Llengua i República. El manifest Koiné argumentat

Vull una resposta. 10a temporada. Emès l'1 de novembre de 2021 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats

Blanca Serra, lingüista, Grup Koiné

Àngels Folch, mestra, Grup Koiné

Enric Larreula, escriptor i professor universitari,  Grup Koiné

Lluís de Yzaguirre, doctor en Filologia, Grup Koiné

Davantal 

Des del 2012, ens hem fet una fart de debatre, discutir, fer documents i informes sobre molts aspectes d’una futura Catalunya independent. En canvi,  el debat sobre la llengua i sobre l’estatuts que caldria atorgar en un Estat independent a la llengua catalana, a la castellana i a totes les altres llengües que conviuen amb nosaltres ha estat defugit de manera sistemàtica i habitual.

Fins al 31 de març de 2016, quan, a la Universitat de Barcelona, es va presentar el manifest “Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya “, l’anomenat Manifest Koiné.

El rebombori que es va organitzar va ser majúscul. Els primers signants del manifest Koiné, 200 personalitats, intel·lectuals, filòlegs i professionals de la llengua van ser titllats d’haver signat un “postulat nazi”. El llavors diputat Lluís Rabell, va dir que érem uns racistes i fonamentalistes. En opinió del Sr, Urtasun, d’ICV, volíem vetar el castellà a Catalunya, Per a molts altres, articulistes, comentaristes, ens proposàvem expulsar el castellà, trencar la cohesió social, dividir i segregar el poble català en grups etnolingüístics, instigar l’odi contra els immigrants en general i els castellanoparlants en particular... i un llarg etcètera.  

Com ja és habitual, els polítics i  els partits independentistes, amb alguna que altra honrada excepció, van córrer a reivindicar la Catalunya bilingüe, les bondats i magnificències del bilingüisme i fins i tot proclamant el castellà com la llengua també de Catalunya.   

Ara, Llengua i República i el Grup Koiné han publicat el llibre “Llengua i República. El manifest Koiné argumentat. Aquest llibre és el fruit d'un treball de 4 anys fet per les 14 persones que el 2014 van constituir el grup Koiné. S'hi responen els arguments i els prejudicis que calia rebatre i les evidències i les ignoràncies o la mala fe de molts detractors del Manifest.

L’enyorada Patrícia Gabancho, en referència al Manifest, va afirmar que “El text és com una pedra llençada en les aigües tranquil·les de la complaença i l'autoengany”.

El Manifest va acabar sent la pedra que va engegar un gran debat a l’entorn de la llengua. Desitgem que el llibre sigui el desencadenant del debat definitiu. Un debat en què parlem, uns i altres, sense pors, sense consignes partidistes. Un debat  amb arguments lingüístics a la mà.. Un debat obert a tothom, inclusiu i sobretot fet amb serenitat i respecte, com haurien de ser tots els debats. 

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

Final

Marxem amb la frase de la setmana. La va pronunciar la filòloga Mercè Llorente, en l’acte de presentació del Manifest Koiné

«La llengua és determinant en la construcció de l’Estat. La llengua és l’espurna. Sense la llengua no hi hauria procés independentista, ni tan sols cap intent de separar-nos. Perquè sense la llengua catalana tampoc existiria Catalunya».

Marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem a tots lliures. Els volem a tots a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

 

Un nou referèndum? Enviem l'1 d'Octubre a la "paperera de la història"? (Article d'Àngels Folch)

L'editorial d'avui de Vicent Partal titulada "Un segon referèndum per a fer què?" ha provocat un cert enrenou en el si del moviment independentista. Partal escriu que la proposta de la CUP "conté alguns elements que cal valorar amb molt detall."

Àngels Folch, activista independentista, exSecretària Nacional de l'Assemblea i membre del grup Koiné, ha respost a l'editorial d'en Partal i, més concretament, a aquest paràgraf:

"Ningú no pot discutir que la CUP va tenir, precisament, un paper determinant el Primer d’Octubre. El referèndum no era en el pla presentat per Junts pel Sí i va aparèixer en les negociacions del pressupost com una demanda dels anticapitalistes. I, malgrat el recel que molta gent vam expressar aleshores, jo mateix, avui és clar que la CUP tenia raó i que el referèndum d’autodeterminació va esdevenir l’eina clau i fonamental per a provocar l’enfrontament amb l’estat i el bot endavant de la nació." 

La resposta de l'Àngels és molt contundent i aclareix els fets relacionats amb la convocatòria del referèndum i el paper que en va tenir l'ANC. I, sobretot, planteja al conjunt del moviment independentista la pregunta: Estem disposats a enterrar el mandat del Primer d'Octubre? Volem enviar el referèndum, el que va costar  fer-lo, la defensa dels col·legis electorals, la repressió, la presó, l'exili a la "paperera de la història"? Estem disposats a tornar a la pantalla d'inici? 

Llegiu el text d'Àngels Folch:

No veig de cap manera que la CUP tingués raó, ni que el referèndum d’autodeterminació vagi esdevenir l’eina clau i fonamental per a provocar l’enfrontament amb l’estat i el bot endavant de la nació. Primer perquè no va ser la CUP, o no va ser únicament la CUP, qui va tornar a posar el referèndum damunt de la taula ni qui va convèncer JUNTS PEL Sí de tornar a la casella de sortida, és a dir, a la de plantejar un referèndum com a eina per assolir la independència. Qui ho va fer i qui va aconseguir l'acord dels partits va ser l'Assemblea modificant el Full de Ruta que havia aprovat en la seva anterior assemblea general. Però tornar a posar en el full de ruta el referèndum significava indirectament negar legitimitat a la declaració feta des del Parlament com a fruit d'una majoria parlamentària sortida d'unes eleccions plebiscitàries que havíem guanyat. De fet, va ser una manera de treure les castanyes del foc als polítics. 

El referèndum era el pla A de l'assemblea, què ja havíem intentat al 2014, i ja havíem vist que no tenia sortida. Per això havíem passat al pla B: eleccions plebiscitàries. 

Eleccions que vam guanyar però que la CUP es va carregar dient, la mateixa nit electoral, que les havíem perdut. I, per acabar-ho d'adobar, a més a més,  va aconseguir fer fora de l'escenari polític (a través de les gestions/pressions del senyor Jordi Sánchez) el candidat de JUNTS i guanyador de les eleccions plebiscitàries, el MHP Mas. Pel que hem anat veient després, amb el referèndum del 2017 alguns tan sols pretenien fer un pols a l'estat per aconseguir fer-lo seure a negociar (santa innocència!) i per aconseguir-ho durant la campanya van dir a tothom que si el SÍ guanyava encara que fos tan sols per un vot declararien la independència. Això és el que TOTS els polítics van dir als quatre vents públicament i el que tots els electors ens vam creure que farien perquè els vam fer confiança. I sembla ser que l'Estat també s'ho va creure i com que no estava disposat a negociar res de res va treure la policia per impedir aquella votació utilitzant fins i tot la violència.

En contra tot pronòstic, vam fer el referèndum, vam votar de manera impecable aproximadament uns 3 milions de persones, uns 700.000 vots de les quals van ser segrestats per la policia, però 2,3 milions es van poder comptar i el resultat va ser una victòria aclaparadora del SÍ (un 90,18%). Suposant que tots els 700.000 vots segrestats haguessin votat NO, la victòria hauria estat igualment contundent: 68% a favor de la independència amb un participació del 54,5% del cens espanyol (!) de votants a Catalunya. 

Atès que en un referèndum la participació no pot condicionar el resultat, podem afirmar que el Primer d'octubre els catalans, tot i la repressió de l'estat, vam votar i vam guanyar la independència per un 90,18% de vots favorables a la secessió. Per això ara, tornar a proposar un referèndum, sigui pactat o sigui unilateral, és tirar pilotes fora o tirar la pilota endavant. És deixar-nos prendre el pèl. Jo no hi estic disposada.

En el programa electoral de la CUP a les eleccions del 2015 s’hi llegia això:

«La CUP - Crida Constituent defensa que només conjuntament amb la consecució de l’emancipació social serà possible reeixir en el procés per construir la independència nacional.»

Algú que té una posició tan poc consistent com aquesta ja es veu que mai no treballarà de debò per  la independència de cap nació. El deu discurs independentista és un discurs buit que no s’aguanta per enlloc. Els cupaires el que volen és “l’emancipació social” i l’emancipació nacional els serveix d’esquer perquè els bonifacis dels catalans els votin pensant-se que així assoliran la independència més ràpidament.

I ara han passat de defensar amb dents i ungles el Primer d’octubre i de dir que el vam guanyar i que és una conquesta del poble a proposar un altre referèndum quan en el cas de Catalunya, a diferència d’Escòcia, ja el vam fer, el vam guanyar i encara en patim les conseqüències tot i no haver-se fet efectiva la independència.

Inicialment ja em vaig oposar a saltar-nos el full de ruta de l’assemblea tornant al punt de partida, i amb més raons em negaré ara a tornar-hi després d’una victòria indiscutible com  va ser la del Primer d’octubre.

Àngels Folch 

Membre i exsecretària nacional de l’ANC