El premi Nacional de
Literatura el concedeix la Generalitat de Catalunya mitjançant el Consell
Nacional de la Cultura i de les Arts (CONCA). Conjuntament amb aquest premi es
lliuren també els de cinema, dansa, foment del català, periodisme, patrimoni
cultural, música, teatre, arts plàstiques i cultura popular.
Des del 1995 fins al 2015 l’han
rebut escriptors com Josep Palau i Fabre, Miquel Martí i Pol, Pere Gimferrer,
Quim Monzó, Carme Riera, Biel Mesquida, Màius Sempere, Joan Margarit, Enric
Cassasses, Francesc Parcerisas... Sempre escriptors en llengua catalana.
No és estrany, perquè en les
bases del premi es diu exactament que: Els
Premis Nacionals de Cultura de la Generalitat de Catalunya han estat creats amb
la finalitat de reconèixer les persones, les entitats o les institucions de
qualsevol àmbit territorial per la seva contribució singular a la cultura
catalana i a l'enaltiment d'aquesta.
El criteri mantingut des de l’any
1995 es trenca el 2013 quan se li concedeix el premi al gran escriptor en llengua
castellana Eduardo Mendoza. Enguany, el 2016, tornem de nou a concedir el premi
nacional de literatura a un escriptor en llengua castellana, Enrique
Vila-Matas.
En cap cas gosaria discutir la
vàlua d’ambdós escriptors. La seva trajectòria i premis els avalen sobradament.
L’únic que de nou està en entredit és el tema de per què la literatura escrita
en castellà es considera literatura catalana.
N’he parlat sobradament sobre
què entenc per literatura catalana, una expressió cultural que només es pot
expressar a través duna eina: la llengua. No hi insistiré Qui vulgui pot
repassar els articles d’aquest bloc, concretament "La creativitat catalana s'expressa indistintament en castellà i català" i els quatre dedicats a “Laliteratura en castellà a Catalunya és literatura catalana?”
De la mateixa manera que la
llengua, la literatura catalana només pot obtenir la projecció adequada i
necessària des d’aquí, des dels territoris de llengua catalana. No podem
esperar cap mena de projecció internacional, ni tan sols a nivell de l’Estat
espanyol des d’un altre lloc que no sigui el nostre territori, el nostre país.
Per què, doncs, alguns, la
majoria polítics o persones amb càrrec a les institucions, ens diuen una i
altra vegada que la llengua i la cultura castellanes formen part de la cultura
catalana. És possible que s’hagin begut l’enteniment a causa de tants anys d’opressió lingüística i
cultural?
No en tinc cap mena de
dubte... Quan una comunitat humana s’expressa a través dels seus creadors
literaris ho fa emprant el mitjà que més l’identifica i la cohesiona: la
llengua pròpia. Una llengua pròpia que forma un tot inseparable amb la
literatura que ajuda a vehicular.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada