A través dels sis articles anteriors, hem pogut comprovar com l’obra de Baudelaire es manté fidel a les
seves opinions, fidel a la seva manera d’entendre l’art: “manejar amb saviesa
una llengua és practicar una espècie de bruixeria evocativa. Aleshores és quan
el color parla, amb una veu profunda i vibrant…” En efecte, el poeta ens parla
de correspondències, de les verticals, amb la Natura com a símbol de realitat
ocultes, i de les horitzontals, que es mouen a través de les associacions
sinestèsiques.
Baudelaire dedica la seva obra, Les Fleurs du Mal, al poeta Théophile Gautier, de qui diu: “à cette merveilleuse faculté Gautier unit une immense
intelligence innée de la correspondance et du symbolisme universels.” És
aquesta teoria de les correspondències, formulada en el poema Correspondences,
la part de la seva poètica que, segurament, més va influir en el moviment
simbolista, fins al punt d’esdevenir-ne l’eix fonamental del seu ideari. Així
sembla deduir-se de les paraules d’un gran poeta simbolista com Paul Verlaine: el
vers ha de ser, abans de res, música; una harmonia de sons que fa somniar.
La poesia de Baudelaire i el seu
pensament estètic va influir de manera decisiva en les generacions posteriors
i, més concretament en els poetes –i no només en els poetes- simbolistes. Hem
pogut comprovar que poetes com Rimbaud o novel·listes com Proust el segueixen
en l’ús que fa de l’analogia, del símil i de la metàfora. Com s’estableix una
relació força directe entre el llenguatge poètic de l’analogia que fa servir
Proust i les correspondències de Baudelaire. És el triomf del simbolisme
sobre el realisme. El triomf de la imaginació, de l’analogia que s’estableix
entre les sensacions i les coses. El triomf del poeta, de l’escriptor, de
l’artista que treballa per aprofundir en aquestes sensacions per tal de
trobar-ne un sentit. En definitiva, el triomf de l’art.
Baudelaire és el primer que sap
extreure bellesa d’on aparentment no n’hi pot haver, del Mal, i que obre una via estètica al sofriment. El
títol del seu recull prou sembla indicar-ho: Les Fleurs du Mal. El
substantiu flors, eminentment associat a la bellesa, és complementat per
l’adjectiu mal. Una dualitat, doncs, que ens evoca l’Spleen i
l’Ideal.
Baudelaire és un poeta a la
recerca de l’Ideal. D’un Ideal que es veu afectat per l’spleen i que
necessita dels sentits, i de l’èxtasi que aquests poden arribar a provocar, per
tal de superar-lo i poder-ne fugir vers la Bellesa. Una fugida que es pot
intentar per altres costats: l’amor, les drogues, el mal, la mort… Temes que
trobem reflectits constantment en la seva obra i dels quals ell se serveix en
aquesta fugida incansable cap a l’Ideal:
Pour ne pas sentir l’horrible
fardeau du temps qui brise vos épaules et vous penche vers la terre il faut
vous enivrer sans trêve. Mais de quoi? De vin, de poésie ou de vertu, à votre
guise. Mais enivrez-vous.[1]
Baudelaire ens diu: lis-moi
pour apprendre à m’aimer.[2] Aprenguem,
doncs, a estimar-lo embriagant-nos de la seva poesia.
[1]
Enivrez-vous.
Le spleen de Paris. (Petits poèmes en prose), 1864.
[2]
Entradeta a Les flors del mal. Baudelaire, Charles. Traducció de Xavier Benguerel. Edicions del Mall.
Barcelona, 1985.
