Davantal de La clau de la nostra història
El dret a
l'educació és un dret humà fonamental inclòs en el Protocol de la Convenció
Europea de Drets Humans. Obliga a tots els països signants a garantir-lo. A
nivell mundial, garanteix aquest dret el Pacte Internacional dels Drets
Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides.
Katarina
Tomasevski, de les Nacions Unides, resumeix el dret a l'educació en quatre
principis, coneguts com les 4 A per les seves sigles en anglès:
L'educació ha de
ser possible, fet que vol dir que l'Estat assumeix el pagament dels professors
i infraestructures per tal que tots els infants puguin accedir a una educació
bàsica.
Accessible a
tots els sectors, sense diferències de classe o gènere.
Acceptable o amb
un contingut rellevant, no discriminatori, de qualitat i impartit per
professionals preparats.
Adaptable,
perquè evolucioni segons les necessitats de la societat en cada moment.
Catalunya ha
estat sempre en primera línia del món educatiu.
Des de la
universitat medieval, amb la fundació de la Universitat de Lleida a principis
del segle XIV.
Al Renaixement,
amb la gran figura de Joan Lluís Vives que ja va proposar tenir en compte les
característiques individuals de cada alumne en els plans d’estudi.
Les escoles
parroquials de l’època moderna que alfabetitzaven els infants de diferents
classes socials.
Francesc Ferrer
i Guàrdia, considerat un dels pares de l’Escola Nova, basada en l’aprenentatge
pràctic, tenint en compte la psicologia de cada nen.
Alexandre Galí,
amb una gran activitat educativa: mestre de minyons, mestre de mestres,
promotor d'iniciatives culturals i escolars, lingüista, teòric de l'educació,
historiador de la cultura...
La Mancomunitat
de Catalunya que aposta clarament per una política educativa de qualitat.
L’impuls a
l’educació en català i l’avanç en coeducació de l’època republicana, excessivament
breu i tallada de soca-rel pel franquisme.
Durant els anys
foscos del franquisme cal destacar les escoles creades a l’entorn de
l’Associació de Mestres Rosa Sensat. El 1978, unes 80 escoles van crear el
Col·lectiu d'Escoles per l'Escola Pública Catalana, pioners en la recuperació
de l'ús del català a l'escola i de la tradició pedagògica d'escola activa
d'abans de la guerra civil espanyola. Alhora van ser el nucli dels Moviments de Renovació Pedagògica de
Catalunya.
La història de
l’escola catalana és un bon reflex de la història del nostre país. I la llengua
amb què es construeix i transmet el coneixement ens permet expressar la nostra
particular visió del món. De la llengua pròpia, part essencial de la nostra
personalitat i identitat col·lectiva, n’hem fet l’eina de cohesió i de
convivència.
Avui, a La clau
de la nostra història parlarem de l’escola catalana. Ens anirem a mitjans segle
XVIII perquè, a Catalunya, quan es parla de pedagogia a l'època moderna i
contemporània s'ha de parlar necessàriament de Baldiri Reixac i de la seva
obra, publicada el 1749 “Instruccions per l'ensenyança de minyons”, un compendi
universal propi de la Il·lustració.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada