El coratge de debatre

Com a president de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL), entitat que forma part de Tot República, Plataforma sobiranista de l’Alt Penedès, vull manifestar la meva sorpresa davant el comunicat emès per diverses entitats de l’Esquerra Independentista de la comarca en relació amb l’acte previst per al proper divendres 10, dedicat a la demografia i la immigració. El debat, emmarcat dins el cicle “Repensem-nos”, ha estat objecte de crítica pel seu enfocament, pel títol i per la presència d’un dels ponents. Davant d’això, crec necessari compartir algunes reflexions sobre el sentit d’aquest debat i sobre el valor del diàleg obert en una societat democràtica i sobre com entenem —o deixem d’entendre— la llibertat de pensament i de paraula.

Les crítiques al títol mateix “Venen o els cridem?” és cert que és ambigu de manera volguda i, per tant, pot entendre’s de diverses maneres. D’una banda, pot plantejar si els moviments migratoris són fruit de dinàmiques globals que ens sobrepassen o si responen a necessitats internes del país, com la manca de mà d’obra o l’envelliment demogràfic. També podria ser una crítica tant a la hipocresia institucional com a la manca de planificació, posant en evidència la distància entre el discurs polític i la realitat quotidiana. També pot llegir-se com una pregunta sobre la nostra actitud col·lectiva: som receptors passius de la immigració o l’afrontem de manera activa i responsable? . En aquest sentit, funciona com un mirall de les contradiccions del discurs públic sobre la demografia i la integració.

El títol és provocador de manera intencionada, especialment si s’interpreta com una simplificació o una mirada utilitarista del fenomen migratori. Però la seva intenció no és excloure ni deshumanitzar, sinó obrir el debat sobre una qüestió complexa que sovint evitem abordar de cara.

Sempre he defensat que la llibertat d’expressió i el dret al debat obert són la base d’una societat madura. No hi ha progrés col·lectiu si no som capaços d’escoltar-nos, de qüestionar-nos i, fins i tot, de sentir-nos incòmodes davant idees que no compartim. Els espais com el cicle “Repensem-nos” haurien de servir justament per això: per pensar-nos sense por i per posar en comú visions diverses d’un mateix país.

Em preocupa, però, veure com de fàcilment recorrem a la censura o al veto. Vivim temps en què etiquetar sembla més senzill que argumentar, i on sovint es prefereix silenciar una veu abans que respondre-li amb raons. Jo, en canvi, crec que la maduresa democràtica es demostra quan som capaços de conviure amb la discrepància.

No es tracta de donar altaveu a discursos d’odi, sinó d’entendre que el debat no pot quedar segrestat per la por a ser malinterpretats. La presència d’una persona en una taula rodona no vol dir compartir-ne les idees, sinó reconèixer que cap tema —tampoc la migració— no pot ser un tabú. És una qüestió complexa, plena de matisos, que demana serenor, empatia i, sobretot, voluntat d’entendre l’altre.

Potser ens cal recuperar la confiança en la conversa franca, aquella que no busca guanyar, sinó comprendre. Perquè només si ens atrevim a parlar de tot, sense apriorismes ni censures, podrem construir una Catalunya veritablement oberta, crítica i cohesionada.

Jo, almenys, vull viure en un país on la pluralitat no sigui una paraula bonica, sinó un compromís real. On pensar diferent no sigui un problema, sinó una oportunitat per créixer junts.

I m’agradaria creure que algun dia tornarem a escoltar-nos de debò, sense muralles ni por, amb la convicció que la paraula —quan és honesta— pot ser el pont més sòlid entre les nostres diferències.