Creia que estava preparat per gairebé tot. M'han colpit molt els empresonaments dels Jordis, d'en Junqueras, d'en Forn... El cop rebut divendres passat, però, encara va ser més fort. M'ha ferit profundament el cor l'empresonament de la Carme.
M'han vingut molts records al cap. Alguns que havia oblidat o se m'havien emboirat amb el temps. Des que es va saber la notícia que divendres havien de comparèixer davant del jutge Llarena que hi penso molt, en la Carme, i també en el Bernat, el seu marit, que ho ha d'estar passant molt malament. Avui, aquests records m'han portat a repassar fotografies, algunes de les quals ja ni sabia que tenia.
Alguns records de set anys extraordinaris. En vull compartir unes quantes amb vosaltres, amb el Bernat, amb tothom que trobi a faltar la Carme.
M'han vingut molts records al cap. Alguns que havia oblidat o se m'havien emboirat amb el temps. Des que es va saber la notícia que divendres havien de comparèixer davant del jutge Llarena que hi penso molt, en la Carme, i també en el Bernat, el seu marit, que ho ha d'estar passant molt malament. Avui, aquests records m'han portat a repassar fotografies, algunes de les quals ja ni sabia que tenia.
Alguns records de set anys extraordinaris. En vull compartir unes quantes amb vosaltres, amb el Bernat, amb tothom que trobi a faltar la Carme.
La primera és un de les meves preferides. En el seu moment la vaig titular "Fent la revolució dels somriures"
La primera de totes és la mesa de l'assemblea fundacional de l'ANC, al 2012. La componia la Carme, la M.Mercè Roca, en Jaume Terribas, en Ricard Gené i jo mateix. La del costat i la de sota són moments de la primera gran manifestació de l'11 de setembre de 2012, l'escenari i entrant al Palau de la Generalitat. En una altra, podeu veure la Muriel i en Josep M. d'Abadal, llavors president de l'Associació Catalana de Municipis per la Independència, entrant, amb presses, al Palau de la Generalitat.
Navegant pel món d'Internet he trobat un poema preciós i apropiat per aquesta angoixosa situació per la qual estem passant. Del bloc "Amb vetusta gonella" us reprodueixo el poema Political prisoners de Catherine Gallagher (1935)
Ells criden des del darrere
dels filats.
És encara el mateix missatge
reclòs entre tanques,
i la seva veritat s’enfila
cap amunt. Ho pots veure:
un estel hissat enlaire, suspès
on res de particular
no està passant.
Però ells continuen hissant-lo,
davant dels ulls
dels seus carcellers,
i el fan navegar a tot vent
en un petit trosset de cel.
Segons explica el bloc...
El poema està dedicat a
Nelson Mandela i al seu advocat, Bram Fischer, un dels màxims
exponents del moviment anti-apharteid. Si Mandela va estar a la presó quasi
27 anys (1964-1990), Fischer també va ser empresonat durant onze anys,
del 1964 al 1975, en què va ser alliberat per raons de salut, poques setmanes
abans que morís. Mandela i els seus companys de l’ANC (sí, les sigles
angleses del pacifista Consell Nacional Africà eren aquestes) van ser
condemnats per delictes greus contra la legislació vigent (comunisme,
terrorisme, revolta armada... ), i el seu advocat ho va ser sota l’acusació de
ser comunista; de manera que tècnicament, per al règim de Pretòria, no van ser
mai “presos polítics”. Però la resta del món, amb tota justícia, els hi va
considerar.
Dijous i divendres vam intercanviar els darrers missatges:
Dijous i divendres vam intercanviar els darrers missatges:
Continuo escrivint des de la tristor.... T'estimem, Carme i et trobem molt a faltar. Us estimem a tots, us trobem a faltar i no ens aturarem fins que sigueu al carrer, fins que tots pugueu tornar a casa.
[...] un estel hissat enlaire... Però ells continuen hissant-lo/davant dels ull/dels seus carcellers/i el fan navegar a tot vent/en un petit trosset de cel.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada