Nois: Només feia poesia?
Salom: Era també un gran prosista
i autor teatral. De fet, es va donar a conèixer amb llibres de prosa com El doctor RIP o Laia. També va escriure un llibre molt interessant: “Les roques i
el mar, el blau” que es compon de cent proses sobre els mites grecs i el seu
entorn. D’aquestes, quaranta-dues es van publicar a “Dibuixos (amb algun mot)
sobre temes clàssics de Cèsar Estrany (1976).
Mireu, perquè pugueu assaborir
millor la seva prosa, feu-me l’obsequi de llegir per a mi i per a vosaltres
mateixos el relat “El país moribund”.
Escrit el 1935, aquest llibre
tanca el recull “Ariadna en el laberint grotesc” en què fa una descripció
al·legòrica sobre la terrible situació que en aquells temps vivia Catalunya i
la resta de l’Estat espanyol. Ofereix una visió molt crítica i negativa del
caràcter dels catalans, els seus escriptors i els seus dirigents.
Ei! Em dit llegir! Llegir, sí; i
això vol dir llegir com cal, eh?
El
país moribund (Ariadna en el laberint grotesc)
El
país que havia perdut la seva ànima seia amb les mans buides vora el port i
mirava amb tristesa les aigües mortes, quan jo vaig arribar. «Seré aviat com
elles. Ja ho veus, no expresso res, res de meu autèntic. Aviat seré com
aquestes aigües, un mirall indiferent», es va exclamar. «De cap manera!», li
vaig respondre. «Ets un gran, un formidable país.» «En què ho coneixes?»,
s'escridassà el pobre vell país, una mica revifat, perquè no hi ha ningú més
apte que els pobres vells països per a les revifalles efímeres. «En què ho
coneixes?», va dir, caigut ualtra vegada en desesper. «Sóc una ombra, una
carcassa. Ja ho veus, ell va ser el nucli i el camí de la meva glòria», va dir assenyalant
el port. «D'ell sortien les naus cap a les conquestes, les sàvies lleis de tota
la mar; la senyera orgullosa. Ara, en canvi, és vell i moribund com jo. I la
seva senectut, disfressada, com la meva, amb un maquillatge d'adjectius de
bambolina. S'ha perdut la cadència de la meva llengua imperial. Ara la parlen a
crits, sense acabar els períodes, afermada a base de blasfèmies i de gestos
paleolítics. Se m'ha convertit en un volapuk sense intimitat ni finor, sense
matís, empedreït de paraules sibil·lines, fredes, pedants, insuportables. No la
llegeix ningú, i la mica de literatura que cultiven, raquítica, amorfa, grisa,
sense personalitat ni entusiasme, no té altre propòsit que servir finalitats
electorals. Els meus fills no s'interessen per l'esperit i han perdut tota
tradicció de cultura i de finesa. Materialistes com són, imiten la tècnica
d'altri. Sóc, ja ho veus, un país sense ànima. I ara justament, moribund i
cansat, visc a la força una mascarada grotesca, el somni d'una ment ambiciosa,
una ganyota mesquina. Sóc tan sols una anacrònica silueta medieval.» «No, ets
un gran país, un país d'esdevenidor, diantre!», el vaig interrompre. «Una
silueta medieval? I què, saps la importància que et resulta d'això? No
llegeixes Spengler, Berdiaev, la premsa, la gent que ha contemplat Déu cara a
cara, els descendents universitaris dels profetes? És la teva hora, l'hora de
la teva mar, de la teva llengua, del teu imperi, de la teva glòria, del teu
seny.» «El millor del món», cridava un cor llunyà i patrioòtic. «Ets ric, ets
culte», prosseguia jo. «Què me'n dius de la teva dansa?» «La més bella del
món», deia el cor. «I de la teva cançó popular?» «No n'hi ha d'altra, la, la,
la», cantà el cor. «I dels teus pròspers hospitals, de la teva pau pública, de
la teva polidesa ciutadana, de la bonhomia de la gent del teu camp? No pots
escopir més, no pots mobilitzar més captaires, no pots ignorar més del que
ignores. Tot té un límit, l'has aconseguit, no ha d'exigir res més al teu
esforç. Moribund? Qui tingués la teva salut, la teva empenta! En demanes
proves? Quina altra que la de la teva gran ciutat, anàrquica modèlica,
pretensiosa, nou rica, sense gens de confort?» «La millor de totes», exultava
el cor. «Això sí, no es pot negar que cap altra no té el seu Palau de la Música
ni el seu Gran Metro», va convenir el país. «Afegeix-hi també el sentit crític
dels qui l'habiten, escolta'ls», li vaig dir. «No es pot viure en aquesta
cabila», deia la veu del pedagog Efrem. «Què han de pensar de nosaltres Adler i
els hongaresos?» «Hélas, hélas, la bêtise humaine!», recità l'harmoniosa gorja
de Pulcre Trompelli. «Som d'un país de cinquena o potser de sisena categoria»,
afirmà amb una evident satisfacció Ecolampadi Miravitlles. «Els alemanys varen
organitzar fa poc un concurs colossal. El tema a desenrotllar era: "Bases
africanes de cretinisme en els homes i en els pobles." Nosaltres n'hem
resultat guanyadors.» «Campions, nosaltres? L'agradable, l'única nova!», va
dir, excitada, Aina Cohen, l'exímia poetessa. «No oïu com el rossinyol refila
per la victòria? Allí, a la masia dels vellards, mentre el bon jai:
"Escolta el càntic dolç de
l'ocelleta
i pesa figues al regne de la son.
La testa venerable es congestiona
al
ritme del xup-xup de l'arrossada."
No
oblideu, germans, que som els predilectes de Nostre Senyor», va afegir la suau
recitadora, després de blasfemar i de rebre uns entusiastes aplaudiments.
«Queno senties Aina, que no la senties? Te n'has convençut, ara?», vaig
preguntar al país. «Sí», va dir ell, entendrit. «Però sóc tan ancià! Quin fred,
tot em roda, em moro!», xiscla de sobte. La feridura va ser fulminant, i no
vaig tenir temps d'auxiliar-lo. El cos queia amb clapoteig a les aigües
encalmades, en un solitari indret, i jo n'era l'únic testimoni. «Mullar-me per
ell?», vaig reflexionar. «Ja en trobarem un altre que ens pugui fer més peça.
Vaig a telegrafiar la notícia, és més essencial que intentar salvar-lo. Quin
èxit periodístic que serà!», vaig meditar, mentre m'allunyava. «Què diu aquest
beneit?», preguntaven l'endemà els conciutadans, en llegir el telegrama. «Què
diu? "Vell país ofegat ahir aigües port. No s'ha identificat
cadàver." Té, el país es va morir, visca! Fins tenim un país que se'ns
mor. Vejam, en volem detalls.» Aquell dia les redaccions varen treballar d'una
manera febrosa i compensaven amb escreix la quotidiana penúria econòmica
editorial: almenys es varen vendre una cinquantena de periòdics en llengua
nostrada, en aquella llengua que amb tant de delicat amor n'han dit després
vernacla.
Barcelona,
1934-1935
Revisades
a Sinera agost 1949; juliol 1964
I
a Lavínia octubre 1967; juliol 1974; desembre 1980
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada