L'editorial d'avui de Vicent Partal titulada "Un segon referèndum per a fer què?" ha provocat un cert enrenou en el si del moviment independentista. Partal escriu que la proposta de la CUP "conté alguns elements que cal valorar amb molt detall."
Àngels Folch, activista independentista, exSecretària Nacional de l'Assemblea i membre del grup Koiné, ha respost a l'editorial d'en Partal i, més concretament, a aquest paràgraf:
"Ningú no pot discutir que la CUP va tenir, precisament, un paper determinant el Primer d’Octubre. El referèndum no era en el pla presentat per Junts pel Sí i va aparèixer en les negociacions del pressupost com una demanda dels anticapitalistes. I, malgrat el recel que molta gent vam expressar aleshores, jo mateix, avui és clar que la CUP tenia raó i que el referèndum d’autodeterminació va esdevenir l’eina clau i fonamental per a provocar l’enfrontament amb l’estat i el bot endavant de la nació."
La resposta de l'Àngels és molt contundent i aclareix els fets relacionats amb la convocatòria del referèndum i el paper que en va tenir l'ANC. I, sobretot, planteja al conjunt del moviment independentista la pregunta: Estem disposats a enterrar el mandat del Primer d'Octubre? Volem enviar el referèndum, el que va costar fer-lo, la defensa dels col·legis electorals, la repressió, la presó, l'exili a la "paperera de la història"? Estem disposats a tornar a la pantalla d'inici?
Llegiu el text d'Àngels Folch:
No veig de cap manera que la CUP tingués raó, ni que el referèndum d’autodeterminació vagi esdevenir l’eina clau i fonamental per a provocar l’enfrontament amb l’estat i el bot endavant de la nació. Primer perquè no va ser la CUP, o no va ser únicament la CUP, qui va tornar a posar el referèndum damunt de la taula ni qui va convèncer JUNTS PEL Sí de tornar a la casella de sortida, és a dir, a la de plantejar un referèndum com a eina per assolir la independència. Qui ho va fer i qui va aconseguir l'acord dels partits va ser l'Assemblea modificant el Full de Ruta que havia aprovat en la seva anterior assemblea general. Però tornar a posar en el full de ruta el referèndum significava indirectament negar legitimitat a la declaració feta des del Parlament com a fruit d'una majoria parlamentària sortida d'unes eleccions plebiscitàries que havíem guanyat. De fet, va ser una manera de treure les castanyes del foc als polítics.
El referèndum era el pla A de l'assemblea, què ja havíem intentat al 2014, i ja havíem vist que no tenia sortida. Per això havíem passat al pla B: eleccions plebiscitàries.
Eleccions que vam guanyar però que la CUP es va carregar dient, la mateixa nit electoral, que les havíem perdut. I, per acabar-ho d'adobar, a més a més, va aconseguir fer fora de l'escenari polític (a través de les gestions/pressions del senyor Jordi Sánchez) el candidat de JUNTS i guanyador de les eleccions plebiscitàries, el MHP Mas. Pel que hem anat veient després, amb el referèndum del 2017 alguns tan sols pretenien fer un pols a l'estat per aconseguir fer-lo seure a negociar (santa innocència!) i per aconseguir-ho durant la campanya van dir a tothom que si el SÍ guanyava encara que fos tan sols per un vot declararien la independència. Això és el que TOTS els polítics van dir als quatre vents públicament i el que tots els electors ens vam creure que farien perquè els vam fer confiança. I sembla ser que l'Estat també s'ho va creure i com que no estava disposat a negociar res de res va treure la policia per impedir aquella votació utilitzant fins i tot la violència.
En contra tot pronòstic, vam fer el referèndum, vam votar de manera impecable aproximadament uns 3 milions de persones, uns 700.000 vots de les quals van ser segrestats per la policia, però 2,3 milions es van poder comptar i el resultat va ser una victòria aclaparadora del SÍ (un 90,18%). Suposant que tots els 700.000 vots segrestats haguessin votat NO, la victòria hauria estat igualment contundent: 68% a favor de la independència amb un participació del 54,5% del cens espanyol (!) de votants a Catalunya.
Atès que en un referèndum la participació no pot condicionar el resultat, podem afirmar que el Primer d'octubre els catalans, tot i la repressió de l'estat, vam votar i vam guanyar la independència per un 90,18% de vots favorables a la secessió. Per això ara, tornar a proposar un referèndum, sigui pactat o sigui unilateral, és tirar pilotes fora o tirar la pilota endavant. És deixar-nos prendre el pèl. Jo no hi estic disposada.
En el programa electoral de la CUP a les eleccions del 2015 s’hi llegia això:
«La CUP - Crida Constituent defensa que només conjuntament amb la consecució de l’emancipació social serà possible reeixir en el procés per construir la independència nacional.»
Algú que té una posició tan poc consistent com aquesta ja es veu que mai no treballarà de debò per la independència de cap nació. El deu discurs independentista és un discurs buit que no s’aguanta per enlloc. Els cupaires el que volen és “l’emancipació social” i l’emancipació nacional els serveix d’esquer perquè els bonifacis dels catalans els votin pensant-se que així assoliran la independència més ràpidament.
I ara han passat de defensar amb dents i ungles el Primer d’octubre i de dir que el vam guanyar i que és una conquesta del poble a proposar un altre referèndum quan en el cas de Catalunya, a diferència d’Escòcia, ja el vam fer, el vam guanyar i encara en patim les conseqüències tot i no haver-se fet efectiva la independència.
Inicialment ja em vaig oposar a saltar-nos el full de ruta de l’assemblea tornant al punt de partida, i amb més raons em negaré ara a tornar-hi després d’una victòria indiscutible com va ser la del Primer d’octubre.
Àngels Folch
Membre i exsecretària nacional de l’ANC
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada