Intervenció a Perpinyà. Diada 2021 de la Catalunya Nord. Esborrem el Tractat dels Pirineus!

Compatriotes del nord i del sud, visca la terra!

Llengua, cultura i llibertat!

Tres paraules que són la insígnia de la CAL i del Correllengua. Tres conceptes que són els primers a abatre quan l’enemic et vol assimilar i eliminar. Sense llengua, no hi ha cultura i sense llengua i cultura no hi ha nació per alliberar.

Llengua, cultura i llibertat. El 7 de novembre de 1659, castellans i francesos van esquarterar una part de la nació catalana. El Tractat dels Pirineus que Felip IV mai no va consultar a les Corts Catalanes ni als afectats i que ho va amagar oficialment fins al 1702.

El Tractat incloïa conservar vigents les institucions catalanes al nord dels Pirineus, però aquesta part no va ser respectada pel rei francès Lluís XIV. El 1660 un edicte aboleix per sempre el Consell Reial, la Diputació i els tribunals del Reial Patrimoni i del Mestre Racional, als comtats de Rosselló i Cerdanya.

Llengua, cultura i llibertat. L’any 1700, un edicte reial va posar per escrit una prohibició explícita de la llengua catalana en la totalitat dels àmbits legals o jurídics. El català era relegat a l’ús de carrer. Així començava el camí d’aniquilació de la llengua i el seu ús social.. En el mateix document es diu que “l'ús del català repugna i és contrari a l'honor de la nació francesa”.

Ni al sud, ni al nord no hem deixat mai la lluita per la recuperació de les nostres llibertats. Els primers a fer-ho vau ser vosaltres, els catalans del nord, amb els diferents alçaments  dels Angelets de la Terra contra l’impost de la sal, entre els anys 1667 i 1697.

Llengua, cultura i llibertat. I la lluita continua.... al sud i al nord. Aquí amb multitud d’associacions i entitats com  la Bressola, ràdio Arrels, l'associació Arrels, l'APLEC (Associació per a l'ensenyament del català), la Federació per a la Defensa de la Llengua i de la Cultura Catalanes, Aire Nou de Bao... i molts altres. Amb persones com l’enyorat Josep de Calasssanç i Serra, Hervé Pi, Pere Manzanares, Ramon Jordi Faura, Miquela Valls, Joana Serra i un llarg etcètera.

Els atacs continuen, al sud i al nord. Els més recents tenen com a protagonista l’alcalde d’aquesta ciutat, Louis Aliot, del partit ultra Reagrupament Nacional.  La prohibició de desplegar l’estelada aquí, al Castellet i d’impedir la compra del monestir de Santa Clara a l’escola la Bressola que volia ubicar-hi el liceu, el seu centre de secundària i batxillerat.

Permeteu-me que acabi amb la llegenda de Hamlet, el drac del Riberal...

Un dia de bruma al Riberal, ulls de foc... dues calaveres, una a cada pota...

Un Drac! Com tots els dracs guarda un tresor, per més que l'intentin robar el drac el protegirà. La primera calavera era d'un personatge del nord, molt al nord. El 1659 va intentar robar el tresor, el drac el fulminà d'una alenada de foc.

El segon personatge era del sud, molt del sudoest, el 1714 el drac el va aixafar d'un cop d'ala. La gent del Riberal se sentia segura, protegida pel seu animal fantàstic i per allò de les calaveres li varen dir Hamlet, perquè recitava...

Ser o no ser català, aquesta és la qüestió:

si pensa amb més noblesa qui suporta

dards i fondes contra ultratjada llengua

o aquell que s'arma contra un mar de penes

i amb les armes s'hi oposa per finir-les.

Morir, dormir: res més. I dir que acaben

amb un son les tristors i els mil encontres

dels quals la carn és natural hereva,

és una fi que desitjar caldria devotament.

Morir, dormir. Dormir!.

qui sap si somiar!...

somiar en un país lliure

Vet aquí el tràngol.

La lluita continua! 

Llengua, cultura i llibertat! Visca la terra!

El "depèn de tu" no és suficient ni de bon tros (Defensa de la moció del Correllengua 2021 a l'ajuntament de Vilafranca del Penedès)

 

Enguany, després d'alguns anys sense fer-lo, el Correllengua torna a Vilafranca del Penedès de la mà de la secció literària de l'Agrícol i la CAL. Tot seguit, us reproduïm la defensa de la moció que Jaume Claramunt, en nom de les entitats, va fer davant el ple de l'ajuntament de Vilafranca del Penedès.

Enguany fa vint-i-cinc anys que va néixer la Coordinadora d’Associacions per la Llengua, la CAL i el mateix any es va engegar el Correllengua, una iniciativa que pretenia alertar sobre la salut de la llengua catalana i les seves magres possibilitats de subsistir en un món que li és hostil si no s’hi posaven les eines adequades. I això que quan va néixer no imaginàvem la pressió que la globalització i l’esclat de les noves tecnologies ha representat. Només això ja ens hauria d’haver fet veure que les tímides mesures pensades als anys 80 no evitarien l’arraconament de la llengua que patim quaranta anys després. Com ens ha passat amb el canvi climàtic, ningú no en va fer cabal fins que avui, per a alguns de cop, ens trobem en una situació d’emergència lingüística de difícil solució.

Han estat vint-i-cinc anys de cofoisme institucional parapetat rere unes enquestes d’ús de les que només calia un tomb pels nostres carrers per veure que eren enganyoses. De la mateixa manera que tothom es declara ecologista, gairebé tothom sap parlar el català a casa nostra. Tanmateix, com ens han advertit legions de sociolinguïstes en aquests anys i com ho sintetitzava magistralment Joan Solà el 2009 al Parlament “havíem d’aspirar a crear les condicions polítiques i socials que fessin que el català fos, als territoris on es parla, una llengua útil i necessària”. I aquesta és la mare dels ous: el català, per sobreviure, ha de ser útil i, sobretot, necessari per viure al nostre país i avui, com tothom sap, es pot viure tranquil·lament a Catalunya sense parlar català.

Les llengües són un patrimoni de la humanitat, de les nacions, que els seus parlants tenim l’obligació de preservar i de llegar als nostres fills. De la mateixa manera que hem de preservar el nostre entorn natural, encara més n’hem de salvaguardar els mots que ens serveixen per descriure’l, per matisar-lo. No som prou conscients dels mots que perdem cada dia i, amb ells, la nostra manera d’entendre el món més proper. Repasseu l’estudi que l’IEP va fer del parlar penedesenc i us adonareu de la magnitud de la tragèdia. Però és que, a més, a diferència d’altres nacions, els Països Catalans tenen en la llengua la columna vertebral de la seva identitat nacional. Els espanyols i els francesos ho han sabut sempre per això la repressió lingüística ha estat fins i tot més intensa que la nacional.

Sovint se’ns remarca des de les institucions i també des de bona part del món acadèmic que salvar el català és cosa de cadascun de nosaltres. És allò del “depèn de tu” que, tot i ser cert, no és suficient ni de bon tros. És clar que els catalans tenim una gran responsabilitat alhora de fer de la llengua una eina útil, que deia en Solà: no canviant innecessàriament de llengua quan l’interlocutor ens entén perfectament, no discriminant qui la vol aprendre pel seu origen aparent, exigint-ne la presència sense miraments a la documentació, al comerç, al restaurant… Però tres-cents anys de persecució passen factura, especialment en l’autoestima i no salvarem el català si hem de ser uns herois cada dia per parlar-lo. Estem encara en aquell estadi que un sol estudiant castellanoparlant pot fer canviar la llengua de tota la classe, mentre un catalanoparlant és titllat de torracollons, en el millor dels casos, o directament de supremacista, racista i xenòfob.

Però, no. No tot depèn de nosaltres com a individus. Les institucions: el govern, el Parlament, els ajuntaments… tots plegats hi tenen una responsabilitat molt més gran i no ens sembla un bon símptoma que en lloc d’apostar per polítiques decidides d’exigència del català es dediquin a desplegar campanyes publicitàries on gairebé se’ns acusa directament als ciutadans de la situació de la llengua. Amb quina moral ens hem d’enfrontar als reptes quotidians si les institucions no mouen ni un dit, no ja per legislar agosaradament, sinó per fer complir les lleis que ja tenim: podem els catalans veure cinema en la nostra llengua? es compleix la llei d’etiquetatge? quants establiments no hi ha a Vilafranca, que han obtingut la llicència d’obertura, que no retolen en català? quants no hi tenen la informació? Segurament la institució de torn es defensarà al·legant que en aquesta casa es fa tot en català però de vegades cal sortir al carrer. Vilafranca ja no és la senyora vila catalanoparlant que tots tenim al cap sinó que poc a poc va perdent l’hegemonia del català al carrer, a les empreses, al comerç… No fer-hi front és suïcida i l’ajuntament, en aquest aspecte, té molt de camp per córrer. Per exemple consumint sempre productes etiquetats en català. O bé establint bonificacions fiscals per a qui usi exclusivament el català al seu negoci. O que el català sigui un requisit en qualsevol concurs o subvenció i que el seu ús sigui un element a considerar en la seva atorgació. Una altra proposta: potenciar l’intercanvi cultural entre municipis dels Països Catalans. Fa anys que proposem l’agermanament de les quatre Vilafranques dels PPCC (Vilafranca de Bonany, Vilafranca del Conflent, Vilafranca del Maestrat i Vilafranca del Penedès). Potenciar la integració en la llengua dels nouvinguts. Amb imaginació i voluntat les opcions són infinites.

Tot això, evidentment, ha de començar per fer complir la llei i les ordenances municipals quant a l’ús del català cosa que avui no es fa.

Esperem, de tot cor doncs, que l’escassa implicació d’aquest ajuntament en la normalització i promoció del català es degui a una falta d’idees més que no pas a una manca de voluntat política. Si el problema són les idees, els convidem a les jornades Repensem-nos que, dins els actes de la Setmana de la República, dedicarà d’aquí pocs dies tres sessions a reflexionar sobre el futur del català i quines eines tenim a les nostres mans per revertir-ne el declivi. Hi sereu molt benvinguts.

Moltes gràcies.