.”
El text llarg... per als més agosarats i pacients
Per trobar el que
per mi va ser l’origen del que ha acabat sent la gran davallada de l’independentisme
es comença a gestar entre el 25 de novembre i el 2 de desembre de 2014.
El 13 de
setembre de 2014, l’Assemblea va celebrar el seu plenari a Arenys de Munt i va
aprovar la Declaració d’Arenys. La part més important i destacada era
que calia convocar eleccions immediatament i “Preparar una candidatura
d’ampli consens polític i social que concorri a aquestes eleccions amb un punt
programàtic únic: la declaració d’independència i l’inici del procés
constituent.”
Va costar molt convèncer el president Artur Mas que
aquesta era l’única via perquè en unes properes eleccions el resultat fos
inqüestionable. Finalment, el president va recollir una gran part de la
proposta de l’ANC i va convocar la conferència “Després del 9N: temps de decidir,
temps de sumar”, que va tenir lloc el 25 de novembre de 2014.
Recordem algun fragment d’aquella conferència:
Proposo una fórmula que té el doble objectiu de
superar la dinàmica partidista i alhora de protegir el futur dels partits
catalans, que seguiran essent necessaris en la nova etapa que s’obri en el
nostre país. La fórmula que proposo amb aquest doble objectiu és la següent:
Primer, es configura una llista que compti amb el
suport dels partits polítics que s’hi vulguin sentir representats.
Segon, la llista la configuren persones
representatives de la societat civil, professionals i especialistes en
les matèries clau per a la construcció de l’Estat a Catalunya, i persones
proposades pels partits polítics implicats. Una llista mixta o combinada
(partits polítics-societat civil) professionals experts reconeguts.
Tercer, totes les persones provinents de la
societat civil i la majoria –potser no totes- de les proposades pels
partits polítics acceptarien no repetir en les eleccions següents.
Per tant, es presentarien per un sol cop, com un acte de servei al país.
Quart, el mandat parlamentari seria curt, màxim un any
i mig des de la constitució del nou Parlament i l’elecció del President de la
Generalitat.
El 2 de desembre de
2014, Oriol Junqueras feia la seva conferència en què desmuntava tots els
arguments del president Mas i impedia tota possibilitat de construir una llista
única de l’independentisme. A partir d’aquí, va ser tot un calvari arribar al
mal menor que va ser Junts pel Sí (bàsicament una coalició entre Convergència i
ERC amb l’afegitó d’algun partit petit i d’unes quantes persones de la societat
civil -en Llach en deia “floreros”).
A partir de 2015 l’Assemblea
comet un error important i és deixar el comandament del procés a mans de la seva
baula més feble: els partits polítics. Després de les eleccions del 2015, el
pas al costat del president Mas davant la imminència de noves eleccions i
l'amenaça latent d'un nou tripartit.
Què va passar
després de l’1 i el 3 d’octubre de 2017? Engany, traïció...? Fos el que fos, aquella
rendició institucional pren unes dimensions considerables perquè no només
afecta els polítics, sinó al propi “Estat Major” que incloïa l’Assemblea i
Òmnium. Com és possible que el president de l’ANC no confiés que el referèndum
s’acabaria fent? Com és possible que, en paraules seves del 30 de setembre,
deia que “obtenir un milió de vots ja seria un èxit desbordant"? Per què
es va desactivar l’operació que l’Assemblea tenia preparada des de feia molt de
temps per defensar el resultat de les urnes?
Després del 2017 la
davallada s’accentua i les culpes estan molt repartides: els partits, els
polítics, però també les principals entitats de la societat civil i,
evidentment, la repressió espanyola, calculada, dura i efectiva.
