Parlem de literatura.... digital? (1)

En acabar la carrera de Filologia catalana a la UOC amb un treball sobre la literatura digital, vaig tenir l'honor i el plaer de fer un postgrau sobre aquest branca de la literatura amb la doctora Laura Borràs , un autèntic "monstre" del món literari i d'aquesta especialitat, a més de ser una persona extraordinària.

M'agradaria compartir amb qui em vulgui llegir alguna de les experiències sobre aquest interessant i atraient món de la literatura digital.

L’aparició de les noves tecnologies audiovisuals i, sobretot, d’Internet, han obert, augmentat i canviat en gran manera, les possibilitats d’expressió literària, ja que el fet de poder aplicar els diferents elements que ens ofereixen les noves tecnologies arriba a crear una nova manera literària de fer, i també d’interpretar, els textos en general i els narratius en particular.

La literatura digital, la narrativa, el relat, la poesia digital són noves categories que han aparegut dins del món literari. Tan noves i tan recents que, malgrat la quantitat d’estudis ja existents, resta encara un gran camp per explorar i per experimentar i, també sobretot, per reflexionar i analitzar.

Es fa difícil encabir la literatura digital dins dels paràmetres i dels gèneres literaris coneguts. Potser caldria veure-la com un nou marc d’expressió literària encara força desconegut i on tenen cabuda –com sempre ha succeït al llarg de la història de la literatura- els nous elements, en aquest cas tecnològics, que ens aporta l’època actual.

La realitat és que, quan encara es fa difícil definir que cal entendre per literatura, ens enfrontem a un nou terme: literatura digital; una definició que com apunta Raine Koskimaa (Koskimaa, Raine. (2005) ¿Qué es la literatura digital? Dins del recull Textualidades electrónicas. Nuevos escenarios para la literatura)"produeix una certa incomoditat i, fins i tot, hostilitat entre la gent”. Sembla com si els dos termes haguessin de ser excloents i que optar per un d’ells eliminaria immediatament l’altra.

És, doncs, la literatura digital incompatible amb el que fins ara hem entès per literatura? Els nous textos literaris significaran l’arraconament i la desaparició a llarg termini del format llibre?

En cap cas cal veure la literatura digital com un enemic de la literatura “tradicional” i molt menys encara com un element que, segons els catastrofistes habituals, farà desaparèixer els llibres i les llibreries que quedarien substituïdes per la pantalla de l’ordinador i per el món virtual d’Internet. Ambdós conceptes no són excloents, sinó paral•lels, complementaris.

Acció Cultural necessita del nostre ajut!

Fem una crida econòmica perquè Acció Cultural pugui seguir promovent la cultura i la llengua i per enfortir l’associació perquè en el futur treballi amb garanties per la nostra dignitat i la nostra identitat. ACPV és Cultura en Acció més que mai! 

La raó d'aquesta campanya és garantir la continuïtat d'Acció Cultural davant la persecució econòmica i política d'un govern autoritari que vol eliminar una veu crítica que s’ha enfrontat sistemàticament a les seves polítiques antivalencianes.

I sobretot és l’instrument per a fer possible que una associació que té més de 4.000 socis i una creixent implantació territorial i capacitat d’interlocució política i social, puga, en un curs clau per al futur dels valencians, fer el seu paper perquè la llengua i la cultura siguen elements clau en el futur Govern valencià.

Aneu al Verkami: Cliqueu aquí 

Queden només 36 dies!

Maria-Mercè Marçal: Raó del cos (1)

Semblen paraules sagrades, ferides com estan per l’entelament de la mort, i tanmateix, de manera inconfusible, es tracta d’un llibre de Maria-Mercè Marçal. (Gimferrer. Pròleg, Rc, 2000: 7-8).

Raó del cos és el poemari pòstum de Maria Mercè Marçal. Malgrat la seva malaltia i l’amenaça que representava la proximitat de la mort, Marçal continua amb la seva recerca i els seus temes de sempre: la dona, l’amor, l’amor entre dones, la maternitat, la llengua i, ara sí, la mort.

Flux i reflux. Vida i mort. En el poemari Raó del cos, Marçal intenta donar forma poètica al seva pròpia mort. Morir no és perdre la vida. És una etapa més de l’existència humana. Retrobar-se amb l’abans de néixer, retornar a l’úter matern i, fins i tot, a l’abans de ser concebuda. Imatge líquida, aigua alliberada que torna a l’infinit:

Res no et serà pres: vindrà tan sols
l’instant d’obrir
dòcilment la mà
i alliberar
la memòria de l’aigua
perquè es retrobi aigua
d’alta mar.

Marçal estableix un lligam indestructible entre la seva pròpia mort, la maternitat i el retorn a l’úter matern com a espai corporal de referència. Resumeix la mort en una extraordinària metàfora: “desnéixer”:

Morir: potser només
perdre forma i contorns
desfer-se, ser
xuclada endins
de l’úter viu,
matriu de déu
mare: desnéixer.

I ara què?

(Article publicat a Tribuna.cat)

Diumenge 9 de novembre, 9 del matí. Els col·legis electorals romanen, encara, tancats. Des de fa més d’una hora una munió de gent s’espera a fora. En els seus rostres es reflecteix la il·lusió, el nerviosisme i, per damunt de tot, el convenciment. No hi ha gens de por. La gent xerra, fa bromes, riu... Hi ha les primeres abraçades (avui serà un dia d’abraçades). Per fi, puntualment, s’obren les portes i els primers votants entren al col·legi. Aplaudiments per tot arreu. Des de les meses, des del carrer, dels propis votants. El procés de participació ha començat!

De res els han valgut les prohibicions, les amenaces constants al Govern i al President, als directors d’Institut, als funcionaris, als voluntaris, al poble en general. De res els ha valgut que tinguem menys meses electorals i que els col·legis no siguin els habituals i que, a més, es trobin molt allunyats dels llocs de residència. De res els serveixen les denúncies de darrera hora i el reguitzell d’amenaces continuades durant tota la jornada de participació. El poble fa cues davant les urnes. El poble ha decidit que vol votar!

Diumenge, més de 2 milions tres-cents mil catalans i catalanes vam demostrar que ja hem perdut la por; que ja hem iniciat el procés definitiu de desconnexió amb l’Estat espanyol. Diumenge 9 de novembre, més de 2 milions tres-cents mil catalans i catalanes vam fer evident davant del món sencer que ja no obeïm l’Estat espanyol.  Nosaltres, la força de la gent, actors principals d’aquesta autèntica revolució pacífica i democràtica, el 9 de novembre vam fer el primer gran acte de sobirania.

I ara què?

El 9N vam cloure una etapa, important, però no decisiva. Som plenament conscients i estem convençuts que el procés no té marxa enrere possible, que és imparable. Quin ha de ser el pas següent?

Els resultats del 9N són extraordinaris. No caiguem, però en la autocomplaença. També ens mostren que no tot està guanyat, que la balança encara està massa anivellada, que necessitem entre 300.000 i 500.000 vots més, aquesta gent que acostumem a anomenar “indecisos” i que són els que poden inclinar de manera majoritària i inqüestionable els properes votacions.

Després del 9N, necessitem un mandat democràtic clar i inequívoc. Un mandat que ens ha d’arribar, perquè no hi ha una altra manera possible, mitjançant unes eleccions avançades, que els partits i organitzacions polítiques han de convertir en plebiscitàries o referendàries.

Aquestes eleccions han de ser en un termini màxim de tres mesos. L’abril de 2015 tenim eleccions municipals i, probablement a la tardor, l’Estat espanyol pot convocar les generals. Això vol dir que, si no fem eleccions avançades com a màxim el febrer de 2015, correm el perill d’anar-nos-en al 2016. És un risc massa gran per al procés, que podria ressentir-se’n i molt.

En aquestes futures eleccions el “quan” és molt important. Però també ho és el “com”, el  “per què” i el “qui”.

El full de ruta aprovat per l’ANC deixa molt clar que la nostra proposta inicial és la d’una candidatura de país, una llista unitària de forces polítiques i socials. Una candidatura que hauria d’incloure uns punts programàtics molt clars i concrets. Uns punts sobre els quals no cal inventar gaire, perquè apareixen molt definits en el Llibre blanc del Consell Assessor per a la Transició Nacional. 

Per què una candidatura unitària de país? Perquè som en un moment decisiu i no ens podem permetre les picabaralles habituals entre els diversos partits polítics. Ara la prioritat és posar les bases d’un nou Estat i, en aquests moments històrics, el que la gent demana és unitat. Una llista unitària d’aquestes característiques generaria una gran il·lusió col·lectiva, molt més elevada que la d’uns partits anant per separat.

Impossible... diuen alguns. Més impossible semblava avançar en el procés d’independència quan va néixer l’ANC, ara fa poc més de dos anys i mig. Entre tots hem aconseguit arribar fins aquí... La força de la gent és la que fa possible allò que pot semblar impossible.

La candidatura unitària de país és la millor solució també per al “qui”. Una vegada guanyades les eleccions, el procés de transició cap a la independència no serà gens fàcil. Ens calen els millors i, sobretot, ens calen aquelles persones que sabem que no faran cap pas enrere. Ens calen aquelles persones en qui podem confiar plenament. Aquelles persones que ja siguin una visualització del canvi que volem aconseguir amb la independència.

Aquestes són les principals respostes a la pregunta general que totm es fa: “I ara què?”. Doncs ara toca continuar la feina per aconseguir que la majoria social favorable a la independència sigui del tot inqüestionable. Toca treballar a fons perquè en un termini màxim de tres mesos puguem anar de nou a les urnes per obtenir el mandat democràtic definitiu que ens ha de portar a la independència. I, finalment, caldrà fer tots els esforços possibles per assolir aquesta candidatura unitària de país, amb un programa clar i concret i amb els millors candidats per fer realitat ben aviat la proclamació de la República catalana independent. 

Maria-Mercè Marçal: «No he acabat de dir el que volia»

Declaracions publicades a Cultura Viva 14,  extretes de l'entrevista feta per Eva Piquer i publicada al suplement Cultura de l'Avui el 26 de gener del 1995, així com dels següents articles: «Cremallera de carn», Eva Piquer, Avui, 27 d'abril del 2000; «Reviu la Marçal assagista»: Eva Piquer, Avui, 5 de maig del 2004; «Maria-Mercè Marçal diu que està preparant un nou llibre de poemes», Pere Puig, El Punt, 11 de gener de 1995.

1. «Dels condicionants amb què vaig néixer –ser dona, de classe baixa i nació oprimida–, els que m'han marcat més són dona i de nació oprimida. La classe baixa indica el meu origen, però actualment sóc funcionària i el terme de classe ha quedat molt desdibuixat. De la classe baixa em queda el fet de ser d'esquerres.»

2. «Ser dona i tenir una llengua en situació precària són dues coses que s'assemblen molt. La situació de la llengua em serveix de metàfora per parlar de la dona. Des de fora hi ha la mateixa incomprensió. A Madrid no entenen el problema del català de la mateixa manera que alguns homes no entenen les reivindicacions feministes d'avui. Formalment són situacions resoltes, però a la pràctica és una altra història.»

3. «El marc formal de la poesia és un obstacle amb el qual barallar-me, i en la baralla surten coses que potser no sortirien.»

4. «Hi ha un primer moment en què sembla que et vingui un vers donat, no saps ben bé com, però després cal un treball. Per a mi és molt important la diferència entre espontaneïtat i sinceritat. Allò que és espontani moltes vegades és el menys sincer.»

