(En anar a posar el títol, m'he atrevit a manllevar-lo del nostre gran poeta i Jacint Verdaguer)
Intoxicació,
manipulació, tret de context... (Diversos)
....el
senyor @JaumeMarfany que te bastant perque callar, ja que si recordo va ser
apartat durant un temps després de que no quadressin els números a la primera
assemblea de l'ANC (Carles Santacruz)
El
que va fer ahir en @JaumeMarfany és digne
d'un bon espanyol (Lluís Gibert)
Al costat d’altres “perles”
aquestes encapçalen el rànquing d”d’arguments” arran del darrer programa de
Vull una resposta. Ja sóc ben conscient que twitter és com les pistoles, les carrega el diable, i
que no n’hauria de fer ni cas, però em sento obligat a escriure quatre ratlles
sobre el tema.
“Jo sóc ANC”... Molt poca
gent, si n’hi ha, és “tan ANC” com ho pugui ser jo. Des del gener de 2010 vaig
participar en la creació del que més tard seria l’Assemblea. En aquells moments
érem 200 persones que treballàvem i intercanviàvem documents per fer realitat
el que crèiem que el país necessitava: un moviment independentista, plural,
transversal, independent dels partits, que tingués com a únic objectiu la
independència.
Vaig formar part del
Secretariat Nacional fins al 2015 en què vaig haver de cessar per motius
estatutaris. Em vaig responsabilitzar de la comunicació interna i veig ser
vicepresident de l’ANC del 2013 al 2015. En el darrer any de mandat vaig iniciar
els contactes amb l’Assemblea de Mallorca i la Plataforma pel Dret a Decidir
del País Valencià, relacions que s’han anat ampliant després.
El meu pas pel Secretariat
Nacional va tenir, segur, errors i encerts. Ara bé, sempre vaig treballar amb intensitat
(bona feina!) i amb esperit de servei. Del 2011 al 2015 ni vaig ser apartat, ni
vaig tenir la més mínima amonestació. El meu comportament sempre va ser disciplinat,
digne i honrat. (Pren nota, Carles Santacruz).
Vaig començar a escriure en
aquest blog el 2014. És un blog modest on hi podreu trobar més de 1.500
entrades i que ha tingut en aquests temps més de mig milió de visites. Hi trobareu
de tot, però sobretot articles sobre independència i molts sobre l’Assemblea.
Si tinguéssiu les ganes i la paciència (que no la tindreu) de mirar-ne uns
quants podríeu adonar-vos que “jo sóc ANC”, crític si ho voleu, amb idees que
potser no compartiu o que són l’antítesi de les vostres, però sempre amb la intenció de fer (segons el meu criteri) el millor per l’Assemblea.
Abans, ara i espero que demà, “Jo sóc ANC”.
Dit això, anem al Vull una
resposta. Jo no sóc periodista. Ho he dit moltes vegades, només sóc un
activista cultural, lingüístic i independentista. Vull una resposta neix l’octubre
de 2012, poc després de la gran manifestació de l’ANC i neix amb la idea
principal de difondre el missatge de l’Assemblea i contribuir a l’avenç de l’independentisme.
És un programa que, si ha estat acusat d’alguna cosa, és de no ser objectiu...
I és que no n’és, d’objectiu. És un programa 200% independentista i el seu
missatge és únic i clar: treballem per la independència.
Podeu repassar qualsevol
dels seu 325 programes emesos fins ara. Hi trobareu centenars de convidats i
centenars de tertulians que ens han anat acompanyant al llarg d’aquests vuit
anys. Hi ha passat Carme Forcadell i Jordi Sánchez; els polítics del procés;
quantitat de membres del Secretariat Nacional; independentistes de base d’un i
altre signe. Hem fet tanta difusió com hem pogut de les diferents accions i
projectes de l’Assemblea. Ha estat i és un programa molt transversal dins del
món de l’independentisme. Un programa que sempre ha dit les coses tal com són.
Clar i català.
El Vull una resposta ha
agafat un vol inesperat aquestes dues darreres setmanes. Més aviat la darrera
setmana. Les “acusacions” ens plouen (em plouen, com a director i presentador
del programa) de tots els cantons.
Què vam fer des del Vull una
resposta? El 5 de novembre vam tenir una conversa amb en David Fernández,
vicepresident de l’Assemblea. Li vam preguntar sobre l’aprovació del document
de 15 punts que expressava la posició de l’ANC davant les eleccions. També li
vam preguntar sobre les dimissions que s’havien produït recentment i,
finalment, li vam mostrar els resultats d’una de les votacions polèmiques
perquè els 4 punts que s’havien refusat eren calcats al que es deia en el full
de ruta de l’ANC. Les seves respostes les podeu veure aquí.
En el següent programa, 12
de novembre, a causa de l’enrenou que hi havia en algunes assemblees de base,
vam decidir convidar representants d’algunes d’aquestes assemblees. Els vam fer
les mateixes preguntes que al vicepresident i ells van donar les seves
opinions. El programa el teniu aquí.
A partir d’aquí el diable es va disposar a carregar twitter i tot s’ha disparat. Fixeu-vos que els “arguments” més emprats pels twitaires són, més o
menys, els mateixos que alguns polítics o personalitats mediàtiques fan servir
quan se’ls ha enganxat infraganti en
algun tema: “la informació està treta de context” “això és només intoxicació” “el
mitjà o el periodista ha manipulat el tema”... A més, també cal intentar
desprestigiar el mitjà o el missatger amb mentides o insults camuflats com el
de dir-li “bon espanyol” a una persona que treballa per la independència des de
fa més de 50 anys.
L’Assemblea va collonudament
bé i jo només sóc un espanyol intoxicador i manipulador que, segons en Santacruz, va ser apartat de l'Assenblea per irregularitats econòmiques? Si voleu
quedar-vos amb aquesta visió deformada de la realitat sou ben lliures de fer-ho.
Si no s'ho voleu creure, aquí teniu alguns interrogants
per a la reflexió...
Per què no expliquem fil per
randa què va passar en el plenari del SN del diumenge 25 d’octubre?
Perquè es van produir 7
dimissions, entre elles 4 membres del Comitè Permanent? NI el Secretariat ni
els propis dimissionaris ens ho han aclarit.
Per què una dels
dimissionaris fa marxa enrere i ara se la vol nomenar coordinadora d’una
comissió?
Per què persones tan respectables com Chema Clavero primer fa un twit en què es mostra escandalitzat pel resultat de les votacions i després de parlar amb "algú o alguns" el retira i diu que la informació estava "fora de context"?
Per què es vota en contra de
la proposta del Barcelonès que inclou els 4 punts polèmics?
No era suficient el que
recull el Full de ruta com a posició de partida de l’Assemblea i, en tot cas,
fomentar el debat entre les bases de com dur-lo a terme?
¿És cert que hi ha alguns
secretaris nacionals escollits pel territori que fan cas omís del que es
decideix en les assemblees comarcals i territorials i voten d’una altra manera?
¿És cert que moltes
assemblees de base es queixen de manca d’informació, poca transparència i que
no se les consulta i que no es fa cas de les seves peticions?
L’Assemblea ha decidit no
pressionar els partits i ha optat, diuen, per informar l’electorat. És aquest
el paper que ha de fer l’ANC de cara a unes eleccions força transcendentals?
El decàleg segurament estarà
molt bé. No en tinc cap dubte. Ara bé, no deixa de ser la carta als Reis que
potser fins tot alguns partits no tindran inconvenient a recollir. (i si no el recullen,
què farà l’ANC?) Un decàleg que diu què haurien de fer els altres, però que en
cap cas ens diu que farà l’Assemblea per tornar a tenir la força suficient per
pressionar i conduir els partits. La carta al reis, meravellosa, però que en
cap cas ens diu el COM la fem realitat.
Hi ha més coses, segur, que
la gent de base o alguns membres del Secretariat podrien anar afegint a la
llista
Acabo aquest llarg escrit
amb el que vaig dir al davantal del Vull una resposta de la polèmica:
L’Assemblea
continua sent la base, els fonaments i l’estructura del gran moviment popular
independentista. Seria, no només absurd, sinó temerari i inconscient voler
prescindir-ne, deixar-la de banda o relegar-la a un segon terme en la lluita
per assolir la independència i construir la República Catalana.
Més
que mai necessitem l’Assemblea que sempre ha fet nosa a l’status quo. L’ANC
combativa, lluitadora. L’ANC que només té un objectiu i que és el d’assolir la
independència. L’ANC, capdavantera de la societat civil organitzada, autèntica
impulsora del procés, que ha aconseguit en alguns moments la tan desitjada
unitat d’acció amb les institucions nacionals i els partits polítics. L’ANC que
sempre ha fet nosa.
Jo
sóc ANC.
