El cambrer de Tordera a RAC1 diu que “li encanta l’idioma” però que no imprimeix la carta en català perquè , argumenta, “la imprimim cada dia i ens és massa complicat fer-ho en dues llengües”. I afegeix “només exposo una situació incòmoda per a l’hostaler” (el client catalanoparlant ni tan sols hi compta) RAC1, 11/08/2025). “M’encanta”... Traducció lliure: m’agrada, però no prou perquè m’arriba a molestar. És com dir que “m’encanta l’esport” mentre estàs estirat al sofà amb una bossa de patates fregides.
Això no és una anècdota; forma part del manual d’imposició i assimilació del
castellà a Catalunya. El bilingüisme hi juga un paper perfecte: és la catifa
vermella que permet als monolingües en castellà no moure ni un dit, mentre el
catalanoparlant ha de ser flexible, comprensiu, adaptatiu… i, de retruc,
invisible.
Bilingüisme
zen: com matar el català sense fer soroll
Quan “m’agrada el català” vol
dir “que el parlin els altres”.
Això és el que podríem anomenar bilingüisme zen: no cal lluitar per
res, que ja s’ho farà sol. El castellà es manté robust i musculat, el català fa
estiraments… de comiat.
La llengua comuna: el truc de
màgia per fer desaparèixer el català
Abra
cadabra i… ja no cal que l’utilitzis
Sovint, podem escoltar o llegir la frase “el castellano es la lengua común
de todos”. Una obra mestra de la propaganda castellanitzadora. És com un número
de màgia barata: t’ensenyen una carta i quan tornes a mirar, el català ha
desaparegut. L’altra perla més perversa encara —“también es lengua propia de
Catalunya”— és encara millor: és una mena de cop baix retòric per fer-nos
creure que no passa res si el català desapareix de la vida pública. No cal
patir si el català s’esvaeix, perquè, ves, tenim recanvi! Catalunya (i, per
extensió, els Països Catalans) és l’únic territori del món mundial que té dues
llengües pròpies!
El “si tothom s’entén…” que fa
perdre guerres
La
desaparició lingüística servida amb gel i rodanxa de llimona.
Quan algú diu “si tothom s’entén, no cal forçar” és com rendir-se sense
aixecar la bandera blanca: no cal batalla si ja estàs deixant passar l’enemic. Que s’espavilin. El bilingüisme zen té això:
la tranquil·litat de qui sap que l’idioma fort ja fa la feina, i l’altre… fa
bonic a les samarretes. És justament així com es perden guerres: cedint terreny
metre a metre, paraula a paraula.
Cada bar, cada restaurant és
una trinxera… o una derrota
Les
guerres lingüístiques també es perden entre cafès amb llet
Francesc Canosa ho clava a L’exèrcit de Catalunya (no deixeu de
llegir-lo) : “Cada bar és una trinxera. Cada taula, una victòria.
L’arma, la llengua” (ARA, 10/08/2025. Si renunciem a tenir la carta en
català perquè “és complicat”, hem abandonat la trinxera. I quan cedeixes una
trinxera, no la recuperes amb bones paraules; necessitaràs una ofensiva a gran
escala.
Avui traduir i imprimir costa menys que bullir un cafè. Però les excuses
són eternes: massa feina, massa complicat, massa incòmode… El problema no és
que sigui difícil, és que és fàcil continuar sense fer res. I això és el nirvana
del bilingüisme: silenci, calma i el català… evaporant-se sense estridències. Dir
“m’agrada el català” però no usar-lo és com dir “estic a favor de la netedat”
mentre llences brossa al carrer.
El
bilingüisme “amable” és l’eutanàsia del català
Sense crits, sense sang… i
sense llengua.
El bilingüisme no és convivència, és una ocupació permanent disfressada de
convivència: És una eutanàsia lingüística amb banda sonora relaxant. Quan algú
ens diu, amb un somriure amable, m’encanta el català - però no el faig
servir,- el que t’estan dient és que també els encanten les fotos en
blanc i negre dels pobles abans que els tirin a terra. Mentre “els encanta” permeten
i col·laboren perquè el català esdevingui
només un record en blanc i negre, com aquelles fotos antigues -que també “els
encanten”- dels pobles que ja no hi són.
Tot plegat només té un únic antídot: la presència catalana innegociable, incòmoda si cal. Perquè quan una llengua només existeix si no molesta, ja no és una llengua viva: és un record.
_______________________
P.S. Cal també deixar clar que el català no es salvarà per ser una llengua
“més bonica” (si és que hi ha llengües boniques i lletges) ni perquè els seus
parlants siguin “més simpàtics, ambles, cordials o empàtics”. El nostre principal senyal d’identitat és la
llengua mateixa. Sense el català no hi ha nació catalana que es mantingui viva.
Cal que fem, doncs, una distinció fonamental en la reflexió sobre la
llengua i la identitat nacional. Es pot ser ciutadà de Catalunya sense assumir
com a propis els signes d’identitat catalana. Seran espanyols, francesos,
àrabs, amazigs, sud-americans, latinos... que viuran i seran ciutadans d’aquest
país, però... continuaran sent espanyols, francesos, àrabs, amazigs,
sud-americans, latinos...
Ser ciutadà de Catalunya no és el mateix que ser català.
