La tragicomèdia de la investidura o... com una majoria serveix de poc.

Ja fa temps vaig dir que si escrivia en aquest bloc, més enllà d’esperar que algú tingui l’amabilitat de llegir-me, era, en molts casos, per intentar aclarir i ordenar les pròpies idees. De fet, és el que estic fent avui. Quan semblava que, a través de la doble legalitat, autonòmica i republicana, havíem aconseguit superar una situació força difícil i complicada de resoldre, primer ERC argumentant que el president havia de ser Oriol Junqueras, i després la CUP amb el seu no a l’a investidura de Jordi Sánchez, ens tornen al dia després de l’ajornament de la investidura per part del president del Parlament.

Ja fa temps que em pregunto si tenim una majoria independentista al Parlament. Si més no, si tenim una majoria que tingui clar quin és l’objectiu o, repetint velles, i creia que superades, estratègies de l’independentisme, cadascú té el seu propi camí. I, el que és pitjor, que pensa que només el seu és el bo, el convenient, el que funciona. La dita catalana de “tants caps, tants barrets.”

Es continua considerant la llista de Junts per Catalunya com la llista del PDECAT (si no es continua parlant encara de "Convergència") i, per tant, la llista de “la dreta”. Crec que si ens ho intentem mirar amb el màxim d’objectivitat possible podrem entendre que Junts per Catalunya és una altra cosa. 

Se’ns diu que només es votarà un candidat que sigui d’esquerres. Com si, en l’actual situació amb 155 o sense 155,  un president de la Generalitat d’esquerres fos garantia de res. 

Se’ns diu que el programa de govern és un programa autonòmic. Com si fos possible, amb 155 o sense 155, fer alguna cosa més. O és que no hem entès encara el que significa la doble legalitat?

I, de nou, retornen els vells i eterns cants de sirena, cap a ERC, d’establir una majoria “progressista” al Parlament. Escrivia, ara fa un mes, el 5 de febrer: 

“Potser, només potser, alguns van veure, davant la convocatòria imposada i il·legal de les eleccions del 21-D, la gran oportunitat de guanyar-les clarament i d’aplicar les seves pròpies estratègies post 1 d’octubre. El panorama polític semblava donar-los la raó amb un PDECAT en franca decadència que li augurava uns resultats electorals ben pobres. Potser, només potser, alguns van veure l’oportunitat de crear una aliança d’esquerres que governés el país i es tragués de sobre l’article 155. Una aliança que l’Estat espanyol veuria, segurament, com un mal menor.”

He cregut sempre que la independència només serà possible amb la unitat d’acció de les tres potes principals del procés: les institucions, els partits polítics i la societat civil, i que cadascuna d’aquestes tres potes té una feina a fer. La societat civil ha fet la seva sempre: les mobilitzacions al carrer, el 9-N, el 27-S, l’1 d’octubre, el 3 d’octubre, el 21-D. Sempre hem estat on havíem de ser, determinats a fer el que calgués.  

Els partits polítics, ara l'un, ara l’altre, no han fet la feina que els corresponia i, pel que sembla continuen sense fer-la.

Potser sí que, com escrivia en el mateix article, si els partits no són capaços de fer la seva feina, deixar de barallar-se entre ells, deixar els personalismes i les ideologies de banda i provocar estímuls en la gent en comptes de desmoralització, caldrà. com a mal menor, anar a unes noves eleccions. 

Si arriba el cas, no ens han de fer cap mena de por unes noves eleccions. Sempre que hem votat, no només hem guanyat, sinó que hem anat augmentat de manera progressiva els partidaris de la independència.

Fins i tot, en el marc d’unes noves eleccions, potser, i només potser, als nostres partits se’ls faria la llum i posarien tots els seus esforços a presentar una llista única i unitària, d’ampli espectre social i polític, que esvaís d’una vegada per totes els partidismes estèrils i servís per a una nova i clara victòria a les urnes de l’independentisme republicà.

Ens veiem el dia 11 al carrer.