El gener de 2018,
Roger Torrent, president del Parlament per ERC, suspèn la sessió en què s’havia
d’investir (a distància) al president Puigdemont, Després, arribaran els
diversos intents d’investir un president de la Generalitat. El cas més flagrant
el de Jordi Turull, que no surt investit president de la Generalitat perquè la
CUP hi vota en contra amb el “fabulós” argument de considerar-ho “una submissió
total a la legalitat espanyola.” L’endemà,
Turull ingressaria a presó i es perdia la gran oportunitat, simbòlica, si
voleu, que l’Estat espanyol empresonés un president de la Generalitat.
Gairebé toquem
fons... L’estocada prèvia al “descabello” final (paraula taurina espanyola que
no té traducció al català) arriba amb les eleccions del 2021 on comença a
actuar l’abstencionisme i l’independentisme per, en relació al 2017, 700.000
vots. L’abstenció es reforça en les darreres eleccions i l’independentisme parlamentari
perd la majoria que tenia des de feia 9 anys. L’abstenció d’aquells en què va
poder més el desencís i la irritació contra els polítics que la importància de
continuar mantenint una Generalitat (autonòmica) i la legitimitat dels vots per
la independència va conduir a una important derrota a les urnes dels partits
independentistes.
ERC ha perdut des
del 2017 prop de 500.000 vots. Junts prop de 250.000. La CUP prop de 80.000.
Més de 800.000 vots perduts des del 2017.
El passat, passat
està i no en podem canviar res. Només ens serveix per aprendre’n i remuntar.
Arribats aquí, us recomano dos articles d’en Pere Pugés que signo en la seva totalitat. Us en reprodueixo uns fragments i us aconsello que els llegiu íntegrament. El primer a El Punt Avui, titulat Acord PSC-ERC: i si no éstan fàcil?,
No ens enganyem
més, els partits fan el que saben i poden fer dins la més estricta legalitat
constitucional, tensant la corda però sense trencar-la. És una lliçó apresa a
partir de l’octubre de 2017. Uns ens agradaran més que els altres, però són
estratègies semblants i complementàries. No ens porten directament a la
independència, però tensen extraordinàriament les costures del règim del 78. No
n’esperem més i posem-nos –la gent, la societat civil organitzada– a bastir una
nova estratègia independentista que utilitzi la feina dels partits i els situï
en el lloc que poden ocupar a partir d’ara
El segon a larepublica.cat amb el títol Al mal temps bona cara.
La primera part del
procés d’independència va tenir la virtut d’agafar el “sistema” amb el peu
canviat. I ara ja sabem que els partits -també els nostres- formen part
d’aquest sistema i que, com a màxim, poden ajudar a dinamitar-lo des de dins
(en el sentit figurat, sisplau). Els errors propis (encara hem de passar
comptes, no ho oblidem) van deixar temps perquè el sistema reaccionés i encara
n’estem patint les conseqüències.
I que els partits
estiguin en una situació d’extrema debilitat no és dolent pel moviment
independentista, sempre i quan aquest moviment recuperi la iniciativa i tingui
molt clares les seves prioritats. Només es tracta de repassar la seva pròpia
història i saber que per aprofitar les ocasions (la suma dels 4 punts
anteriors), cal tenir a punt un projecte ben
estructurat, un relat engrescador i una organització preparada per anar fent
créixer la pressió de forma esglaonada, amb la mobilització com a resultat de
la feina i com a eina. Una pressió adreçada a l’adversari però també als
grans actors del propi moviment, que han d’anar alineats i treballar de forma
complementària.
El tercer, l’editorial d’avui (4 d’agost) de Vicent
Partal amb el títol Amb la investidura de Salvador Illa per part d’ERC s’acaba el procés d’independència? Un
fragment:
De manera semblant, si algú es pensa avui que s’ha
acabat el procés d’independència i que s’ha acabat l’independentisme, un
pensament tan absurd només es pot explicar –a banda de pel voluntarisme
nacionalista espanyol– per una concepció de què ha passat en aquest país entre
el 2009 i el 2024 deslligada voluntàriament i del tot de la història
col·lectiva dels catalans. Falsa, per tant.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada