«Nunca fue, la
nuestra, lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los
pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de
CervantesJuan Carlos I, rei d'Espanya, 23 d'abril del 2001)
No he volgut escriure
l'obra en llengua castellana per no mostrar tenir en poc la catalana i també
per no valer-me de llengua estranya
per a defensar i il·lustrar la naturalesa pròpia (Cristòfor
Despuig “Cròniques de la insigne ciutat de Tortosa” Segle XVI)
Aquest darrer cap de
setmana han tingut lloc unes jornades de debat i treball per abordar la
renovació del consens per la llengua a Catalunya, organitzades per la Fundació
Rafael Campalans. La Fundació està vinculada directament al PSC i esdevé el laboratori
d'idees d'aquest partit.
Les paraules que més
s’han fet servir durant les principals intervencions han estat: consens,
compromís, acord, no-confrontació, convivència, respecte, serenitat,
tranquil·litat, actitud constructiva, despolititzar la llengua...
I les frases més
contundents... En boca de l’expresident Montilla i del Secretari General del
PSC, Salvador Illa: “tothom que ho vulgui ha de poder-se desenvolupar en
castellà...” “la defensa del català no ha de ser atacar el castellà...” “el
castellà és també la llengua pròpia de Catalunya”.
Ja fa temps que
s’intenta, a través de la política del bilingüisme instaurada per l’Estat
espanyol, estendre la falsa creença que Catalunya -i per extensió la Nació
completa- tenim dues llengües que
ens són pròpies: el català i el
castellà. Que el castellà es parla a Catalunya des de fa ja molts segles i que,
per tant, és mereixedor de l’atribut llengua
pròpia del país.
El projecte imperialista
de la Gran Castella comença a néixer a principis del segle XVI. Per començar a
donar-li forma, s’inventa i s’atribueix a ella mateixa el nom d’Espanya i a la llengua
castellana el nom d’espanyol. La Castella que, fins al descobriment d’Amèrica, “era un marge al
buit, el cul del món. Un país de ramaders i agricultors, sense cap poder
mercantil, ni naval, ni militar. Sense burgesia, sense llotges, ni consolats,
ni expansió mediterrània ni atlàntica. Amb unes classes baixes totalment
analfabetes i uns hidalgos que
no treballaven ni que els caigués un llamp a sobre i els fulminés.” .
Ara farà un parell d’anys, l’escriptor Enric Gomà va publicar el llibre
"El castellà, la llengua del costat. Hi
explica com van anar rebent els catalans la progressiva imposició i posterior
consolidació del castellà. Segons Gomà, tot plegat s’inicia a finals del segle
XVI principis del XVII i arriba fins a començaments del segle XX. Fins llavors,
el castellà era la llengua de l’estat, la llengua del poder. A principis del
segle XIX es pot assegurar que només un 1% dels catalans sabia la llengua
castellana.
Us en reprodueixo algun petit fragment:
“El 1800 el castellà el saben parlar un 1% de
la població: els soldats, alguns capellans, els del cadastre i els jutges. Els
catalans han volgut parlar castellà: sigui davant dels virreis, davant dels
inquisidors davant dels jutges, davant dels abats, davant dels bisbes. I és que
el castellà era una llengua forta, una llengua de poder. Quan venien soldats de
Castella, un se les havia d’apanyar com podia. Sabia una mica de castellà la
gent que vivia a les poblacions del camí ral que anava cap a Madrid: Cervera,
Tàrrega i Lleida. En canvi, poblacions com la Seu d’Urgell o Arbúcies no el
rascaven.
Es evident que fins al 1900 els catalans no
sabien castellà perquè no el necessitaven. Amb tot, sí que es va descobrir al
XVIII que el castellà era llengua comercial, per fer diners. I és per això que
els fills de la burgesia l’aprenien per comercialitzar amb Amèrica i la resta
d’Espanya. L’ensenyament, fins a començaments del XIX és, malgrat tot, en
català. A partir del 1838, però sobretot a partir de la llei Moyano i l’Escola
Nacional per a tothom arriba l’ensenyament en castellà... Ara bé, quan aquests
sortien de l’escola se’ls esborrava tot perquè no tenien ocasió de practicar-lo
ni d’escoltar-lo. No en tenien competència passiva. El castellà fins al 1870 no
era sinó la llengua del poder.
Com a llengua de poder ha estat una llengua
antipàtica. Quan algú parlava castellà es creia que ja havia arribat la tropa.
És a dir, els soldats que saquejaven, violaven, robaven o insultaven. Qui van
ser els primers que van parlar castellà a Catalunya? Doncs els inquisidors. El
rei Ferran II va fer venir a Montserrat un abat i tot de monjos de Valladolid
que usaven només el castellà". [...]
Algú us dirà que hi ha mostres de literatura en
castellà escrita als Països Catalans ja durant el segle XV. Sense entrar en algunes
consideracions com, per exemple, les relacionades amb el paper de la Inquisició
pel que fa a la literatura catalana durant aquells segles en què regnava el
terror (tesis que alguns desmenteixen rotundament, però que, si més no,
plantegen molts, però que molts interrogants); sense entrar-hi, doncs, sí que
la pràctica totalitat dels historiadors estarien d’acord que aquesta petita
mostra en castellà és motivada per raons d’afalagament i d’acostament al poder.
“De fet, seria com afirmar que el
francès es parla a Anglaterra des del segle XI, perquè en aquell moment hi
havia literatura escrita en aquesta llengua (arribada amb la dinastia dels
Plantagenet). O dir que el gallec s’utilitza a Castella des de l’edat mitjana
perquè hi va haver poetes hagué castellans que escrivien en aquesta llengua.”
Durant segles, i fins ben entrat el segle XX,
el nombre de castellanoparlants presents sobre el territori del Principat era
molt reduït i molt circumscrit socialment: classes altes castellanitzades;
funcionariat civil, militar i policial, generalment procedent de fora del
domini lingüístic català; en algunes zones, com al País Valencià, també els
eclesiàstics... La immigració castellana (no gaire nombrosa a Catalunya i
València, nul·la a les Illes) s'integrava lingüísticament per immersió social,
com va passar a les comarques centrals del País Valencià al llarg del segle XIX
i als centres industrials del Principat fins pràcticament el 1930, En aquesta
època, 1930, al Principat, només hi havia un 16% de castellanoparlants.
El març de 2019, en el número 7 d’Apunts de sociolingüística i política
lingüística, es va
publicar un avançament del primer estudi, fet pel Centre de Recerca en
Sociolingüística i Comunicació (CUSC) de la Universitat de Barcelona, que
intenta esbrinar des de quan som bilingües els catalans. L'estudi parteix dels
testimonis orals de persones nascudes aleshores, fa pràcticament cent anys, que
poden recordar els usos lingüístics de la seva infantesa i els dels seus pares
i avis. Els seus records no són diferents dels de molts d'altres.
Vegem-ne una mostra:
Els meus avis em deien
que abans de la guerra no havien sentit mai ningú parlar castellà a la vila on
vivien. (@jordi_GGG)
"A casa no vaig sentir cap paraula castellana. Els pares
l'entenien. L'àvia havia servit de minyona a Barcelona, a casa d'uns senyors
que devien parlar castellà i n'havia après alguna paraula", i afegeix:
"Aquí potser algun estiuejant que venia amb minyones. A l'estiu se sentia
alguna paraula en castellà." (Dolors, 90 anys)
"No entenien per què els feien aprendre una llengua, el
castellà, que els era aliena i que ningú no parlava, i quan van començar a
venir i conèixer gent de parla castellana aleshores van entendre per què els hi
feien aprendre, perquè hi havia algú que el parlava." (Investigadora del
CUSC, Mireia Galindo, sobre alguns testimonis)
Si el castellà ha arribat a ser la llengua
majoritària d’ús als Països Catalans, ha estat a través de la imposició. La
imposició que pot dur a terme sense restriccions el poder de l’invasor... i,
per què no dir-ho!, que sempre ha comptar amb la col·laboració o la convivència
inestimable dels botiflers de cada època. Imposició per la força de les armes.
Imposició violenta. Imposició política. Imposició judicial. Immigracions massives
impulsades des del mateix poder i un llarg etcètera.
Els atacs contra el català són històrics i
estan documentats des de fa més de 300 anys. Si ens atenem només a la imposició
“legal”, la persecució s’origina a partir del moment que comencem a perdre les
llibertats nacionals. Els primers, van ser els ciutadans de la Catalunya Nord,
a partir del Tractat dels Pirineus el 1659. La resta de territoris dels Països
Catalans patiran la persecució d’alt nivell a partir dels Decrets de Nova
Planta instaurats després de la derrota en la Guerra de Successió:
“Este Reyno ha sido rebelde a S. M. y ha sido
conquistado, haviendo cometido contra S.M. una grande alevosia, y así no tiene
más privilegios ni fueros que aquellos que S.M. quisiera conceder en adelante.”
Per fer-se una idea de com han estat
d’esfereïdors els atacs contra la llengua catalana, de com es va dur a terme
una autèntica política de genocidi cultural i lingüístic, només cal donar un
cop d’ull a llibres com “La persecució política de la llengua catalana”,
de Francesc Ferrer i Gironès o “Catalanofòbia”,
del mateix autor; també al llibre de Josep Benet, “L’intent franquista de
genocidi cultural contra Catalunya.”
Afirmacions tan carregades de falsedat com
pretendre que el castellà no ha estat imposat i que, per a més inri, és també la llengua pròpia de
Catalunya, formen part de raons purament ideològiques, de drets de conquesta,
de polítiques bilingüistes que l’únic que pretenen es aniquilar-nos com a nació
diferenciada.
“El vell mite
segons el qual Catalunya ha estat històricament un poble bilingüe [...] Només
una dada,: a la segona meitat del segle XIX, el 75% dels catalans desconeixia
la llengua castellana. La bilingüització més massiva de Catalunya no s’ha
produït fins ben entrat el segle XX i no ha culminat fins a l’arribada de
població immigrada castellanoparlant (i d’altres procedències) i fins a la
introducció dels mitjans de comunicació monolingües castellans (pensem
principalment en la televisió als anys 60 del segle XX). En aquest moment és
quan el castellà és present a tot el territori, no abans.
