Quan el hijab pot ser més que un mocador. L'Islam de Taoufik Cheddadi el Harrak

El debat sobre l'islam a Europa fa dècades que es mou entre dos errors simètrics. El primer consisteix a identificar qualsevol musulmà amb l'islamisme radical i convertir una religió professada per prop de dos mil milions de persones en una sospita permanent. El segon, cada vegada més present en alguns sectors polítics i acadèmics, consisteix a evitar qualsevol crítica a determinades interpretacions de l'islam per por d'alimentar discursos xenòfobs. Entre aquests dos extrems, les dones que denuncien el patriarcat en nom de la seva pròpia experiència sovint queden silenciades.

Catalunya no és aliena a aquesta tensió. La societat catalana s'ha transformat profundament en les darreres dècades i avui conviuen sensibilitats molt diverses. Aquesta pluralitat obliga a trobar un equilibri delicat: combatre sense concessions el racisme i la islamofòbia, però també defensar sense excepcions els principis que defineixen una democràcia liberal: la igualtat entre homes i dones, la llibertat de consciència i la separació entre religió i institucions públiques. Renunciar a qualsevol d'aquests dos objectius significa empobrir el debat.

En aquest context s'emmarca la polèmica pel curs que la Generalitat ha ofert al professorat sobre L'islam i el món àrab, impartit per l'eximam Taoufik Cheddadi el Harrak. La qüestió no és si cal escoltar-lo. Sens dubte que sí. La qüestió és si escoltar-lo implica acceptar sense esperit crític la interpretació de l'islam que proposa.

Escoltar Taoufik Cheddadi és útil perquè permet valorar les seves idees sense intermediaris. Condemna de manera clara el terrorisme jihadista i denuncia pràctiques masclistes presents en moltes comunitats musulmanes. Fins aquí, res a objectar. Però quan baixa al terreny concret apareixen matisos que fan difícil assumir sense més la seva definició d'un "islam feminista".

Preguntat sobre si una dona musulmana pot tallar-se els cabells, respon que no hi ha cap inconvenient, però hi introdueix dues condicions: si és casada, ha de comptar amb el permís o el consentiment del marit, i el pentinat no ha de servir per assemblar-se als homes. És una resposta que reflecteix una determinada concepció de les relacions familiars. Més enllà de la bona voluntat amb què s'expressi, costa conciliar aquesta idea amb el principi d'autonomia personal que inspira les democràcies liberals. Si una decisió tan íntima com l'aspecte físic depèn de l'autorització del marit, és legítim preguntar-se fins a quin punt podem parlar d'igualtat efectiva entre homes i dones.

Una reflexió semblant susciten les seves explicacions sobre el hijab. Cheddadi afirma compartir la interpretació majoritària dels juristes musulmans segons la qual la dona ha de cobrir tot el cos, deixant visibles només la cara i les mans. Però afegeix que el vel és molt més que una peça de roba: és una actitud, una conducta i un compromís espiritual amb Déu. Per això anima les dones que decideixen portar-lo a mantenir-se fermes davant les dificultats, a entendre les crítiques com una prova de la seva fe i a convertir-se en exemple perquè altres dones segueixin aquest mateix camí.

Podríem acceptar que qualsevol dona adulta ha de ser lliure de portar vel o de no portar-ne perquè aquesta llibertat forma part dels drets fonamentals. Però una cosa és protegir la llibertat religiosa i una altra és presentar com una simple opció personal allò que, en el mateix discurs, es descriu com un deure moral, una manifestació de fidelitat religiosa i un model que convé transmetre a altres dones. Quan una pràctica adquireix aquesta dimensió normativa, la frontera entre la lliure elecció i la pressió comunitària deixa de ser tan clara.

És aquí on la veu de Najat El Hachmi esdevé especialment valuosa. No parla des del prejudici ni des de la por, sinó des de l'experiència. Coneix l'islam des de dins, ha denunciat el control patriarcal exercit sobre moltes dones i, al mateix temps, ha estat una veu contundent contra el racisme i la discriminació. Precisament per això incomoda tant.

Quan afirma que «no vull que els drets de les dones vinguin donats per la vida de Mahoma», no està atacant els musulmans; està defensant que els drets humans no poden dependre de la interpretació d'un text religiós del segle VII. I quan qüestiona el concepte de "feminisme islàmic", ho fa amb una pregunta difícil d'eludir: si cal afirmar que l'islam és essencialment igualitari i que totes les interpretacions patriarcals són errors, això significaria acceptar que durant catorze segles milions de musulmans han interpretat malament la seva pròpia religió.

El Hachmi també alerta que el debat públic corre el risc de normalitzar símbols sense preguntar-se què representen en determinats contextos. Per això defensa que a l'escola primària no hi hauria d'haver cap nena amb mocador, perquè considera que la protecció de la llibertat de les menors ha de prevaldre davant qualsevol pressió religiosa o comunitària.

Tornem a l’inici...Cal escoltar Taoufik Cheddadi? Sens dubte. Però escoltar no és combregar. Escoltar significa analitzar els seus arguments, contrastar-los amb els fets, amb la història i amb altres interpretacions igualment autoritzades. Significa donar veu també a dones musulmanes, a exmusulmans, a intel·lectuals crítics i a estudiosos de la religió que ofereixen lectures diferents.

La democràcia no necessita ni demonitzar ni idealitzar cap religió. El que necessita és una exigència compartida: que totes les creences, també les religioses, acceptin sense excepcions els principis que sustenten la nostra convivència. La igualtat entre homes i dones, la llibertat de consciència, el dret a canviar o abandonar una religió, la crítica de les idees i la separació entre les conviccions religioses i les institucions públiques no són valors exclusivament occidentals; són drets humans.

El debat sobre l'islam no es resoldrà a cop d'eslògan ni de prejudici. Només avançarem si substituïm les consignes pel coneixement i la por per l'esperit crític. Escoltar és imprescindible. Però escoltar mai no hauria de significar renunciar a pensar.