Cloenda de l'acte de lliurament dels XX Premis Nacionals Joan Coromines
a Vilafranca del Penedès
A l’hora de rumiar de què parlaria a la cloenda d’aquesta XX
edició dels Premis Nacionals Joan Coromines, em va venir al cap el professor
Jesús Tusón , el “professor indomable” com l’anomenava Carme Junyent.
El primer llibre que vaig llegir d’ell va ser “El luxe del
llenguatge” del 1986. Rebuscant-lo per casa, quan el vaig trobar, el primer que
em vaig adonar és que l’havia llegit i rellegit moltes vegades, cosa que
s’aprecia fent un sol cop d’ull al llibre. “El luxe del llenguatge” reposava al
costat de fins a 10 llibres més del
professor Tusón. Cap d’ells, però, tan “usat” com el llibre del 86.
La primera pàgina de “El luxe del llenguatge” ja és una autèntica
síntesi del missatge de Tusón. Una autèntica declaració de principis per a tots
aquells que som amants de les llengües i
del llenguatge:
Us crido a estimar el llenguatge i a estimar i
defensar les llengües, la seva unitat pregona i el ventall magnífic de la seva
diversitat. Perquè potser no som mes que llengües i quan se’n perd una perdem
una part essencial de nosaltres mateixos. I quan algú fa per esborrar totes les
llengües menys la seva ens vol fer menys humans i va de dret, en un camí sense
retorn, cap al món inhumà del silenci.
Als que estimem la nostra llengua, la defensem i la reivindiquem on
calgui, no ens exclou d’estimar les llengües (en plural), perquè estimem el
llenguatge humà, perquè, en paraules de Tusón “les paraules, de vegades, també
són històries, episodis, anècdotes, experiències, ficcions...”
Per a qualsevol col·lectiu humà la llengua és molt important, no
només perquè ens permet la simple comunicació, sinó perquè també ens permet
expressar tot allò que és intrínsicament humà: sentiments, passions,
pensaments, somnis, il·lusions... Allò que ens pot provocar el somriure i el
riure, la tristor i el plor. La llengua és aquest instrument del qual estem
dotats i que forma un tot amb la matèria i l’esperit de què estem fets. Està
fermament unida a la nostra particular visió del món i de tot el que ens
envolta.
Els mateixos mots de què ens valem per estimar, els fem servir per
odiar. Aquells amb què manifestem les nostres il·lusions i esperances, els
utilitzem per mentir, ferir, fer mal. Aquesta és una de les grandeses del llenguatge
humà: les tremendes possibilitats de què disposa per créixer, desenvolupar-se i
adaptar-se a allò que volem.
La llengua, les llengües, són el reflex, l’indicador de la
diferència. Aquesta diferència de la qual hauríem de sentir-nos orgullosos,
perquè és en la diversitat, i no en l’homogeneïtat, on rau la veritable riquesa
humana. El llenguatge hauria de ser, malgrat tot, el punt de trobada per a
l’entesa i la comprensió entre cultures.
Sabem que això, malauradament, no és així i que, en nom de moltes
coses, les llengües han estat difamades, perseguides, exterminades. Han
intentat i han aconseguit fer de la llengua un element separador, un element
que cal odiar, combatre i eliminar si és possible. I ho han fet perquè coneixen
i saben la importància que té el llenguatge en el desenvolupament d’una
cultura, en el desenvolupament del pensament i com a element diferenciador.
I torno a Jesús Tusón en el llibre “Històries naturals de la
paraula”:
"No sabríem com
imaginar un món sense paraules: un univers emmudit. El mar sense que ningú
digués mar; els núvols privats de les paraules gris, blanc i brillant i de les
expressions amb què desitgem la pluja necessària; les criatures que van creixent cap a un món
complex òrfenes dels mots d'ànim; els mants sense paraules d'amor... Cal,
doncs, tenir cura de les paraules, salvar-les i conservar-les, perquè no tornin
a la foscor i al silenci."
No puc, però, tancar aquest acte sense fer referència al gran Joan
Coromines, un home de llegenda, un personatge extraordinari. Una combinació sorprenent
entre un científic, un lingüista de primera fila, un patriota i un activista
per la llengua, la cultura i la llibertat.
Avui ,que amb la reforma del delicte de sedició que afectava els
líders el que es fa és eixamplar la base de la repressió, perquè ara afecti els
“desordres agreujats” que pugui cometre la ciutadania i, en especial, l'independentisme.
Coromines ens va marcar també el camí de la lluita per la nostra llengua i la llibertat
de la nació .
En la seva gran obra, el Diccionari etimològic, a la lletra S,
Coromines introdueix un mot que no té res a veure amb el nostre lèxic, però
l’introdueix com si fos català perquè voldria que ens el féssim nostre, com a
sintetitzador del desig que el poble català s’alliberi d’una vegada de la subordinació
lingüística, cultural i política a què es veu sotmès.
La paraula és SATIÀGRAHA ,que la podíeu trobar al volum VII, pàg.
717 del Diccionari Etimològic. Aquesta n’és la definició que fa Coromines:
SATIÀGRAHA:
Desobediència civil, resistència cívica, del sànscrit satyagraha compost de
agraha (el qui aferra enèrgicament) i satyam (recerca obstinada de la veritat).
Procedir que posà en marxa l’Índia el 1919 sota la direcció de Ghandi i Nehru.
I que fóra vital per als catalans d’imitar, puix que tenim el seny de no usar
bombes ni pistoles per aconseguir la llibertat.
Llengua, cultura i llibertat!
