Aquest
és ja el primer gran èxit de l’ANC: per primera vegada a la història d’aquest
país hem sabut posar-nos d’acord gent diversa, vinguda de sectors molt
diferents, alguns militants de partit i altres no; gent amb ideologies molt
diverses i amb posicionaments sociològics de vegades fins i tot enfrontats. Hem
sabut deixar de banda tot allò que ens separa des del punt de vista personal,
polític o sociològic i hem après a sumar forces, a treballar pel tot i no per
les parts, és a dir: a treballar per un únic objectiu comú i, sobretot, hem
après a treballar en positiu.
Aquest
país avança amb pas ferm i decidit cap a la seva independència. Això no ho
aturarà ningú. El camí per arribar-hi estarà ple de dificultats i entrebancs,
segur, però n’estic del tot convençut que ningú podrà evitar que Catalunya
sigui un Estat europeu. Disposem de tres eixos fonamentals: La societat civil,
el municipalisme i els partits polítics amb les nostres institucions.
Aquesta darrers paràgrafs
formen part d’un article escrit el mes de febrer de 2012 (fa més de 5 anys) i
que va aparèixer publicat en el butlletí d’una ANC que encara havia d’esperar un
mes, març de 2012, per néixer oficialment al Palau Sant Jordi.
Més enllà de comprovar,
satisfet, que moltes de les coses que apuntava s’han acomplert abastament,
voldria remarcar, avui, que som a 17 dies de la cita més important del a història
d’aquest país, allò que sempre ha sigut el model Assemblea: el treball en
positiu.
L’ANC va ser criticada per
alguns, sobretot al principi, per aquesta manera de fer. El tarannà habitual de
l’independentisme (el conec molt bé perquè n’he format part, i n’estic orgullós)
era substituït per un tarannà alegre, de vegades festiu, sempre respectuós amb
els que pensaven diferent de nosaltres. L’ANC es presentava com un moviment transversal
i ho demostrava en les seves accions, manifestacions i concentracions. La
transversalitat era ben patent, i no només la ideològica i social, sinó la
generacional. Gent de totes les edats i condicions ens apilàvem i estrenyíem
com podíem el 2012 als carrers de Barcelona. Gent de totes les edats i
condicions ens donàvem la mà en la gran cadena humana del 2013. I així
successivament al llarg dels anys.
El missatge, l’acció, el
treball... sempre en positiu. La revolució dels somriures.
El 2 d’octubre començarà una
nova feina que també serà llarga, complicada i no exempta de dificultats. Abans, però, hem d'assolir el primer objectiu. Ens
queden només 17 dies per al referèndum
que ens ha d’obrir les portes per poder construir un nou país, una nova
República catalana.
Cal continuar mantenint l’esperit
Assemblea. Cal continuar practicant en tot moment el model Assemblea. Davant de
la irritació, el menyspreu, l’insult, la crispació, la còlera, la ràbia i l’odi
només poden trobar el poble de sempre, el poble determinat a arribar fins al
final, el poble coratjós, el poble que els fa front amb un somriure als llavis,
amb il·lusió, amb alegria, amb humor i ironia. El poble que s’expressa sempre
en positiu. El poble de Constantí i el de Valls tot llençant clavells a la Guàrdia Civil.
Avui més que mai, ressonen arreu
i amb força les paraules de Vicent Andrés Estellés:
No et limites a contemplar
aquestes hores que ara vénen,
baixa al carrer i participa.
No podran res
davant d'un poble.
unit, alegre i combatiu
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada