El guió traçat per l’Estat espanyol es compleix amb total exactitud i rigorositat. Ahir, el ple del Congrés dels Diputats va aprovar, per 248 vots a favor i 91 en contra, el suplicatori del Tribunal Suprem per poder jutjar penalment l’exconseller de la Presidència, Francesc Homs, pels suposats delictes de desobediència i prevaricació en l’organització de la consulta del 9N de 2014.
Un ple vergonyant celebrat a porta tancada en una mostra més de la manca de transparència i de democràcia de l’actual Estat espanyol. Un ple, particularment també vergonyant, per l’actitud dels socialistes catalans del PSC que van sumar els seus vots als del PSOE i van participar activament d’aquest lamentable episodi de la democràcia espanyola.
Un PSC que ja fa temps que ha perdut la brúixola i que sembla navegar sense rumb amb l’única guia del nacionalisme espanyol.
Què se n’ha fet d’aquell PSC-Congrés que l’any 1977 defensava el socialisme i el dret d’autodeterminació? D’aquell any, destaca el document “Les bases per a un manifest programat del PSC” que, en l’apartat dedicat a “L’alternativa Nacional dels Treballadors” afirmaven que “l’alliberament nacional està estretament lligat a l’alliberament de classe” i en què es declaraven categòricament partidaris del dret d’autodeterminació que feien extensiu a l’assoliment “d’un sol marc nacional” (Països Catalans).
L’abril de 1977, té lloc l’anomenat “Pacte d’abril, l’acord d’unitat del socialisme que van signar el PSC, la Federación Socialista Catalana (PSOE) i socialistes independents. L’objectiu era configurar una “Candidatura d’Unitat Socialista” de cara les eleccions del juny d’aquell any i l’obertura del procés constituent del PSC. El text assegurava que “la unitat dels socialistes catalans” s’acordava sobre sis principis, dels quals el cinquè era ben clar: “El reconeixement del dret d’autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l’Estat espanyol”.
Després de les primeres eleccions de la transició, durant la primavera de 1978 es va realitzar la unitat orgànica entre, bàsicament, el PSC-Congrés, El PSC-Reagrupament i la federació catalana del PSOE. El nou partit, PSC, naixia com a partit nacional i sobirà, però, federat amb el PSOE. El document de bases, més enllà de continuar reafirmant-se en els sis punts del Pacte d’abril, remarcava que “el PSC sorgit de la unificació tindrà plena sobirania en l’establiment del seu programa de govern, adequat al grau d’autonomia assolit per Catalunya en cada moment històric, en la perspectiva del ple exercici del dret a l’autodeterminació”
Un greu punt d’inflexió en aquest camí sobiranista del PSC el trobem després del cop d’Estat de Tejero del 23 de febrer de 1981 amb la tramitació i posterior aprovació de la LOAPA, que significava una autèntica involució autonòmica que afectava, sobretot, a l’autonomia catalana.
El terrabastall que s’origina a les files del socialisme català és enorme. En el si del PSC, la batalla entre partidaris i detractors és considerable. El desembre de 1981, el portaveu del PSC al Congrés dels Diputats, Ernest Lluch, es nega a presentar les esmenes del partit a la LOAPA –en aquells moments els socialistes catalans encara tenien grup propi a la cambra–. El consell nacional del PSC destitueix Lluch, que es nega a acceptar el cessament. La LOAPA finalment és aprovada el 30 de juny del 1982 amb 206 vots a favor i l'oposició total de catalans i bascos.
Arribem a l’octubre de 2012, poc després de la gran manifestació de l’11 de setembre. El ple del Congrés espanyol rebutja una proposició no de llei d’ERC que reclamava la transferència a la Generalitat de la competència per convocar referèndums. El PSC suma els seus vots als del no. Un no que es basa a considerar la proposta com a frívola, incompatible amb la constitució i poc seriosa.
El 2013, CiU presenta (una vegada més) una altra proposta de resolució sobre el dret a decidir dels ciutadans de Catalunya mitjançant un referèndum legal i acordat amb el govern de l’Estat. Aquesta vegada, els diputats del PSC (tots excepte Carme Chacón) voten a favor de la proposta. Són els temps en què el dret a decidir forma part dels postulats dels socialistes catalans. Com era d’esperar, la proposta és refusada per 275 vots contra 60.
La nova deriva del PSC es produeix arran de la convocatòria de la consulta del 9-N. La direcció socialista abandona el dret a decidir i dóna l’esquena a la consulta amb l’argument que l’única via possible és acordar la consulta amb el govern espanyol. Els diputats socialistes al Parlament de Catalunya hi voten en contra, amb l‘excepció de Marina Geli i Núria Ventura. La dissidència, però, s’estén pel territori i les consignes que es llencen des del carrer Nicaragua són refusades per molts regidors municipals, fins i tot de l’àrea metropolitana. Es desferma la gran crisi interna del PSC.
I el 2015 el PSC sembla haver tocat fons pel que fa al seu sobiranisme. Decideix renunciar a la celebració d’una consulta legal i pactada amb l’Estat (la darrera fórmula que va defensar en el programa electoral de 2012) i acaba apostant per un referèndum a tot el territori de l’Estat espanyol sobre una reforma constitucional.
I aquest és l’escenari actual. Un PSC que ha “evolucionat” des de l’exigència del dret d’autodeterminació per a Catalunya i per a tots els pobles d’Espanya, fins a instal·lar-se en l’exigua i migrada petició d’un referèndum per reformar la Constitució espanyola.
Una deriva vergonyant.
