Convidats
Damià Bardera doctor en filosofia, escriptor i professor. Autor d'Incompetències bàsiques, Crònica d'un desgavell educatiu
Mercè López, vicepresidenta de la CAL
Teresa Masot, SN de la CAL
Davantal
La compareixença del president de la Generalitat, Carlos Mazón, va resultar, tal com s’esperava, decebedora i fins i tot insultant. “A vostè, no li han escrit el discurs els seus assessor, li han escrit els seus advocats”, li va dir Joan Balldoví de Compromís. Un discurs farcit d’excuses, inexactitud i mentides. Un discurs que buscava, sense èxit, tapar els errors i les negligències d’aquell 29 d’octubre. Va intentar culpabilitzar la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i l’AEME) i va arribar a dir "se extendió esa sensación...sensación... de que la ayuda no llegaba". Una punyalada al cor dels afectats.
La nefasta gestió del PP
valencià ens porta a recordar altres drames humans que pesen com una llosa
damunt del partit de la dreta extrema espanyola.
L’11 de març de 2004, van
explotar deu bombes en quatre trens de Rodalies de Madrid. Com es va demostrar
més tard, l’atemptat va ser comès per una cèl·lula yihadista i es va convertir
en el més gran i més tràgic de la història de l’Estat espanyol. Van ser
assassinades 193 persones i unes dues mil van resultar ferides.
Tres dies després, el 14 de
març, estaven previstes les eleccions espanyoles. Això va fer que s’intentés
escampar la gran mentida que l’atac havia estat obra d’ETA. Tot va començar amb
les declaracions de José Maria Aznar que va mentir descaradament a tots els
ciutadans. A partir de les paraules del llavors president del Govern espanyol,
es va desencadenar la teoria de la conspiració que va ser fabricada pels
polítics i els sectors mediàtics de la dreta i l’extrema dreta espanyola.
La infàmia i la mentida ha
cuallat tant que el cate3dràtic de Comunicació Política en el seu llibre 'Voces
del 11M. Víctimas de la mentira' escriu: “es sobrecogedor constatar que la
inmensa falacia que se montó el Partido Popular y algunos de sus secuaces en
los medios, caló y permanece de alguna manera veinte años después [...] Uno de
cada tres españoles mayores de 18 años suscriben que ETA tuvo algo que ver en
los atentados del 11M”.
El 3 de juliol de 2006, un
comboi de la línia 1 de Metro Valencia va descarrilar. Hi van morir 43 persones
i 47 van resultar ferides. De nou, les mentides, els encobriments i la
inexistència de responsabilitats es van abatre sobre l’accident. Es va intentar
presentar com a únic responsable el conductor. Els treballadors que donaven la
raó a aquesta tesi van rebre millores laborals. Ferrocarrils de la Generalitat
Valenciana va pagar a una consultora de comunicació uns 621.000 euros entre
2004 i 2011 per a, entre altres coses, escriure i publicar informes anuals per
a mostrar informació contrària a les denúncies de l'Associació de víctimes del
metro. El setembre de 2015, la investigació va apuntar a 13 responsables i,
malgrat això, la jutgessa va dictar per tercera vegada "que no hi havia
cap responsable més enllà del conductor". Finalment, el 2018, la Fiscalia
va demanar tres anys i sis mesos de presó per a vuit acusats. Aquests, però,
van arribar a un acord, van evitar el judici
i cap d’ells va entrar a presó.
Sobre els atemptats de
Barcelona i Cambrils del 17 d’agost de 2017 encara planegen mots dubtes i
moltes incògnites i ens trobem molt lluny de conèixer tota la veritat.
Beatriz Garrote, que va ser la
presidenta de l’Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol, viu a Torrent i
ara ha hagut de patir el desastre dels aiguats al Páis Valencià. Les seves
paraules ho resumeixen tot plegat: “Cap gest per a assumir-ne les
responsabilitats. Sempre fugint d’estudi. Fins i tot, fa mal recordar els
mateixos patrons. Tinc la sensació que, facen el que facen, ells no paguen
mai”.”
Final
La frase de la setmana l’extraiem del darrer paràgraf del llibre de Damià Barberà. Un capítol que porta per títol Flors de lotus i que es refereix a un dels passatges de l’Odissea. Quan Ulisses i els seus companys arriben al país dels lotògafs. Menjant aquestes flors et tornes una persona sense memòria, sense cap projecte vital. El paràgraf final del llibre diu:
És el sistema que tenim, malauradament, el que ens ha tocat viure. El disbarat educatiu, de tan indigest que és, només te'ls deus poder menjar acompanyat de flors de lotus
Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és
tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili.
Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!
