JO CONFESSO de Jaume Cabré (5. La repetició del mal a la història)

El mal institucionalitzat i la seva repetició al llarg de la història

Primer el resum

El fragment analitzat de Jo confesso, de Jaume Cabré, estableix un paral·lelisme entre dues grans manifestacions del mal a la història: la Inquisició medieval, representada per l’inquisidor Nicolau Eymerich, i el nazisme del segle XX, amb figures com el metge fictici Voigth i el comandant real d’Auschwitz, Rudolf Höss.

Eymerich simbolitza el fanatisme religiós i la persecució implacable dels dissidents, mentre que Voigth i Höss mostren la deshumanització i la burocratització del genocidi nazi. Cabré presenta aquests personatges com a exemples de com el mal pot institucionalitzar-se i racionalitzar-se, repetint-se al llarg del temps sota formes diferents però amb una mateixa lògica: l’eliminació de l’altre, la destrucció del pensament crític i la justificació ideològica de la violència extrema.

El missatge central del fragment és que el mal no és un fet puntual del passat, sinó una amenaça constant que reapareix quan el poder, la ideologia o la por anul·len la consciència moral i el pensament crític. Cabré interpel·la així el lector sobre la responsabilitat individual i col·lectiva de recordar, comprendre i resistir davant d’aquest mal persistent.

Text complet

M’agradaria comentar-vos un dels passatges més colpidors de la novel·la Jo confesso, de Jaume Cabré. En aquest fragment, l’autor ens convida a fer un viatge simbòlic i temàtic que uneix dues de les manifestacions més fosques i cruels de la història: la Inquisició medieval, representada per la figura inquietant de Nicolau Eymerich, inquisidor del segle XIV, i, segles després, el nazisme del segle XX, amb l’horror incontestable dels camps d’extermini, les cambres de gas i l’Holocaust.

Nicolau Eymerich és una figura central dins la novel·la *Jo confesso* de Jaume Cabré, i també un personatge històric real, conegut per ser un dels inquisidors més temuts de la Catalunya del segle XIV. Va ser un dominic i inquisidor general de la Corona d’Aragó, destacat per la seva ferma i implacable defensa de la puresa de la fe catòlica.

A la novel·la, Eymerich representa la cara més fosca i cruel del poder, encarnant el mal institucionalitzat i la justificación del fanatisme religiós que porta a la tortura, la persecució i l’extermini dels dissidents. La seva figura no només simbolitza la violència física, sinó també la destrucció del pensament crític i la imposició d’una veritat única i absoluta.

Cabré utilitza Eymerich per fer un paral·lelisme amb altres formes de mal al llarg de la història, com el nazisme, mostrant com la intolerància i l’abús de poder es perpetuen sota diferents formes i en diferents temps. És un personatge que reflecteix la possibilitat que el mal no és només circumstancial, sinó que pot arrelar profundament en la societat quan la por i la ideologia es converteixen en instruments de control i aniquilació.

La simbiosi entre la inquisició i el nazisme es fa a través d’Eymerich i el doctor Voigth, d’una banda, i Rudolf Höss de l’altra. Ambdós apareixen a la novel·la com a representacions reals i simbòliques del mal absolut i la burocratització de la barbàrie nazi.

El doctor Voigth és un metge nazi fictici que simbolitza la cara més freda i deshumanitzada de la ciència posada al servei del genocidi. Amb la seva figura, Cabré explora la responsabilitat moral dels professionals que, sota l’excusa de la ciència i l’obediència a l’Estat, van participar en experiments horribles i en la implementació de les cambres de gas per a l’extermini massiu.

Rudolf Höss, en canvi, és una figura històrica real: va ser el comandant d’Auschwitz, un dels camps de concentració i extermini més terribles de l’Holocaust. A través de Höss, Cabré posa de manifest el paper clau que va tenir la burocràcia nazi en la planificació i execució sistemàtica de la genocidi. Höss representa la màquina implacable i freda de la mort, un home que executava ordres amb una lògica perversa i sense cap rastre de compassió.

En conjunt, aquests personatges ajuden a l’autor a mostrar com el mal pot ser institucionalitzat i racionalitzat, i com persones comunes, amb posicions de poder i coneixement, poden convertir-se en actors de la crueltat més extrema quan abandonen la seva consciència moral davant l’autoritat i la ideologia.

Cabré construeix una simbiosi narrativa i filosòfica que supera el temps, connectant dues èpoques separades per segles però unides per una mateixa lògica de poder: la lògica de l’eliminació de l’altre, la deshumanització sistemàtica, i la justificació ideològica de la violència extrema i l’extermini. Mitjançant salts temporals i una pluralitat de veus, l’autor ens mostra com les tortures, judicis arbitraris i fogueres d’Eymerich es reflecteixen en els horrors dels camps nazis com Auschwitz o Mauthausen. És la mateixa ideologia, posada al servei del fanatisme o de l’Estat, la que esdevé una eina letal.

Però Cabré no es limita a narrar fets històrics: el seu propòsit és fer visible la persistència del mal al llarg del temps, el mal que es reconfigura però que manté un patró constant: el control absolut del pensament, la destrucció de la diferència, l’absència total de pietat i el desplegament de mecanismes burocràtics freds que faciliten la mort en massa amb una eficàcia aterridora.

Les figures d’Eymerich, obsessionat amb la puresa de la fe i disposat a eliminar qualsevol dissident, i dels metges o buròcrates nazis, que amb fredor executaven ordres de genocidi, esdevenen dos costats d’una mateixa moneda moral. Aquesta equivalència que Cabré dibuixa ens mostra que el mal no és només una aberració puntual, sinó una possibilitat latent en qualsevol societat i en qualsevol individu quan la consciència es desconnecta del poder.

D’aquest capítol en podem extreure temes claus com el mal entès com a fenomen estructurat i justificat, la repetició històrica de la barbàrie en formes diferents, la responsabilitat individual davant de sistemes opressius, i el poder i la ideologia com a instruments de destrucció.

Finalment, aquest fragment esdevé un nucli central de Jo confesso, perquè sintetitza el missatge moral i filosòfic que Cabré ens vol transmetre: el mal no és una ombra allunyada i extingida, sinó una amenaça constant que es manifesta quan el pensament crític és sotmès a la por, a la ideologia o a la comoditat de l’obediència cega. I amb això, l’autor ens interpel·la directament: som nosaltres, com a individus i com a societat, els responsables de recordar, d’entendre i, sobretot, de resistir.