5. «Sempre tinc la sensació que no he acabat de dir el que volia dir. Penso que això és bastant inevitable en qualsevol obra literària. Amb la poesia m’ha passat menys que amb aquesta novel·la [La passió segons Renée Vivien, l'única que va escriure], potser perquè els poemes són més abastables, ja que en el meu cas van molt lligats a vivències i experiències.»

 6. «A l’hora d’escriure tinc un cert prejudici enfront de la novel·la clàssica, que dóna una sensació de món acabat. La il·lusió de totalitat em sembla bé en altres escriptors, però jo no m'hi veig, potser perquè la poesia també dóna una visió de la realitat una mica fragmentària.»

7. «He notat que en el món del llibre és molt diferent fer de poeta que fer de novel·lista. Tinc sis llibres de poesia publicats, i de cop em tracten com si no hagués escrit mai res i aquest fos el meu primer llibre. Em demanen si faré més novel·les, em donen a entendre que no puc deixar la narrativa ara que m'he encarrilat pel bon camí.»

8. «Els premis literaris s'han de relativitzar: no ens els hem de creure gaire, ni en positiu ni en negatiu. El meu primer llibre, Cau de llunes, el vaig presentar als Octubre i va passar desapercebut, i en canvi el mateix llibre va guanyar el Carles Riba. Això em va servir per aprendre a relativitzar-ho tot ja de bon principi.»

9. «No m'ha passat mai una cosa que és alhora un desig i un temor secret: que algú, en una crítica d'un llibre meu, em digui tots els defectes que jo veig que té l'obra. Tinc força consciència dels propis defectes –les tares semisecretes, que deia en Carner– i la meva gran por és que els descobreixin.»

10. «L'etiqueta "intel·lectual del feminisme" no em molesta especialment. Intel·lectual és una paraula que no m'agrada, però suposo que ho dec ser. I no és cap secret que sóc feminista.» 

11. «Sóc partidària de contestar que sí, que existeix una literatura de dones, gairebé per una raó política. Normalment, quan es parla de literatura, sembla que sigui secundari si hi ha dones o no. Si es fa una antologia de poesia catalana del segle XX, hi fiquen uns quants senyors i potser, amb sort, una senyora. Ser dona significa tenir un punt de vista diferent. Tenim un cos diferent, una història diferent i una situació objectivament diferent. Com més a fons intenti anar una literatura, més reflectirà aquest fet diferencial. Sovint el que es presenta com a literatura és només una part de la literatura, la que fan els homes. No hem de posar etiquetes a la literatura femenina, sóc radicalment contrària a limitar. Tota literatura feta per una dona és literatura femenina, està feta des d'un punt de partida diferent.»

12. «No sóc grafòmana i no em preocupa excessivament estar temps sense escriure i menys encara sense publicar. Estic en contra d'aquesta idea, tan marcada per la pressió dels mitjans de comunicació i pel mercat, que cal estar sempre present.»

13. «Quan fas poesia el tema de les vendes sempre és un a més a més. Això fa que escriure sigui una cosa més gratuïta, i m'agrada. En un món com el nostre, tan condicionat pel mercat, les coses gratuïtes tenen la seva gràcia.»

14. «És molt curiós, i m'agradaria tenir-lo més analitzat, l'estrany proteccionisme cap a la meva persona, o cap a la meva imatge [ho deia perquè els crítics es resistien a parlar clarament del lesbianisme en la seva obra], fins a forçar interpretacions de poemes d'una forma increïble. Pura miopia o voluntat de neutralització d'un discurs dissonant? El pitjor de tot plegat és com aquest fet interfereix amb les teves pròpies pors, la pròpia automoderació, l'autocensura. Com contribueix, en definitiva, si no a l'emmudiment de l'experiència [lèsbica], sí a la perpetuació de la sordesa social. A la invisibilitat, si no a la inexistència.»

9N: Quatre instruccions bàsiques

Quatre instruccions molt senzilles de cara a la jornada del 9N:

1. Tothom que pugui ha de ser davant el col·legi electoral on li toca votar entre les 7.30 i les 7.45h. Si hi ha algun problema a primera hora cal que els voluntaris i voluntàries no es trobin sols i que puguin tenir el suport d'un cert nombre de persones.

