Anàlisi "No cerc ni am aquell qui, vagarós" (J.V. Foix-2)

Fa uns quants dies us convidava a analitzar el poema de J.V. Foix No cerc ni am aquell qui, vagarós Aquí teniu el meu... 

Que la poesia serveixi per guarir l'ànima de mentides i falsedats....

Seguint l’estructura clàssica del sonet, el poeta exposa i desenvolupa el tema en els dos quartets, aprofundeix en les línies marcades en el primer tercet i sintetitza els resultats en el darrer tercet.

El tema principal del poema seria el de la reflexió sobre el país. Una reflexió feta des d’una actitud d’interrogació, d’indagació. La seva poesia cal classificar-la com poesia doctrinal i didàctica, de meditació del món , poesia moral.

El poeta inicia el seu recorregut filosòfic exposant la seva contraposició com a poeta a la de l’home desarrelat, a aquell que erra, ociós i sense esperança:

1 No cerc ni am aquell qui, vagarós,

A aquell per qui tots els indrets, tots els camins són aspres, intractables, plens de soledat, a aquell que, en el fons, és el negador del món:

2  Per llacs esquerps o desertes guixeres,

3  Cobert de pols, per les amples carreres,

4  Clama febrós: “On vaig.” I amb vers plorós

I, consegüentment, esdevé el negador del seu propi país: 

5  Nega la llar dels seus i les fumeres

6  De llur destí……..

El poeta no vol assajar, ni provar de descobrir res amb aquesta imatge d’home-humanitat. No vol esdevenir, com ells, un miserable que no creu en el futur o bé un seguidor de devocions i penitències d’inabastables camins de treballs i afanys:

 …….I es fa miseriós

 7  D’un Més Enllà sense forma i colors,

 8  O pelegrí d’impossibles tresqueres.

Enmig d’aquesta crisi d’identitat individual i col·lectiva que aboca l’home vers la solitud, el poeta afirma la individualitat  i, en el seu joc constant de contradiccions íntimes, també la col·lectivitat, expressada en l’arrelament ètic i civil, l’arrelament al propi país:

9  Mes cerc i am aquell qui diu: “Jo só”,

10 I té una llar, té pàtria i mester,

11 I se’n fa un tot, i acata lleis severes.

I, amb la dignitat i el pensament alçats, en una imatge de lluminositat i afirmació de futur, un futur que ha de ser seu, però també nostre, el poeta vol, no només afirmar aquest arrelament, sinó mantenir una actitud ferma en la seva defensa i manteniment:

12 I a sol llevat, i en un propi horitzó

13 Alça el punyal i defensa el seu bé,

14 Mestre segur d’enyorades banderes.