dimecres, 8 d’abril de 2020

No desitjo ser, sóc. (5. Joan Guarch. Confinament i reflexions)



NO TEMO LA MEVA GRANDESA
Un ha de preparar-se pel seu moment. Sempre hi ha algun gran moment en la vida de cadascú. Si en el moment que es presenta ens espantem, el deixem passar, perdem una bona oportunitat de fer quelcom gran. Fracassem, NO!!!, però si que el nostre camí s’allarga més del compte.
En les relacions amb les persones també es presenta aquest moment. A vegades tenim algú al costat i ens costa decidir-nos. En aquestes situacions serveix un principi anterior i escoltar els sentiments. No se sap què pot passar , és una incògnita, però val la pena tirar-se a la piscina i provar-ho. 
NO DESITJO SER. SÓC
A vegades es planifica, es pensa, es desitja ser alguna cosa i, moltes vegades, el pla, el desig, el pensament es queden aquí, no van més enllà. Doncs no!!!. El més important és viure-ho, portar-ho a la pràctica, exercir-ho.
Així de senzill i així de difícil...
PRENC CONSCIÈNCIA DEL MEU PROPI CAMÍ A LA VIDA
Trobar un objectiu a vegades és una recerca que dura tota la vida, però no podem posposar-ho tot fins a trobar-ho. Hem de viure el que ens anem trobant. L’important no son els objectius o fins, sinó el propi camí.
S’ha d’estar disposat a explorar el què s’ha d’aprendre i el què s’ha de rebre.
S’ha d’estar disposat a donar tot el que un és.
Pot ser una experiència molt curta o molt llarga, molt intensa o molt light, molt agradable o molt avorrida. Aquest és el repte que hem de viure. Val la pena.
COL·LABORO ACTIVAMENT AMB LA VIDA
Hi ha un joc, que és un exercici físic, que demostra, en la pràctica i amb la sensació corporal, aquesta afirmació. La conclusió del joc és que hi ha tres actituds de la persona respecte a la vida. Una és la de lluitar contra la vida. Per les raons que vulguis, sempre s’està d’esquena o enfrontat. La sensació que et deixa el joc és molt desagradable. Un altre és deixar-se portar per la vida, la sensació és estranya, com un ninot, que va d’aquí cap allà sense sentit. La darrera és la col·laboració i, la sensació corporal que et deixa és molt bona, agradable, estàs connectat. Des de fa temps intento viure d’aquesta manera, és molt més agradable i, així, es poden descobrir i aprofitar molt més els moments agradables de la vida. A vegades aquesta connexió es perd i si ens desesperem encara és pitjor. Si ens relaxem sabrem tornar a connectar-nos.
NO EM LAMENTO DEL QUE NO TINC. GAUDEIXO EL QUE HE ACONSEGUIT
Això passa en tots els ordres de la vida. A nivell professional es tracta de gaudir de la ocupació que es té avui (i això no vol dir que no s’aspiri a millorar) i es tracta de fer la feina el millor possible gaudint d’ella tant com es pugui. Totes son dignes i son respectables. Això no ho sap fer gaire gent. Passa el mateix en tots els ordres de la vida. Es tracte de saber gestionar les expectatives que ens creem i no deixar-nos portar per elles. Si no aconsegueixo el que pensava, ja ho aconseguiré, però ara, gaudeixo del que he aconseguit.
NO M’AUTOCOMPADEIXO
Lliga amb l’acabament que feia de l’anterior. En una situació definida com a dolenta, de derrota, etc... és molt fàcil passar a justificar la situació: Quina mala sort”, “La culpa és de...”, etc... Amb una actitud d’autocompassió no s’aconsegueix mai avançar. Es tracte de fer tots els anàlisis necessaris i, a partir de l’assumpció de la responsabilitat, tirar endavant, perquè sinó, no es pot superar la situació. Solament a partir d’aquesta actitud un s’enforteix més, agafa experiència i creix a nivell personal o col·lectiu.
NOMÉS QUAN NO SÓC RES, EM CONVERTEIXO EN TOT
Sols així un pot merèixer el respecte de tothom i poden destacar les seves qualitats. Això és així en coses banals de la vida quotidiana com, per exemple l’actitud d’un esportista que, fins que no treballi com el més discret dels jugadors no podran triomfar les seves qualitats i esser reconegut pels demés,  o bé, qualsevol personatge mediàtic (de l’àmbit que sigui) que atresorant unes certes qualitats, li fan creure que està per damunt de tots els mortals i els tracta amb despit i com si fossin essers inferiors. En realitat aquest tipus de gent no es poden convertir en cap personatge important.
Sols si un creu que és el més humil dels mortals pot demostrar la seva grandesa.
CAP MALALTIA ÉS INCURABLE, PERÒ MOLTES PERSONES SI
Aquí a dins hi ha amagats molts dels meus punts de vista sobre la medicina i la malaltia.
Hi ha malalties que, en determinats estadis, encara no s’ha trobat el remei per guarir-les, però davant d’això només hi haurà una possibilitat de superació i és presentant un cert punt de rebel·lia per part del malalt.
Passa, sovint, que un malalt va al metge amb una malaltia greu i pregunta al metge quin pronòstic de vida li queda. El metge, per qüestions purament estadístiques, li diu que té tres mesos de vida. El malalt s’ho creu i al cap de tres mesos es mor. Si aquest malalt li contesta al metge: “Gràcies però aquesta és la seva opinió, que no és la meva i no necessàriament s’ha de complir”, amb aquesta actitud, té la possibilitat de tirar endavant i qui diu que no se’n pugui sortir. És tenir una actitud positiva i de lluita o negativa i de passivitat.

Cap comentari :

Publica un comentari