2. En qualsevol escenari que es pugui produir, cal mantenir en tot moment la calma i la tranquil·litat. L'actitud ha de ser totalment pacífica i sense caure en provocacions de cap tipus ni, evidentment, provocar cap tipus d'incident o enfrontament amb ningú. 

3. En qualsevol escenari, mantenir les cues davant el col·legi electoral fins a rebre noves instruccions.

4. Si cal, i sempre depenent de l'escenari que es produeixi, les instruccions sobre què cal fer es transmetran a través de twitter i xarxes socials. Estigueu, doncs, atents al vostre mòbil.

En qualsevol dels escenaris que es puguin produir durant la jornada del 9N, si demostrem la nostra voluntat de participació,  l'autèntica guanyadora serà la democràcia. Hem d'afrontar, doncs, el 9N amb il·lusió col·lectiva, amb esperit positiu i moral de victòria.

I tanmateix, la remor persisteix...

(Article publicat a Tribuna.cat)

Fa molt de temps que ho diem. Ho vam dir al setembre, a l’octubre i, per si algú encara no se n’ha assabentat ho tornem a dir ara: el 9 de novembre votarem i el 9 de novembre guanyarem!

El 9N votarem i ho farem per molts motius. Cadascú tindrà els seus: per dignitat, per motius econòmics, lingüístics, culturals, per poder fer un país nou i millor... potser per tot plegat... El 9N, quan vagi a votar, ho faré també per tots els que ens han precedit. Per tota aquesta gent que durant més de 300 anys s’ha jugat la llibertat i la vida per arribar on som ben a punt d’arribar nosaltres. El 9N aniré a votar també pels meus pares, pels meus avis, pels meus amics i companys que s’han quedat pel camí i que diumenge no hi podran ser.

El 9N votarem perquè ja fa molt de temps que hem dit “prou”. Prou a la constant humiliació nacional. Prou a la corrupció política i econòmica. Prou a l’ús de les lleis per atacar la democràcia i emmudir la veu del poble. Prou a l’espoli fiscal. Prou a les retallades de l’Estat del benestar. Prou a lleis com la del ministre Wert, la de l’avortament, la de seguretat ciutadana. Prou als desnonaments. Prou a la pobresa. Prou a les impugnacions constants, que arriben al màxim vergonyant quan remeten al Tribunal Constitucional la Llei contra la pobresa energètica. Prou!

El 9N votarem i el 9N guanyarem. I ho farem perquè necessitem l’eina que representa poder disposar d’un Estat independent. Som plenament conscients que la independència no és el final de res, sinó ben al contrari, és el principi de tot perquè, amb un nou Estat, disposarem de la gran oportunitat per canviar la societat. La gran oportunitat de construir un país nou, un país millor, un país que ofereixi un millor futur als nostres fills i als nostres néts.

El 9N votarem i guanyarem. Serà la victòria en una primera etapa, però –ja ho sabeu- no serà la victòria final. El camí no s’acaba el 9N i ens caldrà mantenir els nostres valors: el de la il·lusió, el convenciment, la fermesa i el coratge per continuar la feina fins al final.

La propera etapa, no exempta de dificultats, es diu eleccions avançades en un màxim de tres mesos. Necessitem urgentment del mandat democràtic definitiu que ens permeti fer el pas decisiu a la independència.

I en aquesta nova etapa, tal com ha sigut fins ara, la societat civil tindrem també un paper principal. El tindrem perquè nosaltres som la força de la gent que, amb les armes de la democràcia, la noviolència, els arguments, les raons i la paraula, fem possible allò que semblava impossible.

Recordem aquell poema de Martí i Pol: “I tanmateix, la remor persisteix”.

Nosaltres som la remor del poema, la remor que persisteix i persistirà fins a la independència.